Lydia González: “No tenim un Déu llunyà”

“Tots tenim ferides, complexes, hàbits dolents, pecats que ens lliguen i ens impedeixen una vida cristiana com Déu voldria. Puc decidir tenir esperança perquè crec que Déu pot transformar la meva vida". Feliços els qui ploren, ens diu la segona benaurança. Ens pot sonar estrany. No és la nostra concepció de felicitat, però Déu va més enllà, ja que allò que tractem d’evitar, el patiment, l’usa perquè siguem més feliços. Només quan sento angoixa i ploro, és quan Déu em pot consolar. Jesús ens proposa una felicitat que ve de les experiències que jo no voldria tenir. Mentre no admetem que hem de canviar, Déu no ens pot donar el consol. I així comença el camí de l’esperança:  Conèixer millor a Déu: A vegades no creixem perquè no coneixem la força de Déu. Hem fet nostres les seves veritats? Déu no espera acusar-nos; és un Déu d’amor i de consol. No tenim un Déu llunyà, és part de la nostra vida quotidiana. Coneix-te millor a tu mateix: Ens costa reconèixer els nostres errors. Som l’objecte de l’amor de Déu, i la primera decisió és admetre que som pecadors i que Déu ens pot salvar. Com Déu pot canviar la teva vida: Hi ha canvis a la nostra vida que només Déu pot fer. Ens és fàcil demanar-li que canviï situacions, altres persones, la nostra feina, però ens costa pregar que ens canviï a nosaltres. És un procés; creix. Coneix a Déu, identifica el problema i posa’t en les seves mans.” Predicació del 9 d’octubre