Per què Jesús: Baptismes 2025

Onze veus, una mateixa fe. 
Onze persones comparteixen per què han decidit seguir Jesús i celebrar el seu baptisme a l’Església Unida de Terrassa.

Sara Rosales

Isaïes 43:2

Des de petita he estat envoltada de la fe, però va ser a l’adolescència quan vaig començar a entendre que seguir Jesús no és només creure que existeix, sinó viure cada dia amb Ell. Recordo especialment un campament a Berea, on vaig descobrir que Déu no és només una idea, sinó algú amb qui puc parlar, confiar i caminar. Al llarg dels meus 17 anys, he vist Jesús reflectit en les persones més properes a mi: en aquells que m’han estimat, que m’han escoltat en els moments difícils i que m’han animat a créixer. La seva manera de viure i estimar ha estat per a mi un record constant de l’amor de Déu fet realitat. Déu ha estat constant en totes les etapes de la meva vida. Quan m’he sentit perduda o dèbil, m’ha donat força i pau; i quan he tingut moments d’alegria, he pogut compartir-los amb Ell. Amb Jesús he après què vol dir ser estimada de debò i mai sentir-me sola. Avui em vull batejar perquè desitjo que la meva vida reflecteixi aquesta relació amb Ell, i declarar davant de tothom que Jesús és el meu Salvador i el centre del meu camí.
 

Marina Montenegro

Salm 28:7

Hola, em dic Marina, tinc 16 anys i aquest any he decidit batejar-me. Vinc d’una infància on Déu ha estat sempre present. I gràcies a ma mare i al seu immens amor cap a Déu, he conegut del seu amor des de ben petita. Quan era petita, recordo que sentia a Déu molt a prop meu, el diumenge era el meu dia preferit i parlava amb Ell com un amic a totes hores. Així que puc dir que vaig començar a tenir una relació amb Ell des que era una nena. Els anys van passar i quan vaig arribar a 6è de primària tot em va caure a sobre. Vaig entrar en una etapa on les burles i el caure malament a molts nens i nenes es va normalitzar, en aquell moment no entenia el perquè, ja que jo tenia un bon cor, però quan vaig créixer vaig entendre que quan un és diferent, encara que sigui en el bon sentit, la gent, i més els nens, busquen rebaixar-ho o humiliar-ho. Desgraciadament, a causa de tot el que vaig sentir i a tantes pregàries que semblaven no tenir resposta, la forta relació que tenia amb Déu es va trencar. Vaig estar uns anys en què els dubtes i la falsa creença de què estava bé, s’havien apropiat de qui era. Però en forma de procés, em vaig adonar que totes i cada una d’aquelles pregàries que un dia vaig fer, Déu les havia respost, que per molt malament que ho vaig passar Ell sempre va estar amb mi. I així vaig recuperar i magnificar la meva relació amb Déu i construir, gràcies a Déu, la persona que soc ara. Una persona totalment entregada a Déu, amb desig de ser la persona que Ell vol que sigui i amb una nova identitat. Avui en dia Déu continua treballant amb mi, posant a persones i situacions que proven la meva fe i m’ensenyen allò que Déu vol que aprengui. Però el que tinc molt clar, i pel motiu el qual em batejo, és que seguir Jesús no és una decisió d'un sol dia, sinó una elecció diària. I que cada dia, amb tot el meu ésser, el continuaré escollint. I per això utilitzo el bateig com a mostra pública de la meva fe i decisió de seguir a Jesús.
 

Carlota Rodríguez

Josué 1:9

Desde pequeña he crecido en una familia cristiana evangélica y he conocido la Palabra de Dios. Durante mi adolescencia, empecé a venir a la Unida, la cual se convirtió en mi segunda casa. Unos años después, por motivos personales, dejé de asistir durante una temporada. En medio de una época difícil, me vi rodeada de muchas preguntas, dudas y dolor. Parecía tenerlo todo: familia, salud, amor, trabajo... No obstante, no podía evitar sentirme vacía, con una tristeza y un desánimo profundo y continuo, lo cual provocaba en mí un sentimiento de culpa, ya que aparentemente no había nada que lo justificara. Pasado un tiempo, entendí que era porque me había alejado de Dios. Fue en medio de esa oscuridad donde la luz del amor de Dios se hizo más real que nunca, volví a buscarle con todo mi corazón y pude experimentar, tanto en mí como en los míos la plenitud y la paz que solamente en Él se puede encontrar. No fue una solución inmediata, pero sí un refugio firme y constante. Por eso decidí bautizarme: como una declaración de fe y gratitud, y para decirle al mundo que Jesús es mi Salvador y que en Él he encontrado todo lo que me faltaba.
 

