Un mirall anomenat fill

Els fills: aquelles persones que per un moment fan treure el millor d’un mateix com que al minut següent en treuen el pitjor.

La paternitat/maternitat: una experiència que, per molt que t’expliquin, fins que no vius no tens paràmetres per entendre.

Aprenentatges de la paternitat

Fa 6 anys que em vaig estrenar en el món d’haver de gestionar aquest tipus d’éssers especials que tothom anomena fills. Encara recordo els primers dies com, en certs moments, esperava que vingués el pare o la mare d’aquella criatura. I de fet aquella espera encara perdura ara, perquè es veu que el pare sóc jo.

Sé que n’hi ha que porteu més anys en aquest “mundillo”, i que alguns ja jugueu a la Champions de la paternitat/maternitat. A aquests, espero que algun dia em confesseu quin és el premi final.

Però, malgrat moure’m encara en lligues regionals, sí que puc dir que aquesta experiència m’ha portat molts aprenentatges en tots els àmbits (i el que encara em queda 😅): físic (sobretot els primers anys), emocionals (aquests sembla que seran per sempre i amb intensitat creixent), cognitius (no deixes mai d’aprendre, malgrat que a vegades et diguin “és que papa tu no saps”) i espirituals (mai m’ho hagués pogut imaginar, no sé si es percep el sarcasme).

S’han escrit molts llibres i articles sobre el tema. De fet, cada cop que vaig a la biblioteca del poble veig un llibre nou sobre això. Per tant, no faré d’escriptor de llibre, sinó de persona humana que vol compartir una de les experiències que més m’incomoden i que, a més, ve provocada per aquestes persones: els fills. Una experiència que molt té a veure amb el que us comentava de l’aprenentatge espiritual.

L’aprenentatge espiritual

La primera vegada que ho vaig experimentar va ser el primer cop que la meva filla gran va entrar en rebel·lió contra nostre (la seva mare i jo). Va ser el moment en què vaig sentir ira contra aquella persona que fins ara ens havia despertat tota mena d’estima i un instint de protecció màxim.

Va ser tot molt paradoxal: tu fent tot el possible per evitar que aquella persona prengui mal i aquella persona fent tot el possible per portar la contrària. Fent tot el que l’estima vers a aquell ésser et porta fer i, de cop i volta, apareix una emoció molt primària: la ira. Però com pot ser?

Per sort, em va venir a la ment un recurs que de sempre m’ha estat molt útil, expressar-ho en veu alta a Déu. Encara recordo la meva frase en forma de pregunta: però, com és possible? I de cop i volta vaig sentir un calfred per tot el cos. Perquè en aquell moment em vaig adonar que aquella persona que m’havia provocat aquella emoció tan bàsica era jo mateix. I el que hi havia a l’altra banda era Déu mateix. Allà mateix vaig entendre realment allò que sempre havia tingut clar en la teoria: la meva rebel·lió contra Déu. La meva filla, sense saber-ho, m’havia emmirallat espiritualment per primera vegada (dic per primera vegada perquè n’hi ha hagut unes quantes).

L’amor del Pare

Vaig començar a entendre realment que l’amor de Déu cap a mi era igual o més incondicional que el que pot tenir un pare/mare cap al seu fill/filla. Vaig començar a imaginar-me, fins i tot, una esbroncada de Déu cap a mi per moltes actituds meves. Esbroncada amb aquest amor com a rerefons. Ja que l’únic objectiu és el de voler que madurem i creixem. És més, poques esbroncades ens enduem per la de vegades que desobeïm.

Encara ara hi ha molts moments que em treuen de polleguera. I quan en tens 2, amb més assiduïtat. Realment admiro als que tenen més de 2 fills. Bé, no sé si els admiro o penso “buf, no voldria ser ells”. Els fills et poden treure de polleguera, però a més, no sé com s’ho fan, que també segueixen reflectint qui ets tu i què fas vers el teu Pare.

Quantes vegades no hem anat a la nostra sense escoltar a Déu i quan ens hem fet mal, llavors, “ai papa que m’he fet mal”? I, com nosaltres fem amb els nostres fills, ell ens abraça i ens consola malgrat haver-nos advertit mentre nosaltres anem dient: “ja no ho tornaré a fer”.

Quantes vegades no hem sentit dir: “és que Déu permet que passin coses dolentes”? Quantes vegades no hem deixat als nostres fills fer després de molta insistència en què si ho fan es faran mal? Al cap i a la fi, volem que siguin éssers lliures i que prenguin decisions per ells mateixos. Mira, com Déu amb nosaltres.

I moltes més preguntes que podríem veure en cada reflex del mirall anomenat fill. Només cal parar en el moment més àlgid de la vivència per veure el teu propi reflex espiritual.