Jesús versus el paradís d’AliExpress

El que intento explicar és el meu espai intern de llibertat, de diàleg amb mi mateixa i amb Déu, on la meva mirada al món, a la meva vida i la dels altres s’eixampla i s’expandeix. On els esdeveniments quotidians sedimenten ja no en forma d’emocions que em controlen, sinó com a elements neutres que classifico i processo de forma més distant, menys compromesa.

Un espai de gràcia i d’intimitat

És un espai capacitant, de GRÀCIA, en majúscules, que em posa al meu lloc, no més amunt, no més avall. On poso a Déu al seu lloc, enmig meu. Ell hi fa el seu estatge. Potser per això és un estat de lucidesa, privilegiat, que tot sovint se’m resisteix. Però de vegades se’m presenta com una àncora, un espai on puc tornar quan necessito endreçar-me, posar-me en perspectiva.

Allà, Déu és més Déu, i jo no necessito fingir, no em cal demostrar res. M’hi puc confessar, perquè em sento acceptada. Lliure per minvar, i fer-lo créixer a Ell. I quan Déu és més gran, més perdonada i estimada em sé. Més flueix en mi el seu amor, el seu perdó, el seu goig i la pau que això implica. Una pau que el món no dona, que el món no em pot prendre.

Des d’allà, em resulta més fàcil interpretar els altres –veure’ls- a través de les seves esquerdes, estimar-los, respectar-los, ser menys cínica. És també un espai al qual atribueixo propietats de paradís, de santuari. Un espai de vulnerabilitat, de transparència i d’honestedat brutal amb Déu.

On alimentar la set per Déu, on nodrir la nostra intimitat, la nostra relació. On Ell sopa amb mi, i jo amb Ell. On puc ser veritablement petita i completa en Ell. On no em fa por trencar-me. Déu hi fa regnar la seva pau, el seu amor i la certesa de la seva presència. S’hi materialitzen els rius d’aigua viva i hi experimento la llibertat a què m’ha cridat.

On no tinc complexes, i el poder dels altres no té poder (és com un record llunyà, un eco de quelcom amb el que he fet les paus).

Com torno a aquest paradís?

Hi ha èpoques que puc visitar aquest santuari tant com vull, fàcil com respirar. On hi puc viure. Altres, m’hi sento exiliada i no trobo el camí de tornada. Com si la meva condició humana regularment me n’apartés, em robés la capacitat d’apropiar-me’n, de viure plenament la meva identitat en Déu.

I és així que escrivint i descrivint aquest tresor ocult no només miro d’entendre’l i de dominar-lo amb les paraules, sinó també de buscar-lo, de mantenir-me’n aferrada, d’instal·lar-m’hi, de purgar-me de mentides sobre el que és i no és Déu, sobre la meva identitat i el meu propòsit en Ell. De tornar-hi.

Entenc també que hi ha pràctiques de meditació, disciplines físiques i hàbits recoberts de llenguatge místic (un misticisme, però, que em remet a un transcendent sense transcendència, sense concreció), que prometen i en molts casos dispensen un espai intern homòleg de pau i perspectiva.

És aquest un espai capaç de compensar en part aquest anhel de pau, de perdó, de propòsit i equilibri. Un espai mental entrenable i visitable, que no podem negar –molts en donen testimoni–. Un espai de retrobament amb un mateix, de diàleg intern, però  buit. Perquè exclou la presència d’un ésser superior, concret i personal, amb qui relacionar-se, a qui gaudir i escoltar, en qui alegrar-se. A qui obeir i estimar, per qui ser estimat.

La versió del paradís sense Déu

De les veritats a mitges que el món ens ofereix, aquesta és la versió del paradís sense Déu, del santuari sense Déu. Una versió limitada i limitant de l’autèntica pau i perspectiva, de l’autèntica presència de Déu en nosaltres. Una versió d’AliExpress, capaç de calmar prou l’agitació per l’absència de Déu com per a mantenir-nos-en allunyats, un reflex deformat –i deformant– de la versió autèntica. Que ens estalvia el penediment. Que ens estalvia la creu de Jesús.

L’he tastat i en vull més

Cada cop que obro la Bíblia, prego i alimento el desig d’intimitat en Déu, el glorifico a Ell, declaro que no en tinc prou amb la còpia barata que el món m’ofereix, que vull el producte autèntic. Que, com diu aquella cançó, l’he tastat i en vull més. Seguiré, així, obrint el meu cor i la meva Bíblia, declarant el que Déu ha fet per mi, declarant que Déu s’ha apropat. I alegrant-me de què Déu faci en mi el seu estatge.