Sergi Duran Godoy

Isaïes 40:29-31

Hola, os cuento mi testimonio con más detalle para el que le interese. Hace unos 4 años que voy a la UNIDA, cuando empecé a ir estaba pasando por la pérdida de dos familiares cercanos. Era bastante complejo lo que sentía y era extraño sentir que las cosas solo podían ir a peor. Pero los cultos me tranquilizaban y no me martirizaba sobre mi situación. Así fue como empecé a ir más. Ya había escuchado de Dios por mi madre, que en aquel momento no teníamos buena relación. Gracias a las personas que conocí, Dios fue persistente para que fuera a los cultos y recuerdo que fue en un campamento de Palabra de Vida que, después de una alabanza, se me quedó la frase "el Señor te ayudará si lo aceptas en el fondo de tu corazón", me quedé pensativo y es como si me diese cuenta de que el Señor me había estado ayudando. Sin Él estaría aún peor de lo que ya estaba, no era nada sin Él y fue entonces que sentí la necesidad de creer en Él. Recuerdo pensar "Necesito que su Palabra sea la verdad, quiero creer en el perdón, que Jesús ganó en la cruz, en su resurrección, quiero que sean verdad". Sentí que debía confesar mi fe a quien predicó y puede que no lo dijese tan emocionado pues recuerdo que tenía dudas sobre si me aceptaría el Señor al no haberme acercado nunca (ahora sé que sí) y allí fue cuando acepte a Jesús como mi Salvador. Ahora mismo mi vida con el Señor ha mejorado muchísimo y quisiera que los que me vieron en esa época vieran el cambio que Él hizo en mí y no tengo más que agradecimiento a las personas que me ayudaron y estuvieron allí.
 

Adriana Solano

Filipenses 2:5-11

 

Desde niña conocí a Dios, crecí en una familia católica por tradición, pero me alejé de Él durante 20 años. En todo ese tiempo, mi madre, que ya era cristiana evangélica, oró por mí sin parar. Yo no buscaba a Dios, pero ahora me doy cuenta de que Él nunca dejó de cuidarme. Hace casi un año, algo cambió: sentí el deseo de abrir una Biblia, de saber más… hasta que un día le pedí perdón y lo acepté como mi Señor y Salvador. Mi vida por fuera sigue igual, pero yo no soy la misma. Hoy tengo paz, gozo, su presencia, y por eso quiero bautizarme ya que para mí es un símbolo de obediencia y amor hacia Él.
 

Hector Méndez

Jeremías 17:7-8

 

He nascut en una família cristiana i he anat a l'església des de petit, tot i que mai he prestat atenció al que s'explicava. És cert que, a mesura que he crescut, he "connectat" més amb tot el que s'ha compartit, sobretot en els campaments; allà era on realment feia un xoc de realitat, però en passar els dies tornava a ser igual. He tingut mals hàbits, males relacions i influències, una mala actitud i de fer el que sempre he volgut. D'ençà que he canviat els hàbits i he après a ser disciplinat, a estar atent als missatges i he volgut desenvolupar el meu màxim potencial, m'he adonat que una cosa fallava, alguna cosa em faltava. Davant d'aquest buit vaig decidir afegir amb consciència a Déu a la meva rutina, i fer petits canvis com: lectura diària, oracions, pensar tenint present a Déu i la seva perspectiva de les coses sempre que he pogut. Òbviament no soc perfecte i he fallat. Haver afegit a Déu i hàbits relacionats amb Ell m'ha canviat la vida, tot ha començat a tenir sentit i m'ha impulsat més enllà del que podia plantejar-me mai. Per això he decidit batejar-me, perquè he acceptat a Jesús al meu cor, i vull continuar evolucionant al seu costat, amb Ell de referent, amb el seu punt de vista, i poder aplicar tot el que cada diumenge m'han ensenyat des de petit.
 

