Culte 01 de maig de 2022 (streaming) - Un pare tenia dos fills
Aquí tens el vídeo complet de la retransmissió en directe del culte del dia 01 de maig de 2022, i la transcripció del sermó a continuació: Un pare tenia dos fills
El Déu esplèndid | Un home tenia dos fills |Andreu Dionís | 01 maig 2022
Lluc, capítol 15
Escrivia Charles Péguy “Totes les paràboles són boniques. Totes les paràboles són grans. Però amb aquesta paràbola, milers i milers de persones, d'homes, de dones, han plorat: Un home tenia dos fills...”
Charles Dickens va dir que “La paràbola del Fill Pròdig, és la historia curta més bonica que s'hagi escrit”
Ha deixat petjades a la literatura. També a la pintura: Giorgio de Chirico, Batoni, Murillo, John Macallan, Durero, Rembrandt...
Històricament hem adoptat, sobretot... Si us pregunto: Aquesta paràbola, quina paràbola és? Què em diríeu? La del Fill Pròdig. Però m'agradaria suggerir-vos títols possibles. Títols possibles, i potser, més conformes al missatge. Amb la totalitat d’aquest missatge:
- És un fill pròdig, o dos fills pròdigs? Potser és la paràbola de dos fills pròdigs?
- És la paràbola d'un pare perdonador?
- És la paraula de l’amor del pare?
- És el fill pròdig, o és el Déu pròdig? En el sentit d’excessiu, esplèndid. En el fet de donar amor, de donar perdó.
Tots els estudiosos coincideixen quan comences investigar. Això és una mica, com tu investigar a la pel·lícula del Titànic. Saps com acaba la pel·lícula, però no implica que, quan vas entrant, no pots parar de veure perspectives, de veure lliçons que afloren.
Diuen els estudiosos que probablement, en aquesta paràbola, Déu ha volgut fer-nos conèixer com és el seu cor, quina és la profunditat del cor de Déu. Déu ha volgut fer-nos conèixer com és la condició humana, quina és la profunditat de la condició humana. En certa manera, és la darrera paraula sobre Déu i la darrera paraula sobre com és el home
Es tracta d'una veritable joia. Tant des del punt de vista teològic, com literari. I, com ha dit la Ruth, al llarg d'aquestes setmanes, jo us animo a mirar, o tractar de mirar amb ulls nous. A anar més enllà.
A la meva filla Lydia li vaig preguntar:
- Lídia: La paràbola del fill pròdig...
Em va contestar:
- Bé... un que era una mica dolent, que se'n va anar i després se’n va penedir i va tornar...
Li dic:
- Doncs ens sobren, no sé quants sermons i trenta minuts més.
Jo us animo a mirar aquest text, aquest relat, amb ulls nous. Ha fer una relectura personal. I cercar de veure allò, que el Senyor ens pot ensenyar a cadascú, en el nostre moment, i a la nostra situació.
Diuen que aquest relat és una mica com una peça musical simfònica. Pots trobar diferents elements, diferents perspectives, diferents sons, diferents ressonàncies, que ens poden anar parlant, o poden anar entrellaçant i aflorant al llarg del relat.
Ens podem apropar a aquesta paràbola, des d’un punt de vista psicològic. És ben interessant, que aquesta narració, ens parla de dinàmiques interpersonals. Ens parla d’emocions. Ens parla de realitats, que tenen a veure amb com em relaciono amb els altres. Manca de respecte a l'autoritat paternal. Estar al costat de... però estar ressentit de l’experiència que un viu. Frustració individual, processos de canvi, processos de perdó, processos de reconciliació.
Ens podem apropar des del drama humà de la incomunicació. Des de la perspectiva de la necessitat intrínseca a tot esser humà, d’independència. De plantejar-se la vida, de voler anar i fer la seva.
És molt interessant perquè, no només ens deixa una diagnosis de relacions interpersonals complexes, sinó que ens obra el camí a processos de reconstrucció d'aquestes relacions.
Per aquells que us interessa més la perspectiva històrica, o més sociològica, és important veure com aquesta paràbola es dona en un marc concret històric, on hi ha uns codis. On hi han uns patrons, que són prou importants de descobrir, i d’aprendre, i d'entendre.
- Com eren gestionades divisions internes
- Com es vivia en un món agrícola
- Què implicava demanar una herència el pare
- Quins eren els codis d’honor...
Tot un món intricat amb aquestes relacions que té a veure amb la cultura. Interessant... i ho anirem veient.
- Un pare que trenca tots els protocols [alguns diem que córrer és de covards – quan anem per la muntanya] Un pare que corre...
Per aquella cultura això era inimaginable, de mal gust. Això no es feia.
