Sebastià Viedma:
L’interès de Jesús era que els altres visquessin allò que ensenyava, no que fossin erudits

Transcórrer per la vida és un camí farcit d’il·lusions, somnis i alegries. Però també hi ha moments de crisi, de patiment, de dubte, d’una desesperació que el filòsof danès Kierkegaard definia com el fet de viure sense una perspectiva d’eternitat. Vivim processos de pèrdua, però els cristians pensem que la vida té sentit, que cal oferir escolta i empatia. Ser cristians no ens fa immunes al patiment, però ens permet comptar amb una família extensa, comunitària, que ens dóna suport. Jesús mateix va mirar el patiment cara a cara, però també ens va donar un missatge revolucionari. Encetem aquí una sèrie de deu entrevistes que ens parlen de deu experiències de vida real, testimonis de fe enmig de situacions complicades o acompanyant qui ho necessita. Parlem d’esperança, d’actualitat, del sentit de la vida, de treball, de dolor, de motivació, de servir als altres, d’històries personals plenes de vida i fe. La primera entrevista que us oferim és amb el Sebastià Viedma. Una entrevista centrada en el tema de l’educació, de la formació com a base per treballar els valors, de trobar el nexe entre la formació intel·lectual i aquelles habilitats necessàries per viure en comunitat, i més en un context de crisi.

El Sebastià, Sebas per als amics, va néixer a Barcelona el 1960, tot i que es va criar a Santa Coloma de Gramanet fins que va anar a viure a Terrassa i, des de fa poc temps, al Maresme. Va exercir com a carter durant 11 anys, però ara ja en porta 25 com a mestre d’Educació Física. Casat amb la Conchi, té tres fills (Noé, Arnau i Amós), li encanta la muntanya i col·lecciona plomes estilogràfiques.

Els seguidors de Jesús es referien a ell com a mestre. Va ser un pedagog pur, savi i pacient, i capaç d’explicar-se de forma entenedora. S’apropava a tothom, allà on fos, a les cases, als camins o a la vora d’un llac. I en cap moment deixava de ser mestre. El Sebas, s’hi emmiralla, i ho ha fet durant 23 anys treballant en una de les escoles més multiculturals de Catalunya, el Font de l’Alba de Terrassa, allà on la varietat conviu frec a frec, allà on la crisi també ha fet més estralls. El Sebas és pacient i observador, capaç de llegir la seva realitat en clau de riquesa, de convivència. Va criar-se a Santa Coloma de Gramanet i porta gairebé un quart de segle endinsant-se a la realitat de Can Tusell, a Terrassa, un dels barris més estigmatitzats per una societat entestada en obrir escletxes, en marcar diferències, en aïllar. El Sebas ha estat un atípic director que es mou amb xandall, que té un petit despatx obert just a l’entrada de l’escola i que somriu en tot moment. Repeteix sovint la idea dels valors, però no com a eslògan barat, i sí com a estil de vida. Creu que el mestre ha perdut rellevància social, però ell reivindica un debat social en què aquesta frontera s’esmicoli. L’educació com un dret, com una oportunitat de formar els futurs adults en continguts i en valors, en autoestima i en recursos per enfrontar-se a una crisi econòmica que els nens, diu el Sebas, no entenen però viuen de forma salvatge. El pedagog brasiler, i cristià, Paulo Freire, deia que la pedagogia de l’oprimit ha de deixar de ser-ho i passar a ser la dels homes en procés de permanent alliberament. Jesús va ser un revolucionari amb un missatge semblant. I el Sebas té clar que els valors s’aprenen vivint-los.