No ets aquí per casualitat
Cap de nosaltres ha escollit néixer. No hem decidit en quina família arribaríem al món, en quin lloc creixeríem ni quines circumstàncies marcarien els nostres primers anys. La nostra existència és el resultat d'una història que va començar molt abans que poguéssim prendre cap decisió.
La biologia i les relacions humanes ens ajuden a explicar com hem arribat fins aquí. Però hi ha una pregunta que aquestes explicacions, per si soles, no resolen: per què soc aquí?
És una inquietud que pot aparèixer en moments molt diferents. Quan una experiència inesperada ens obliga a replantejar les nostres prioritats, quan sentim que ens falta alguna cosa o quan ens preguntem quin sentit té tot allò que fem.
Potser la qüestió no és només saber per què existim, sinó què significa el fet d'existir.
La fe cristiana ofereix una perspectiva particular: la nostra vida té valor abans que hàgim aconseguit res. Des d'aquesta mirada, afirmar que no som aquí per casualitat no significa negar les circumstàncies biològiques i personals que han fet possible la nostra existència, sinó reconèixer que som alguna cosa més que el resultat d'aquestes circumstàncies.
Ara bé, creure que hem estat creats amb intenció significa que tot estava previst? Que existeix un pla detallat que hem de descobrir? Quin paper tenen les nostres decisions?
Una vida que no necessita justificar la seva existència
Vivim en una societat que sovint mesura el valor de les persones a través dels resultats. Estudiem per obtenir bones qualificacions, treballem per assolir objectius i busquem reconeixement pel que fem.
L'esforç i l'ambició no són necessàriament dolents. El problema apareix quan confonem allò que aconseguim amb allò que som. Què passa amb el nostre valor quan fracassem, quan les nostres capacitats disminueixen o quan no podem complir les expectatives dels altres?
El relat bíblic de la creació ofereix una perspectiva diferent.
A Gènesi 1:26-27, Déu crea l'ésser humà a imatge seva. Abans que les persones hagin construït res o demostrat cap capacitat, ja són presentades com a portadores d'una dignitat especial.
El text no reserva aquesta condició a unes persones determinades ni la vincula a la intel·ligència, l'èxit o la posició social. La presenta com una característica compartida per tota la humanitat.
Des d'aquesta mirada, la dignitat no és una recompensa que hem de guanyar, sinó un valor que ja tenim.
Això no resta importància a les nostres decisions. Som responsables de les nostres accions i de com tractem els altres. Però el valor de la nostra existència no depèn del rendiment, la utilitat o el reconeixement que aconseguim.
Creats amb intenció no significa viure amb un guió escrit
Quan sentim que Déu té un propòsit per a nosaltres, podem imaginar que existeix un pla detallat per a cada vida, amb totes les decisions i els esdeveniments previstos per endavant.
Aquesta idea pot resultar reconfortant, però també planteja preguntes difícils. Si tot està decidit, quin paper tenen les nostres eleccions? I què passa amb les injustícies, les malalties o les experiències doloroses que ningú no ha escollit?
Creure que Déu ens ha creat amb intenció no ens obliga a concloure que cada esdeveniment de la nostra vida ha estat provocat deliberadament per ell.
A Gènesi 2:15-17, l'ésser humà rep l'encàrrec de tenir cura del jardí i uns límits que ha de respectar. El relat presenta una relació amb Déu en què les decisions humanes tenen importància i comporten responsabilitats.
La relació entre la sobirania divina i la llibertat humana ha estat interpretada de maneres diverses al llarg de la història del cristianisme. No és una qüestió senzilla, i el relat del Gènesi no pretén resoldre per si sol aquest debat.
Però aquesta complexitat ens ajuda a evitar una confusió: identificar el propòsit de Déu amb una explicació automàtica de tot allò que succeeix.
Això és especialment important quan parlem del patiment. Expressions com «tot passa per alguna raó» poden semblar consoladores, però també poden suggerir que Déu ha provocat deliberadament cada situació dolorosa per ensenyar-nos alguna cosa.
La Bíblia també dona espai al lament, a les preguntes sense resposta i a l'esperança enmig del patiment.
No sempre podem triar les circumstàncies que vivim ni explicar per què ens han passat determinades coses. Però les nostres decisions continuen tenint importància, i la confiança en Déu pot ajudar-nos a afrontar-les sense haver de pensar que coneixem tots els seus plans.
El Déu que ens coneix abans que nosaltres mateixos
Tots necessitem sentir-nos coneguts. No només que algú sàpiga què fem o com ens diem, sinó que pugui veure les nostres fortaleses, les contradiccions, les il·lusions i les pors que no sempre compartim.
El Salm 139:13-18 expressa aquesta experiència a través d'una imatge profundament poètica: Déu coneix el salmista des del moment en què la seva vida es forma dins el ventre matern.