I veiem un pare que trenca els protocols, o un pare que fa una festa. Un pare que fa una festa per un fill de s'ha comportat, no precisament de forma brillant.
Un altre apropament a aquesta paràbola, te a veure amb la dimensió festiva.
És ben curiós que, aquest pare celebra, aquest pare gaudeix. No pot deixar de celebrar, no pot deixar d’expressar l’alegria. I no d'una forma individual, sinó d'una forma col·lectiva... Un altra perspectiva.
I per suposat, la perspectiva teològica.
Darrera d'aquest relat de Jesús, hi ha un Déu que és viu, que és capaç de demostrar tendresa. De manifestar-se, no a aquells que han fet mèrits, si no a aquells que han fet demèrits, i amb aquells que, humanament parlant, no tenen dret a rebre.
Veiem un pare amorós. Veiem el nucli de d'aquest cor del pare, que és la misericòrdia. Veiem el nucli d'una actitud de gràcia, precisament vers aquells que estan, no cercar-la, inclús ni desitjant-la.
Perdó, restauració, ajuda... Un pare que, mentre hagi algú perdut, no escatima esforços per rescatar, per trobar, per cercar...Tenim un missatge central: El missatge de la misericòrdia.
Aquesta paràbola té dues grans parts:
- La primera part ens relata l'acció del fill petit.
- Un segon bloc, es focalitza en el fill gran.
- I a totes dues, el tercer gran personatge, és el pare. Que no és altre, què el símbol de Déu Pare.
Quin és el context? La Ruth ens ha llegit Lluc, 15
El context d’aquesta paràbola és interessant. Perquè l’Evangeli de Lluc ens està relatant el viatge que Jesús fa de Galilea cap a Jerusalem.
Està fent el camí cap a la creu. Està complint la seva missió, està discipulant, està ensenyant.
I curiosament, en aquest procés d’anar manifestant la Bona Notícia del Regne, d'anar expressant com és el Pare, d’anar manifestant estima; s’està generant la resistència de les forces vives dels que tenen el control. Dels que tenien el monopoli, o dels que es creien veritables portaveus de Déu.
El capítol 15 se situa entre una secció molt més àmplia, del 14 al 17:10. I aquest capítol, ens dona la clau de qui és el primer, qui és el primer receptor d'aquesta paràbola del Fill Pròdig. Comença a manifestar la preocupació de Déu per aquells que estan al marge, per aquells que estan ferits, per aquells que, a la societat del temps de Jesús, comptaven molt poc.
Fixeu-vos. Si teniu la Bíblia oberta, tornem un segon al capítol 15 verset del 1 al 3, i ens donaran una primera clau d’interpretació: Els publicans, i altres pecadors, s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la llei murmuraven i deien: “Aquest home acull els pecadors, i menja amb ells”. Llavors, Jesús els proposar aquesta paràbola...
Jesús està aguantant la pressió. L’estan ficant sota la lupa, l’estan criticant. Diu que murmuraven. Murmuraven perquè, aquells que anaven el seu costat, aquells que el volien entendre, aquells que el cercaven, eren els outsiders del temps. Els fora de la Llei, els que no comptaven per l'aparell religiós de l’època. Era la gent ignorant de la Llei. Era la gent que no complien estrictament amb tots els elements de la interpretació, que els fariseus feien de la Llei.
Per tant tenim Jesús, que vol fer pedagogia. Que vol ensenyar com està veient l'ésser humà. Que vol fer entendre com és el seu cor, i que vol corregir aquells que, en nom de Déu, estan marginant a persones.
Com hem dit, els publicans i els pecadors eren gent, que no complien estrictament la Llei. Estàvem al marge. Eren persones amb les seves necessitats, amb la seva dinàmica, amb la seva vivència, amb la seva espiritualitat. Però que no s'ajustaven el patró religiós.
Els fariseus i els mestres de la Llei, eren els estudiosos. Eren els que, en certa manera, havien tret de mans del sacerdoci, el monopoli de la interpretació de la Llei. Era gent molt formada. Gent que, a partir dels 40 anys, assolien llocs de preeminència. Gent que participava, que avui els podríem comparar amb els jutges. Gent molt reconeguda. Però, hi havien dues coses, que entenc que Jesús els hi vol ensenyar:
- La primera és, que la passió per la Llei, per la doctrina i per la interpretació de Torà, els hi feia viure al marge de les persones. Els focus important per a ells, era l’observança, no pas la persona. La persona quedava al marge, no calia atendre-la. Era més important el culte i les prescripcions de la Llei. Per fer el culte, si es tenia de passar per sobre de la persona... no passava res
- La segona cosa és, que vivien la seva espiritualitat, la seva religiositat, en conceptes de: culpa / recompensa. Si jo observava la Llei, perfectament Déu em recompensaria. Si no, Déu em castigaré. Els publicans, els pecadors, tota aquesta tropa... com no coneixia la Llei, òbviament, no podia agradar Déu. Òbviament, per ells, era gent desagradable i a tenir al marge.
