Déu i les galetes

Em passo el dia acceptant cookies.

Algunes pàgines han traduït la paraula: hi accepto galetes. Al principi ho considerava uns instants, ara ja ho faig per sistema. Tinc la idea vaga que fer-ho implica acceptar un cert nivell de control sobre la meva activitat a la xarxa. Es veu que aquesta activitat em defineix, al capdavall és un reflex dels meus interessos, gustos, necessitats, dubtes i vergonyes.

Activitat digital

L’activitat digital és la projecció del meu jo, de la meva consciència, del que soc i del que m’agradaria ser. I aquesta informació queda exposada per aquells qui estan en el negoci, els qui saben treure’n suc. Se n’apropien, en treuen profit. Ho sé. Ho assumeixo. M’hi conformo.

L’alternativa seria quedar fora d’aquesta activitat digital, generar a consciència informació contradictòria sobre mi o fer un treball minuciós a l’hora de considerar i acceptar tots els termes d’ús i l’ús de galetes. Estaria bé. Però mira. No ho faig. Per si de cas, no hi penso gaire. Confio.

Costi el que costi

És més, pago amb gust poder ser present a la xarxa (ja no m’ho plantejo). No em refereixo a la penyora d’entregar la meva identitat. De ser transparent per aquells que saben com buscar. Em refereixo al cost econòmic de tenir internet al telèfon i a casa. De tenir la tan preuada wifi. Quan no funciona la wifi, em poso de mal humor. Necessito tenir cobertura. Pago amb gust.

Vull estar connectada, assabentada, disponible. Suposo que em costaria tornar a viure com abans. Alguns recordem l’abans i el després del telèfon intel·ligent. Vivíem, érem feliços o infeliços igual. Igual. Però ja ho diuen que és com una droga. No és que no la puguem justificar. Tenim els nostres motius. És normal.

Si fa trenta anys ens haguessin preguntat si estaríem disposats a pagar per entregar la nostra identitat (ànima sonaria molt fort) i per tenir accés a saber-ho tot en tot moment, per quantificar el nostre valor, potser hauríem sentit rebuig. Però no ens van preguntar. És un fet que s’ha anat instal·lant així, a poc a poc. Emocionant i tot.

Ep! En traiem profit. Ens agrada la tecnologia. Té tantes bones aplicacions. I les té. Altres ni tan sols tenen el record d’aquest abans. Simplement, ja no conceben el món –i a si mateixos- d’una altra manera.

Like, follow, share

Sembla que allà on passem més temps és en aplicacions d’agradar, seguir i compartir, en comunitat. Gran estratègia, ben trobat. La publicitat més barata. El màrqueting més fàcil. No ens ho hauríem pas pensat que ens resultaria tan natural fer-ho. I això que està demostrat que acaba fent més mal que bé, especialment en la gent jove. Que és un sistema aparentment innocent, però pervers. Corromput. Així i tot.

No deixo de pensar en com tot plegat em recorda a una altra proposta. Una de més explícita. Si no en fa d’anys que Déu ens va demanar transparència! Confiar. Entrega. D’allò que som, d’allò que ens agrada, d’allò que necessitem, de les nostres vergonyes. Però no per treure’n profit ell, sinó per treure’n profit nosaltres.

I què passa amb Jesús? Jesús va ser el primer a demanar like, follow, share (agradar, seguir, compartir) en comunitat. Així que l’estratègia no és nova, és una còpia. Acabar caient en el fet que (novament) el món no ens pot demanar –ni oferir– més que una còpia corrupta del que Déu ens demana i ofereix.

I ara, què?

Així que aquest és un dels reptes dels qui ens anomenem seguidors de Jesús. Dels seus followers. Ser conscients que vivim en un context digital que ens demana –i ens retorna– de forma tan escandalosament explícita –però tan subtil!– el mateix que ens demana Déu. Que ens retorna el nostre “valor”, que quantifica en likes, follows i shares. Que ens ofereix transcendència: la petjada digital ens sobreviurà.

I competeix ni més ni menys que amb Déu mateix, que també ens vol fer de mirall del nostre valor (un valor que no depèn de l’aprovació dels altres), que també ens ofereix transcendència. Acceptar cookies no és el més gran dels nostres problemes. Substituir tot el que impliquen per la funció de Déu, sí que ho és.