(Dis)capacitats amb Déu (2a part)

Efectivament, aquest article té com a cognom 2a part, ja que en l’anterior vam avançar la idea del Grup Mefi, un grup que treballa des de fa 26 anys (sí, tenim una edat) en temes de lleure amb persones adultes amb discapacitat intel·lectual.

Un oasi a l’Estat

I aquí, em sap greu, deixeu-me renyar (només una mica, però cal ser autocrítics) les esglésies. Parlem de persones (que no d’un col·lectiu, que no fan vida totes juntes i junts) amb unes barreres més complexes que una simple rampa o una porta prou ampla per facilitar l'accés d'una cadira de rodes o l'adaptació d'un parell d'himnaris o cançoners amb lletra molt gran.

La societat ofereix escoles especials (podríem debatre sobre la seva necessitat o no, o què entenem per inclusió i per normalització, però aquest seria un altre tema), professors de reforç a l'escola ordinària, tallers ocupacionals, residències o pisos tutelats.

Algú va dir fa anys que comptem amb esglésies discapacitades en aquest capítol, i que hem d'entendre que hem estat creats a imatge de Déu, i que té a veure amb qui no pot caminar, amb qui no pot entendre un missatge de la mateixa manera, amb qui no pot veure els PowerPoint amb què il·lustrem una predicació o amb qui té dificultats d'aprenentatge o per relacionar-se amb els altres.

Malauradament, el Grup Mefi és gairebé un oasi a l’Estat espanyol (no a altres països, on hi ha grans iniciatives amb qui el Grup Mefi forma una xarxa europea). Va comptar amb un grup a Madrid i, actualment, el formen dos grups a Barcelona i Terrassa, amb trobades, classes, grup de joves, sortides de cap de setmana i de respir i fins i tot colònies d’estiu.

Mefi ve de Mefi-Boset, vinculat a una història bíblica prou interessant, la d’un noi amb una discapacitat física als seus peus, fill de Jonatan, amic de David, i que el rei convida a viure a palau com un fill més després de localitzar-lo quan vivia apartat i marginat de la societat.

La tasca del Grup Mefi passa també per dur a terme activitats de sensibilització i obrir portes físiques i mentals a desenes de persones, potenciant la seva dignitat, els seus dons i capacitats (tothom en té!), la integritat (encara que necessiten més ajuda, qualsevol persona amb discapacitat intel·lectual ha de tenir la llibertat per prendre decisions, la llibertat que dona l'Evangeli), la màxima independència possible, inclusió i espiritualitat, ja que tots som especials per a Déu.

De fet, Jesús va ser el primer a apropar-se en tot moment a qui patia una discapacitat, però (tot i dur a terme sanacions) fent sempre més èmfasi en la curació espiritual que en la física.

Parlem d’inclusió

Un terme que hauríem d’anar superant és el d’integració. Integrar significa incorporar-se a un tot per formar-ne part o completar un tot amb les parts que li falten, quan Déu és el primer que ens deixa clar que totes les parts del cos són útils i necessàries. Per això, millor parlar d'inclusió.

La Bíblia ens convida a mirar Déu a cara descoberta, per veure la glòria de Déu com en un mirall. El procés de la Joni Eareckson (aquí cal llegir la primera part d’aquest article), per exemple, ens serveix per comprovar la dificultat del camí de tot cristià o cristiana: ella sol explicar que, de vegades, s'ha amagat en una façana prefabricada i en altres ha pecat del que anomena un “exhibicionisme espiritual temerari”.

Malgrat la feina del seu ministeri, ella sol parlar de la seva imperfecció no per la seva paraplegia, sinó per la seva maduració com a creient. La cadira és gairebé secundària per a ella, però utilitza la seva imatge com la necessitat de viure el present i no estar obsessionats amb el futur.

Jesús va ser un avançat i un revolucionari, en el sentit que no va tenir en compte tot això que, encara avui, per nosaltres representen barreres i fronteres de normalitat i anormalitat. Ens convida a predicar l'Evangeli a tota criatura.

A Lluc, a la paràbola del gran sopar, se'ns indica que la casa del Senyor s'omplirà, i que per això convida “els pobres, els cecs i els coixos”.

Jesús dignifica l'ésser humà, i li és igual que sigui un lladre, una prostituta, el que sigui. De fet, quan se'ns parla d'haver estat creats a imatge de Déu, això inclou capacitat de pensar, creativitat, relacionar-nos, prendre decisions morals. Totes i tots tenim aquestes capacitats, més o menys desenvolupades.

Per això cal superar la idea d’integració a les esglésies i parlar més de participació, d’inclusió. Déu no exigeix ​​ningú més del que la seva capacitat permet, i nosaltres no sabem la capacitat exacta de cada persona.

Què podem fer com a esglésies? 

Hi ha qui s'excusa dient que no sap com actuar o com adaptar el missatge o les nostres activitats, però després bé que tenim classes per a nens petits, per a adults, per a adolescents, traducció a altres idiomes, sortides per a matrimonis, per a solters, per a dones, el que sigui. Que ningú no digui, doncs, que no sabem adaptar-nos.

És a dir, les nostres barreres van molt més enllà de tenir una rampa per a cadires de rodes, projeccions amb lletra gran o grups per explicar la Paraula d'una forma comprensible i per a tots els nivells (com si, d’altra banda, tots tinguéssim el mateix nivell, no?).

Superar aquestes barreres passa per anar obrint els nostres ulls i la nostra ment a com una persona amb una discapacitat pot formar part de la vida d’església. I en cas de no saber com actuar, cap problema: podem preguntar. I, el més important, tenir clar que tots som especials per a Déu i que les fronteres que establim entre persones són convencionalismes. A Déu, però, li interessen poc les etiquetes.