Orfes o nadius? Reptes en l’educació digital dels fills

L’ús del telèfon mòbil perjudica la salut, tot i que encara no s’hagin decidit a incloure-hi cap advertència com a les capses de cigarretes. De fet, la DGT calculava fa un parell d’anys que gairebé 400 persones perden la vida a l’Estat per utilitzar aquest dispositiu al volant, i és un preu que paguen tant conductors, com acompanyants, com la resta d’usuaris. 

En aquestes dades no es tenen en compte els vianants que no miren quan travessen un carrer per estar responent un WhatsApp, o els conductors de patinet elèctric que van consumint reels d’Instagram mentre circulen per una via on, justament, travessen aquests vianants distrets. 

I això si ens referim només a una qüestió de seguretat viària, però si entrem en l’àmbit dels usos del dispositiu ens trobarem amb una àmplia gamma de mals usos quotidians que poden provocar des de petits disgustos fins a addiccions i usos perillosos que, a vegades, poden precipitar, inclús, la mort.

Ens hem acostumat als seus avantatges

Dit això, la realitat és que ningú, o gairebé ningú, estaria disposat a deixar tranquil·lament que el seu dispositiu perdés tota la càrrega i desar-lo, per sempre més, amagat al calaix de les andròmines oblidades. I això és així perquè ens hem acostumat als evidents avantatges que comporta per a la nostra vida el seu ús, acceptant les servituds i perills que comporta com un mal menor. 

Un mal que s’ha d’assumir, que entenem que podem gestionar i que, en definitiva, no és més que el preu que hem de pagar. 

Són tan àmplies i variades les seves possibilitats, és tan forta la seva atracció i és tan gran la pressió social en aquest sentit que molts pares hem assumit que l’entrega del mòbil als nostres fills és una mena de ritu d’iniciació a l’adolescència, que ens esforcem a avançar-la cada vegada una miqueta més. 

De fet, l’única pregunta a resoldre és quan fer-ho, però sembla que darrerament per això ja existeix una mena de consens social: al primer curs de l’ESO ja han de tenir el seu propi dispositiu, i si pot ser a 6è per tal que es vagin “acostumant”. 

Acostumar-se a criteris generals i poc reflexius?

No obstant això, aquest deixar-se emportar pels criteris generals i poc reflexius de la societat no hauria de ser una opció vàlida per cap mare o pare. 

Aquesta generació de pares ja som plenament conscients tant dels avantatges com dels disgustos que pot provocar aquest dispositiu, i quan es tracta d’educar el regal més preuat que ens ha donat Déu en aquest món, els nostres fills, es fa absolutament imprescindible una reflexió serena sobre com guiem els nostres fills a través d’aquesta jungla digital.

“Nadius digitals” o “orfes digitals”?

Hem endossat als nens l’etiqueta de “nadius digitals”, però mai no hem de perdre de vista que ells no van demanar ser-ho, només és la realitat que s’han trobat. De fet, pares i mares tampoc vam escollir tenir fills digitalitzats, tanmateix, és el que toca i en aquesta tasca hem de posar una dosi extra d’esforç. 

En aquesta feina d’educar en l’àmbit digital, el principal problema som, justament, els mateixos pares i les nostres manies, autolimitacions i excuses que ens fan passar per aquesta qüestió de puntetes, tot esperant que, d’alguna manera, ells puguin sortir-se'n. 

Així, passem de tenir una generació de “nadius digitals” a una d’”orfes digitals”. Per això, et proposem que, en aquestes línies i en articles que vindran, ens acompanyis a reflexionar i desfer-nos d’algunes d’aquestes idees que ens destorben en la tasca d’educar en l’àmbit digital. Anem amb la primera: 

“Confio en els meus fills i el seu criteri”. 

Un dels trets característics d’aquestes idees és que, d’entrada, sonen força bé. La confiança és, de fet, una de les columnes que sostenen qualsevol relació saludable. Sense confiança no hi ha relació afectiva, només patiment i dolor. 

No obstant això, els pares i mares som els adults de la família, i la relació i les responsabilitats de pares i fills són asimètriques. El llibre del Gènesi deixa clar que hi ha un estadi en l’evolució de la persona en la qual hi ha dependència respecte als pares, una relació que va canviant fins que aquests nens passen a ser adults amb la capacitat de crear una nova família (Gn 2:24). 

Fins a aquest moment, el Creador ha disposat un temps de creixement i aprenentatge on mare i pare tenen una responsabilitat crítica (Proverbis 1:8). 

Una idea realista dels infants

D’aquesta manera, la confiança necessària en tota relació ha de basar-se en una idea realista dels nostres infants. Uns nois i noies que estan fets de la mateixa pasta que els pares, que estan sotmesos a pressions i que tenen una inclinació natural per l’egoisme, que poden mentir per tractar de resoldre una situació, que aprofitaran la sensació d’impunitat per fer allò que no farien a ulls de tothom, i que, fins i tot, poden entrar en dinàmiques perilloses (Jaume 1:14-15). 

A aquells que som pares no ens agrada pensar d’aquesta manera, potser notem un sentiment de traïció vers els nostres fills, però ser-ne conscients ens ajudarà a guiar-los amb una ració extra d’amor, misericòrdia i comprensió. Tal com Déu fa amb nosaltres a cada passa que fem. 

Dades d’UNICEF

A més, les dades confirmen aquesta realitat complexa. Segons indica una enquesta d’UNICEF, a Espanya, un de cada tres adolescents fa un ús problemàtic d’Internet (afecta els seus estudis, comparteixen fotografies de caràcter sexual pròpies o de companys, assumeixen conductes de risc, reben o fan amenaces, o es dinamiten les relacions familiars, entre altres qüestions). 

Un de cada dos nois adolescents consumeix pornografia, aquesta xifra comença a créixer amb nens de deu anys i es dispara al segon cicle de Secundària. O una de cada tres noies afirma haver sentit por a les xarxes socials. 

En definitiva, no es tracta de casos aïllats ni extraordinaris. Els adolescents demanen a crits (moltes vegades silenciosos) el guiatge de pares i mares en la seva relació amb aquesta teranyina digital i no podem defugir la nostra responsabilitat.

Conclusió 

És evident que no podem començar la casa per la teulada, és a dir, no podem esperar a tenir l’evidència del problema per començar a educar. Hem d’anar construint pas a pas, maó a maó, un aprenentatge sòlid fonamentat en l’amor i en la nostra dependència del Pare per excel·lència, font de tota saviesa. 

Hem de ser capaços de ser actius en la nostra pròpia formació com a pares, d’aprendre a reconèixer les virtuts dels nostres fills, però ser plenament conscients de les seves mancances espirituals, d’experiència i de maduresa amb les quals s’han de relacionar amb un món que, moltes vegades, els és hostil. 

Per ara, però, ho deixem aquí. Pròximament, continuarem reflexionant i proposarem algunes idees per ajudar-nos en aquesta tasca que tenim les famílies a les nostres mans. 

Article publicat prèviament a la revista Presència Evangèlica Núm. 312, juny 2022.