Prestatges buits, rebost ple i ànima …

Fa alguns dissabtes, com molts altres dissabtes, vàrem anar tota la família a fer la nostra visita setmanal al supermercat per omplir el rebost de casa i tenir amb què alimentar-nos al llarg de la següent setmana. Però, com si es tractés de la tercera part d’una pel·lícula apocalíptica de baix pressupost, vàrem reviure una situació que, tot confiant en la intel·ligència humana, pensava que no tornaria a viure més: prestatges completament buits i desolats! I no vàrem trigar a preguntar-nos: però ara, què ha passat?

Com una saga de pel·lícules

Doncs es veu que ara es tractava d’una fake news en la que es deia que es paralitzava tot el país degut a una vaga de transportistes.

Vaja! Ara una vaga. El que deia, la tercera part de la saga de pel·lícules té relació amb vagues.

A la primera part, el guió va ser més treballat: “Una pandèmia provoca el confinament total de la població. I la idea de no poder menjar provoca més pànic que la possibilitat de morir infectat pel virus. Resultat: estanteries buides i… paper de WC esgotat amb previsió que tal afartament alimentari provocaria més visites a Cal Roca del normal”.

A la segona part, el guió era importat de l’estranger: “El cos d’intel·ligència austríac preveu la gran apagada. Una apagada que es podria donar en els propers anys”. Total, fer una previsió així, és com si en Tomàs Molina digués que els propers anys algun dia plourà. La qüestió, que el resultat és el mateix: estanteries buides. Ara bé, ja no és tant menjar, sinó altres estris per poder fer llum, foc i cuinar.

I ara toca la tercera part. En aquesta última es produeix tot un còctel de circumstàncies internacionals (guerra, pujada de preus, etc.) sumat a un missatge de WhatsApp de ves a saber qui que anuncia una parada total de les cadenes d’aprovisionament.

Resultat final: pànic, caos i… prestatges dels supermercats buits i els rebosts de les cases ben plens… menys el de casa meva, que algú deu tenir l’arròs i les llenties pel menú d’aquesta setmana.

I l’ànima?

I ara no cal que faci la típica pregunta de: i que no n’aprèn la gent?

Ja en sabem la resposta. Però la pregunta que no paro de formular-me a mi mateix és: tindran el rebost de casa ple de paper de WC, d’oli de gira-sol, d’arròs, bombones de càmping gas (que per quan les hagin d’utilitzar el gas haurà marxat de la bombona)... Però, i l’ànima? Què hi queda dins el cor de les persones?

A aquesta pregunta sorgeixen infinitat de respostes i, segons el moment del dia o les notícies que veiem, sobretot quan la gent es mobilitza de forma solidària, podem respondre de moltes maneres. I en aquest sentit, m’és molt present unes frases que trobem a l’Evangeli de Joan (Joan 2:23-25).

“Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals que feia, van creure en el seu nom. Però Jesús no es fiava d’ells, perquè els coneixia tots i no necessitava que ningú li expliqués què són les persones: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.” 

Trobo que són unes paraules molt dures! Però que poc s’allunyen de la realitat que vivim. Ara bé, per no quedar-nos en el que malament ho fan els altres, jo em quedaria amb el “ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú”. I aquest "cadascú", també m’inclou a mi i a tu. Ens inclou a tots dos.

Ell sap què hi ha en el meu cor. I jo, ho sé?