Dilluns

Ara que ja han passat uns dies des de les campanades. Ara que ja no ens felicitem l’any nou, perquè les dates per fer-ho les hem deixat tot just enrere. Ara que hem de començar a refrescar la ment per no oblidar els propòsits que fa uns dies ens proposàvem per aquest any que encetem. Els propòsits que la Míriam ens compartia aquí. Ara és quan va “en serio”.

Temps de transició

Les sensacions dels últims dies de l’any s’han esvaït (aquell run-run a la panxa, senyal d’un nou començament, que anuncia la immediata oportunitat de tancar episodis i de ser més intencionals en els que han de venir). Els rituals dels àpats, dels dolços, de les campanades i, si us passa com a mi, dels excessos, han quedat en letargia, fins a nou avís. 

Els llums dels carrers i de les cases encara ens recorden els dies que acabem de passar. La decoració que encara no hem desat. L’arbre que hem de desmuntar. Els articles nous que ens han regalat i que ja hem estrenat. L’any tot just comença, en ple ritual de clausurar les festes. Ara que som en aquesta transició.

Va de debò

Ara és quan comencen els dilluns. Els de debò. I amb cada dilluns, la necessitat de recordar-nos els bons propòsits. Aquells aspectes on volem ser més intencionals, per créixer. És a cada dilluns on els hem de desplegar, no només recordar. I avaluar-nos, per ser honestos amb nosaltres mateixos.

La grisor del dia a dia, la rutina o les llargues nits d’hivern tenen el potencial d’ofegar molt prematurament allò que Déu ens ha posat al cor. La consciència d’allò que hem de corregir, fer millor o emprendre. Són les espines del camí. Sabem per experiència com de ràpid es poden esvair de la nostra ment, del nostre compromís, aquests propòsits. 

Blue monday

I aleshores arriba el blue monday. El dilluns trist. A saber, el tercer del mes de gener. Amb les butxaques escurades pel consum de les festes, i amb la llista de bons propòsits encara per començar. Comencem a intuir que no en farem res. 

S’ha acabat l’energia dels primers dies de l’any, que ens convenç de ser capaços de tot allò que ens proposem. Despullats de les il·lusions dels llums nadalencs, quedem nosaltres, al descobert.

En Déu

I així el món gira. Amb aquesta inèrcia, amb aquesta dinàmica. Però, ep! Déu ens ofereix la possibilitat i ens exigeix no ser d’aquest món, encara que hi siguem. No necessitem un cap d’any per renovar els nostres bons propòsits. No necessitem un canvi de xifra ni il·lusions lluminoses.

En Déu, amb cada posta de sol, tenim una nova oportunitat de rendir comptes. De penedir-nos. Amb cada sortida de sol, una nova oportunitat d’entregar els nostres propòsits a Déu. Amb cada setmana que acaba, podem trobar descans en el sabbath de Déu, renovar la nostra motivació i energia en la gràcia que Jesús ens regala. 

DILLUNS

Déu va preveure, des de l’inici de la seva relació amb l’home, cicles i cadències que ens fan de falca a l’hora de tancar episodis i encetar-ne de nous; a l’hora de deixar enrere i d’emprendre de nou. Potser, conscient de la nostra tendència a errar, és la seva manera de recordar-nos que en Ell cada dia és una oportunitat de començar de nou.

Així, no depenem només de les sensacions ancestrals que el final i el cap d’any ens proporcionen per a renovar els nostres compromisos. Tenim l’alegria de saber que Déu ens ofereix cada dia un nou començament. Cada setmana, una nova necessitat de fer una pausa abans de continuar. Cada setmana, un nou DILLUNS. Així, en majúscula. Perquè els nostres dilluns, no són com els d’aquest món.