No és una explicació científica del desenvolupament humà ni un tractat sobre el destí. És una manera de transmetre una convicció espiritual: la nostra existència no passa desapercebuda davant de Déu.
Al llarg del salm, l'autor parla d'un Déu que coneix els seus pensaments, els seus moviments i les seves paraules. Aquesta proximitat és tan profunda que el salmista no necessita presentar-li una versió idealitzada de si mateix.
Ara bé, el text també conté expressions sobre els dies de la vida que han donat lloc a diferents interpretacions teològiques. Per això, més que utilitzar-lo com una prova que totes les nostres decisions estan predeterminades, podem acostar-nos al salm des de la seva dimensió més personal: la confiança de saber-se conegut per Déu.
Aquesta imatge resulta especialment significativa quan encara intentem descobrir qui som. Canviem, ens equivoquem, revisem les nostres conviccions i, de vegades, ens costa reconèixer-nos en la persona que érem.
El salm no resol totes aquestes incerteses, però presenta una relació amb Déu que no depèn de tenir una identitat perfectament definida.
Abans que nosaltres mateixos sapiguem explicar qui som, ja som coneguts per ell.
El propòsit no elimina la llibertat: ens convida a respondre
El Nou Testament afegeix una dimensió important a aquesta reflexió.
A Efesis 2:8-10 trobem dues afirmacions que cal llegir conjuntament: la salvació és un do de la gràcia de Déu, no una recompensa per les nostres obres, i els creients han estat creats en Jesucrist per fer el bé.
L'ordre és essencial.
Els versets 8 i 9 presenten la salvació com un regal que no podem guanyar acumulant mèrits religiosos o morals. El verset 10, en canvi, mostra que aquesta gràcia té conseqüències en la manera de viure.
No fem el bé per aconseguir que Déu ens accepti; som cridats a fer el bé com a resposta a la gràcia que hem rebut.
Aquest plantejament ens allunya d'una vida cristiana entesa com una competició per demostrar que som prou bons.
Efesis 2:10 parla de bones obres que Déu ha preparat perquè hi caminem. Aquesta expressió no s'ha de reduir necessàriament a una llista secreta de tasques individuals que hem d'encertar una per una. Dins del context de la carta, també apunta a una vida transformada per la gràcia, amb conseqüències personals i comunitàries.
El propòsit, des d'aquesta perspectiva, es concreta en una manera de viure coherent amb la fe que professem.
No elimina la responsabilitat de decidir. Al contrari, ens convida a prendre seriosament les nostres eleccions i a preguntar-nos com podem respondre a allò que hem rebut.
Què canvia quan deixem de pensar que som un accident?
Tot això pot semblar una reflexió teològica interessant, però quin efecte té en la nostra vida quotidiana?
Pot començar per la manera com ens tractem a nosaltres mateixos. Reconèixer el nostre valor ens pot ajudar a acceptar les limitacions sense convertir cada fracàs en una sentència sobre qui som.
També transforma la manera com mirem els altres. Si tota persona té dignitat, el respecte no pot dependre de la seva utilitat, les seves capacitats o les seves circumstàncies. Aquesta convicció es concreta en la manera com escoltem, acompanyem i tractem les persones, especialment les més vulnerables.
I també afecta les nostres decisions.
Sovint imaginem una vida significativa com una successió de grans moments. Però bona part de la nostra existència transcorre en escenaris molt més ordinaris: a casa, a la feina, en les relacions personals i en responsabilitats que es repeteixen cada dia.
Actuar amb honestedat, reconèixer un error, dedicar temps a algú que ens necessita o defensar una persona que pateix una injustícia pot semblar poca cosa. Tanmateix, aquestes decisions també expressen una manera de viure.
Això no significa conformar-nos amb qualsevol situació. Hi ha realitats que necessiten canviar i injustícies que hem de combatre. Però no hem d'esperar una circumstància extraordinària per començar a actuar amb sentit.
Una vida valuosa no necessita ser espectacular. Sovint, el seu sentit es manifesta en les decisions quotidianes que prenem i en la manera com afecten els altres.
Conclusió
Hi ha preguntes que potser mai no podrem respondre del tot. Per què hem viscut determinades experiències? Què hauria passat si haguéssim pres altres decisions? Cap a on ens portarà la vida?
La fe no elimina aquestes incerteses ni ens ofereix un mapa amb totes les respostes. Però pot proporcionar-nos una orientació.
Potser per això la imatge d'una brúixola és més útil que la d'un GPS. Un GPS ens indica cada gir; una brúixola ens ajuda a mantenir el rumb, fins i tot quan desconeixem el camí.
Creure que hem estat creats amb intenció no significa tenir el futur resolt ni disposar d'una explicació per a tot el que ens passa. Significa reconèixer el valor de la nostra existència i assumir la responsabilitat de com decidim viure-la.
No necessitem saber exactament on arribarem per a començar a caminar amb sentit.
Què significa per a tu pensar que la teva existència no és indiferent a Déu?