Samuel Diez

Deuteronomio 31:8

Vaig néixer en una família cristiana i, des de petit, sempre he estat vinculat a l’Església. Tot i això, mai m’havia plantejat realment què significava creure, ni havia reflexionat sobre la meva fe. Sempre he estat un noi tímid, introvertit i insegur. Tot això, sumat al fet de venir d’una família cristiana, va acabar passant factura. A la primària i durant tota l’ESO vaig patir bullying. La meva manera de ser i de relacionar-me amb els altres sembla que no encaixava, i això va despertar rebuig. El que al principi semblava només una broma de nens va anar empitjorant: insults, amenaces, agressions diàries… Amb dotze anys no entenia res. Em preguntava constantment: “perquè a mi?”. Si realment Déu era tan bo com sempre m’havien dit, per què permetia que tot això passés. Els anys anaven passant, la situació no millorava i jo encara qüestionava el poder i la bondat de Déu. Fins que, a poc a poc, van començar a aparèixer persones a la meva vida que em van obrir els ulls. Em van ajudar a entendre que tot allò podia ser una prova, i que, malgrat les adversitats, la meva fe en el Senyor continuava present. Quan ja no podia més, ni físicament ni mentalment, el Senyor va tornar a posar al meu camí persones meravelloses. Recordo especialment una conversa amb algú molt important per a mi: aquell moment em va fer adonar que no podia suportar tota aquella càrrega jo sol. Vaig comprendre que el Senyor era l’única raó d’aquesta vida, que sense Ell res tenia sentit. Que la gran guerra ja estava guanyada, i que a nosaltres només ens toca lluitar petites batalles. A partir d’aquell dia vaig decidir batejar-me i acceptar el Senyor a la meva vida. Avui tinc clar que el vull seguir la resta dels meus dies.
 

Joel Serrano

Salmos 56:11

 

Jo he nascut en una família cristiana i des de ben petit que he estat anant a l'església cada diumenge. La major part de les vegades la mandra em guanyava i m'acabaven obligant a anar els meus pares. Llavors per a mi cada diumenge al matí es va transformar en un "càstig", anar a l'església, ja que m'avorria molt. Vaig créixer i va ser quan em vaig començar a ajuntar amb males influències i els meus pares ja no em veien amb una edat d'obligar-me a anar a l'església i per mi era com una victòria, perquè podia dormir més... Amb això vaig deixar l'església durant un llarg període de la meva vida perdent contacte amb la gent cristiana. Les males influències i el fet d'haver-me allunyat de l'església va comportar avergonyir-me de ser cristià, perquè et veien com un "raret"; Déu va passar a segon pla a la meva vida. Vaig tenir una època de la meva vida en la qual no em sentia ple, vaig oblidar-me del que era sentir-me jo mateix. Per sort no vaig deixar d'anar a campaments cristians d'estiu i a poc a poc vaig començar a entendre el que realment era seguir al Senyor. Moltes converses i predicacions em van fer entendre el que comporta ser cristià, que pots tenir una relació personal amb Déu. Vaig apuntar-me a discipulats per servir i per aprendre del Senyor, allunyant-me de les males influències i vaig començar a sentir-me ple, a sentir-me jo mateix; ho definiria a estar còmode amb qui soc jo, no haver de fingir ser un altre. Aquest conjunt de successos van donar-me la força de fer públic el que ja he fet en el fons del meu cor: fer públic el fet que li dedicaré la meva vida al Senyor.
 

Adriana Cabarrocas

Isaías 43:2

 

He nascut en una família cristiana, i he crescut anant a l’església cada diumenge. Tot i que des de ben petita el meu entorn sempre ha sigut cristià, per mi el “ser creient” era un concepte que mai m’havia qüestionat. Simplement, sabia que jo ho era, sense saber ben bé què volia dir això. D'ençà que tinc memòria, els meus pares m’han portat cada estiu a campaments cristians. Va ser quan tenia al voltant de nou anys, de campaments, que una nit vaig entendre millor què implicava acceptar a Jesús en el meu cor, i així ho vaig fer. Però els campaments van acabar, i vaig oblidar-ho tot per complet. Sempre he sigut una nena molt ansiosa, sempre he lluitat contra l’ansietat, i a mesura que vaig anar creixent això va ser una cosa que em va costar molt afrontar. Dins la meva ment que mai descansava, no hi havia pas lloc per pensar en cap déu, molt menys en Jesús, perquè en el fons sabia que el necessitava. Fa al voltant d’un any i mig que el Senyor va donar-li la volta a la meva vida per complet. Traient-me l’ansietat, donant-me pau i deixant-me descansar, Jesús em va fer veure que Ell és l’únic camí possible, l'única sortida. Finalment, vaig decidir seguir-lo, i fa uns mesos, amb catorze anys, he decidit fer pública la millor decisió que he pres mai.