Jesús els hi explica com veu la situació.
La Ruth ens ha llegit tres paràboles:
- La primera paràbola, una ovella perduda.
- La segona paràbola, una moneda perduda.
- I la tercera paràbola, un fill, un parell de fills, perduts
M'encanta la metodologia que Jesús té per fer pedagogia.
- Primer personatge de la paràbola, Qui és? Qui perd les ovelles? Un pastor. Un pastor qui era? (A ulls dels fariseus i dels lletrats) Un Fistro-Pecador.
Els pastors estaven al marge de la Llei. No podien anar al Temple. No podien contemplar les rutines higiènic-sanitàries. No coneixíem la Llei. No tenien un nivell cultural prou elevat com per endinsar-se en això. Jesús agafa el pastor, i el posa com a protagonista per explicar com és Déu: ...hi havia un pastor que va perdre una ovella i que no va desistir de cercar-la. Què la va trobar, i què va fer festa. Podem imaginar la cara d’espant dels que estaven escoltant la pedagogia de Jesús.
- Segona paràbola: Una dona - vamos bien!-
Si primer tenim un pastor, ara resulta que Jesús, posa al centre de la seva pedagogia una dona. La cultura jueva estimava, però a l'hora de la veritat, no comptava amb la dona. És Jesús qui dignifica la dona [recordeu aquell pou de Samaria? s’apropa a la dona, li dona dignitat, i compta amb ella] Aquí de nou, Jesús, li estan escoltant els fariseus, i els hi diu: Hi havia una dona, què va perdre una moneda, la va buscar, i què va fer festa
- Tercer element [El que ens ocuparà i ens ocupa] Un fill rebel.
Un noi desorientat. Un jove que no sap què fer amb la seva existència. Que no es troba a gust a la casa del pare. Que vol viure. Que té pressa per experimentar. Que és capaç de marxar del seu entorn religiós, cultural, i cercar altres entorns, altres espais.
De nou, algú que es perd, un pare que busca - encara que és menys implícit. Però està ja preparat per sortir corrent. I un fill que, un cop retornat, fa festa.
Tres elements en comú de les tres paràboles: Allunyament, Recerca, Festa
Tres elements en comú: Algú s’allunya, comença un procés de recerca, i tenim una gran festa quan hem trobat això. L’ovella s’extravia, la moneda s’extravia, el fill petit marxa.
- Es recerca una ovella. I l’heroi és un pastor; un que no coneix la Llei.
- Es recerca una moneda. I l’heroïna és una dona.
- I es recerca un fill que ha marxat. El protagonista és el pare.
És interessant que Déu està tractant d’expressar com és el seu cor.
Si em permeteu, està tractant d’expressar que és un mal perdedor – enteneu-me bé. Que no es conforma, que no vol perdre ni una.
No podia haver-se conformat aquell pastor? Home, n’he perdut una, però tinc noranta-nou
I aquella dona, podia haver reflexionat: N’he perdut una, però encara tinc nou...
I aquell pare, podia haver dit: Se me n’ha anat la meitat. Però encara tinc un fill, que està aquí al meu costat
Déu està tractant d’expressar, de compartir com és el seu cor. Té passió per allò que està perdut, per allò que ha marxat.
Avencem! veiem com comença a obrir i explicar, com és aquest cor, que no desisteixis.
Un pare tenia dos fills, i el fill petit li va dir: Dona'm la herència que em correspon
Important! Fa allò que era impensable. Ens endinsem en una cultura agrària. A la cultura agrària, el respecte, la valoració de la tradició, l’experiència vers allò que hem experimentat. Hi ha temps de sequera, hi ha temps que la collita és més bona, ...l'estabilitat. Tot allò és qüestionat per aquest fill.
Demanar-li en vida a un pare l’herència, sabeu què volia dir? Ojalá te mueras!
O pitjor, ...Tu, per a mi, ja estàs mort. De tu, l’únic que m'interessa, és la pasta.
Això és el que fa un fill pròdig, Dona'm, dona'm els diners
És ben curiós, que el pare - si esteu atents al text. Què diu el text? Què fa el pare?, Li dona. Aquest pare, li dóna els diners.
Jo, quan els meus fills venen a dir una cosa, que em sembla que no, us asseguro que negocio: Vols dir que...? ...has considerat això? ...has pensat que...? ...mira-t’ho per aquí!
