Déu va fer un miracle en mi

Joel Chimeno

La vida és un procés d’aprenentatge per saber quan riure, quan plorar, quan estar agraïts o quan fer-se preguntes. I quan la salut es ressent, el procés s’accelera. El Joel Chimeno creixia com qualsevol nen, però als quatre anys va deixar de córrer i va començar a notar una tremolor en una cama. En poques setmanes se li va diagnosticar un tumor al cervell i se’l va operar per extreure’n una part. El Joel seguia sent el mateix, però el seu cos no. Des de llavors, les bates blanques han format part del seu dia a dia: rehabilitació, radioteràpia i seguiment per part de molts metges especialistes, des d’oncòlegs a oftalmòlegs, passant per neuròlegs o endocrins. I tot, combinat amb l’estima d’una família, amb el suport escolar necessari i, per damunt de tot, amb la fe en un Déu que el Joel té clar que fa miracles cada dia. En ell i en tothom. Res, doncs, és casual. La salut ja no l’entenem només com absència de malaltia o dolor; hem d’assumir pèrdues, però també esperança. El Joel n’és un exemple, capaç de superar la por als gossos, de córrer al parc Catalunya de Sabadell, d’empassar-se llibres i llibres sobre animals i de taral·lejar la cançó d’un grup danès que ens parla d’un món boig, d’un nou demà, de viure i de somiar, d’escollir i de convertir la teva veu en una arma. Tot això, el Joel ho fa. I la cançó s’enganxa que no vegis.