Job som tots

Romans 3:10

“Tal com diu l’Escriptura: no hi ha cap home just, ni un de sol”.

Romans 5:9

“Més encara, perquè ara que som justificats amb la seva sang, serem salvats per ell del càstig.”

Job, l’home just

Als primers versets del llibre de Job s’afirma que Job era un home “perfecte” o “íntegre” i “recte”, “reverent amb Déu i apartat del mal”. Això el posa en el punt de mira del diable.

Sovint ens referim a Job com a paradigma de persona justa a qui el diable ataca, amb el permís de Déu, de forma aparentment gratuïta i incomprensible per a nosaltres, espectadors d’aquesta història i convidats a reflexionar-hi. O no totalment gratuïta, perquè l’objectiu explícit és provar la seva fidelitat. Però sí que ens pot semblar injusta.

A mesura que avancen els esdeveniments, veiem com ho va perdent tot, fins a l’extrem de perdre també l’afecte dels amics, de la dona i la vida de tots els seus fills, en el context de ruïna econòmica i de salut.

Déu, sobirà

Tot per a provar la seva fidelitat? Aquest és el joc del diable, provar de fet que la integritat de Job davant de Déu està condicionada per la seva prosperitat. Però sembla que el propòsit de Déu va molt més enllà.

Déu no necessita demostrar-se res. Utilitza els propòsits del diable per la seva pròpia agenda. “Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha decidit cridar” (Romans 8: 28).

El dolor, una eina

Déu sap que en el procés de pèrdues successives per part de Job, que en el dolor, la seva relació amb ell serà més íntima, i la imatge que Job té de Déu, més correcta. En el dolor s’inicia un diàleg íntim, honest, una conversa que obre els ulls de Job cap a una realitat i atributs de Déu que ell no coneixia.

Job comprèn, com no havia fet abans, el poder de Déu i la seva posició d’avant d’Ell: “Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls” (Job 42:5). No és només una nova comprensió de la realitat que l’envolta, és una renovació de la seva relació amb Déu que el porta a un altre nivell de reverència i rendició davant de Déu. Porta la seva relació a una altra dimensió espiritual.

Sembla que, com Pau, aprèn també que ja en té prou amb la seva gràcia, i que en la feblesa es manifesta plenament el poder de Déu (2 Corintis 12:9).

El desenllaç

Des d’aquesta nova lucidesa, Job pot pregar pels seus amics, de fet, és en aquest moment que intercedeix per ells (42:10). No els guarda rancúnia, sinó que s’adona de la ignorància en què es troben, de la necessitat que tenen, com ell, de conèixer a Déu d’una manera més profunda i adequada a la realitat.

Després d’això, “el Senyor li va retornar la felicitat perduda i li va duplicar els béns... va beneir els últims dies més que els primers” (42:10 i 12).

Job i nosaltres

Job ens representa. No perquè siguem justos, perquè no ho podem ser, sinó perquè Jesús ens ha justificat, i ara Déu ens veu així, justos. Això ens posa en el punt de mira del diable, que s’interposa entre nosaltres i Déu per fer-nos creure que en realitat no l’estimem. Que mentre les coses ens van bé, així qualsevol.

I el diable vol provar-se a si mateix que ens pot apartar de Déu. Que si ens perjudica, ens allunyarem de Déu. I Déu li permetrà jugar a aquest joc. Li permet afectar a totes les esferes de la nostra vida, com la de Job. Excepte treure’ns la vida. Això és només la seva potestat.

Déu i nosaltres

I Déu no té por de l’acció del diable. Perquè sap que en el dolor, ens tindrà més a prop. Que podrà dur la seva relació amb nosaltres a un nou nivell a través de la transformació dels nostres cors, de l’accés que tindrem a una nova comprensió d’Ell, de la vida, de nosaltres mateixos.

Déu sap que pot convertir qualsevol atac del diable en una llavor per una nova relació amb Ell. Sap també, que totes les pèrdues que experimentem, seran perfectament restablertes en el futur que ens promet.

Job som tots els que estimem a Déu.