Recentment, he estat en una conferència mundial d'esglésies. Érem uns dos-cents líders de molts països representant els cinc continents.
Sempre és una experiència única i molt engrescadora poder compartir la fe amb germans de tants llocs, amb llengües i cultures diferents, però units en el Crist.
Una de les nits va ser un temps de dones, temps per sopar, compartir i empoderar les dones, recordant que som una mica més del 50% de la població mundial, i a les esglésies som gairebé el 60%, i malgrat ser el motor, sigui a la societat en general o a les esglésies, no sempre es reflecteix en els lideratges.
Se’ns animava a desenvolupar la nostra influència allà on som i a acceptar el repte del lideratge. Tenint en compte les realitats tan diferents que representàvem, em va semblar realment una bona reflexió.
A la meva taula érem quatre dones de quatre continents: una d’Amèrica, una d’Àfrica, una d’Àsia i jo, d’Europa. Tradicions, cultures, llengües, vestits diferents i ben variats, però el diàleg va ser fluid i engrescador, compartíem les nostres realitats personals i ministerials.
En un punt de la conversa vam dir: “fem una selfie juntes”, però no va ser possible, ja que una d’elles viu en un país on és perseguida per ser cristiana i compartir l'evangeli, i per tant el senzill fet d'una fotografia podia comprometre-la.
Aquell moment va ser impactant per les que no vivim aquesta realitat. Malgrat tot, aquesta continua sent la realitat de molts cristians en alguns països musulmans, on són perseguits i maltractats per defendre la seva fe en Jesucrist.
En acabar la trobada, cadascuna de nosaltres havia vingut preparada per regalar alguna cosa de sobretaula a una altra dona. Així, jo vaig tenir l’oportunitat de regalar un mocador de fer farcells a una dona encantadora de Timor Oriental. He enviat una mica de la nostra identitat catalana cap al final d’Àsia.
Article publicat originalment a Catalunya Religió, el 20 de juny de 2023.
Comentaris