Reparteix l’herència. A un i a l’altre. Al gran li toca la part més gran, perquè haurà de cuidar dels pares, haurà d’administrar la finca, haurà de prendre decisions, i al petit li dona la part li toca.
Què fa el fill petit? Avui és diria: monetariza. El ven tot... diners... i diu que marxa a un país llunyà. Marxa un país llunya...
Interessant. Un pare que no li retreu. Un fill què s’endinsa a una aventura inexplicable. Però en el fons, aquest fill petit, està fugim, està marxant, d’allò que entenc, que per a ell no li val, no li serveix. Allò que per a ell, no té cap mena de significat.
La pregunta per nosaltres avui, és:
Quin és el nostre país llunyà? Quina és la fugida? Què és allò que ens molesta del Pare? Què és allò que ens reté el cor? Què és allò és allò que volem desenvolupar?
Però fixeu-vos-hi, igual que aquest fill pròdig, necessiten marxar lluny del Pare. No pot suportar la supervisió d'un pare que l'estimava.
És una realitat, que ens convoca repensar. Ens convoca a mirar per endavant:
Què deu haver portat aquest fill? Què deu haver mogut la seva ànima?. És la condició humana? És un arquetip, un model de la realitat de l'home, que necessita viure amb revel·lia? Amb autonomia, amb independència de Déu? Què necessita sortir de les tuteles externes? Marxar lluny?
En certa manera, aquest fill fa el títol d’una pel·lícula del Woody Allen, Coge el dinero, y corre.
Mireu! aquest personatge tria el No res. No res, en el sentit d’un mon desconegut. Tria el Ja m’aproparé a allò que jo vull. Triar els diners, tria la comoditat. Tria, si em permeteu, la recerca de la felicitat, però lluny del pare.
Anirem veient com evoluciona. Però la primera pobresa, o el primer element de reflexió, és:
- La pobresa està en deixar el Pare.
- La pobresa està en no creure, que al costat del Pare tinc futur.
- La pobresa està, en el desig de no conviure amb aquell que m'estima.
- La pobresa està en demanar la part i marxar corrent
Hi ha una realitat a repensar: A aquell fill, veurem, se li van haver de fer llagues als peus. Va haver de patir. Va haver d’experimentar dolor, abans de trobar el camí de retorn a casa. Va ser, després el camí, que va descobrir que allò no era una presó, sinó un espai de llibertat, de perdó. Que allò que considerava indigna i inassolible, allò que consideraven un codi, era un cor. Que allò que considerava un tribunal, era algú que el volia rebre amb festa i amb dança.
Potser, la paràbola pot esdevenir un model, perquè reflexionem quant a les nostres fugides. Perquè reflexionem quant els nostres retorns. Perquè tornem a redescobrir de forma sorprenent, que malgrat la fugida, hi ha un Pare que em segueix esperant. Que em segueix estimant. Que ens espera proactivament. Que malgrat, tantes vegades, hem pogut donar i marxar amb un cop de porta, hi ha algú que no ens perd de vista.
Aquells escribes i fariseus, havien d’entendre com era el cor del Pare. Que aquell Pare, estima entranyablement la persona, pel fet de ser persona. A l’home, a la dona, per ser home, per ser dona. Que probablement, havien d’aprendre que, aquells que es pensen amb la possessió absoluta de la veritat, estan molt més lluny i són molt més irrecuperables, d'aquells que, tot i havent fracassat, són capaços de tornar a mirar el Pare
Que Déu faci que, al llarg d'aquestes diumenges, puguem guardar aquesta “foto” del Pare. Guardar-la a prop. Guardar-la a la cartera.
Déu és un Pare de misericòrdia, que estima l’home sense mesura.
No sé els moments – sempre ho dic aquí, no ho conec. Només Déu, només l’Esperit Sant, coneix els moments de cadascú de nosaltres. Però el que aquesta paràbola volia ensenyar, era:
Déu mira d'una forma diferent a l'ésser humà. Déu el recerca, Déu no el dona per perdut. Déu fa festa, i festa grossa, quan algú és capgirar el seu cor i la seva ment, i retornar el Pare.
El Regne de Déu, anunciat per Jesús, esdevé anunci de misericòrdia. No per aquell que es creu just en si mateix, sinó precisament per aquell, que prenc consciencia que ha cremat la seva existència de manera inesperada, o de manera no cercada.
Que el Senyor ens beneeixi!
Tenim un Déu de misericòrdia. Tenim un Déu compassiu. Anirem veient com aquesta dinàmica, té a veure també amb la nostra dinàmica, amb els nostres moments, amb la nostra experiència.
Que el Senyor ens beneeixi!
Comentaris