Delfi Granell

1 Juan 5:1-5

 

Hola, soc la Delfi i jo, a diferència de molts no he nascut en una família cristiana. Fa tres anys vaig tenir molts problemes personals, ja n'havia tingut en altres etapes de la meva vida, però aquesta vegada era diferent, em sentia buida per dins i la meva vida no tenia sentit. Estava totalment perduda perquè volia canviar la meva situació i no sabia com. Llavors la Yolanda, cosina de la meva parella, que també ve a l'església, em va parlar del curs alfa que estava fent i que segurament m'ajudaria a veure les coses d'una altra manera. La veritat és que, gràcies a això, he pogut conèixer la bondat de Déu i de Jesús i com no!, la gent de l'església amb la que m'he trobat molt a gust. Déu ha omplert el meu cor i m'ha donat sentit a la vida que pensava perduda, per això vull batejar-me, vull sentir l'Esperit Sant dins meu i que em doni pau amb tot el que estic emprenent ara mateix. Gràcies a Ell he tingut el valor i l'empenta de fer coses que creia que no podria o que pensava perdudes dins meu, així que estic molt agraïda per haver confiat en Ell i per donar-me l'oportunitat de conèixer-lo i creure en Ell. Haig de confessar, però, que en començar l'estiu he tingut molts dubtes, m'han diagnosticat fibromiàlgia i la veritat és que ho he passat molt malament abans de donar-me el diagnòstic, ja que el meu cos no em responia i no sabia el perquè. Jo orava i orava i li preguntava per què a Jesús, per què ara que tenia encaminat tot en la meva vida m'havia de passar això, i vaig pensar que no era just i he de dir que em sentia molesta amb Déu. Però, finalment, després de no deixar de continuar orant a pesar dels meus dubtes pels meus dolors, el reumatòleg que finalment em va dir el que tenia i em va explicar molt bé i la manera de poder anar superant tot això al dia a dia. Vaig donar gràcies a Déu per haver-me posat un metge amb tanta compassió i tan savi a l'hora de tenir la sotilesa d'explicar-m'ho d'aquella manera. I també vaig entendre que, encara que ens posin trabes, s'han de superar amb valor i paciència per sentir-se millor un mateix. Sé que d'aquesta manera he descobert coses que m'agraden que potser abans no hauria pensat i, encara que hi ha dies que el meu cos no respon, sé que a poc a poc tinc menys dies d'aquests perquè és el que hi ha i no hi ha més, però t'ho has de prendre amb paciència i determinació. No he parlat abans perquè no sabia què dir tan malament que estava, però estic molt millor i continuaré amb l'ajuda de Déu i Jesús al que estimo amb tot el meu cor.

Dan Matas

Romanos 3:22-26

 

Estuve toda mi vida sin conocer realmente a Dios. Sabía quién era, aprendía sobre Él, sobre la religión, iba a la iglesia, pero no tenía un impacto directo en mi vida cotidiana. Sabía mucho sobre Él, pero no lo conocía de manera personal. En un momento difícil de mi vida, acudí a Dios. Tras horas y horas de oración, comencé a conocerle de una manera más íntima, como si fuera una relación de amistad. Me di cuenta de que no podía conocer a alguien, por mucho que supiera sobre esa persona, si no le dedicaba tiempo cada día. Experimenté que Dios no estaba tan lejos como pensaba, que Él estaba a mi lado en mis momentos buenos y en los no tan buenos, observando mis decisiones, mis caídas y mis aprendizajes. Por más perdido que me sintiera, y a pesar de que a veces ni siquiera lo tenía en cuenta, Él siempre estuvo ahí, cuidándome y guiándome por el camino correcto. Le doy gracias por no haberse rendido conmigo, por guiarme y amarme incondicionalmente.