Em va ajudar molt el testimoni de persones amb fe i amb històries similars a la meva separació

Andreu Edo


ANDREU EDO COTS (Barcelona, 1962)

Doctor en Medicina, especialista en cirurgia general i digestiva.
Pare de l’Andrea i el Guille.
Casat amb la Marta Puig, mare de la Cristina.
Li encanta cantar i codirigeix el Cor Gospel TIC.
Col·labora amb l’organització Emsimisión, especialment a Burkina Faso.
Rialler.

Un verset:
      Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança. Ho dic jo, el Senyor

Jeremies 29:11

Els ulls allargassats de l’Andreu Edo solen fixar-se en alguna de les peces que hi ha a casa seva, obra d’en Joan Cots, el seu oncle, un ceramista que va ser capaç d’extreure bellesa a dojo del fang, un material generós i agraït, amb capacitat d’adaptar-se als somnis que un pot tenir. Potser l’Andreu és així. Potser per això li escauen aquestes peces de terrissa, sorgides del mateix material que Déu va usar per crear l’home, la seva obra mestra. La música -especialment el gospel-, la seva família, ajudar els altres -ha participat en projectes humanitaris i mèdics a Burkina Faso, un altre país de pols i fang, colors inherents a can Cots-, els amics i la seva fe formen l’eix de la seva vida. Fa uns anys va passar per l’experiència traumàtica d’una separació, d’un trencament familiar no desitjat. I se’n va sortir. Va viure el dret a la tristor, a no entendre res, a la foscor, a preguntar a Déu per què. Però també a la llum, a refer vincles, a rebre respostes de Déu mateix a través d’amics, del suport de tota una comunitat. Molta comunicació, molta sinceritat, passar temps junts, buscar punts en comú, compartir; són alguns dels ingredients que recomana usar en la recepta a l’hora de reprendre camí amb una nova parella. Tot és més senzill i s’ha de basar en l’estima, diu. Com l’amor de Déu, capaç de deixar polsim vermellós quan actua, quan modela el fang de la nostra vida, però també capaç de donar-li una forma única, farcida de bellesa. No entén que es parli de perdre el temps, i li encanta destinar-lo a compartir bona taula amb els altres. Un cop acabada l’entrevista, doncs, era inevitable que la seva primera frase fos: Què, on voleu que anem a dinar?.