On és Déu? Potser on menys l’esperes

Cada dia busquem coses. Algunes de molt concretes: una adreça, el temps que farà demà, el resultat d’un partit, una notícia que acabem de sentir, un lloc on anar de vacances o el nom d’algú que ens sona però no acabem de situar. Obrim Google, escrivim unes paraules i esperem trobar una resposta en pocs segons.

Ens hi hem acostumat tant que gairebé qualsevol dubte sembla tenir una resposta a l’abast. Però hi ha preguntes que no funcionen així.

On és Déu? Com podem trobar Déu? On l’hem de buscar?

Fa poc, llegint Encuentre a Dios en lugares inesperados, de Philip Yancey, em vaig tornar a trobar amb aquesta pregunta. No tant perquè el llibre doni una fórmula per a trobar Déu, sinó perquè obliga a revisar una idea que potser tenim massa assumida: que ja sabem on esperar-lo.

És fàcil pensar en Déu quan entrem en una església, quan obrim la Bíblia, quan preguem o quan alguna cosa ens porta explícitament cap a la fe. Però què passa amb la resta? Amb un dilluns qualsevol, amb una conversa que no teníem prevista, amb una persona que passa desapercebuda, amb una notícia que ens remou o amb un moment de la vida que no té res d’espiritual a primera vista?

La pregunta no és només on és Déu, sinó on el busquem nosaltres quan volem trobar-lo.

I potser, de vegades, el problema és que esperem trobar-lo només allà on ja havíem decidit que havia de ser.

Potser esperem trobar Déu en els llocs equivocats

Quan pensem a buscar Déu, hi ha llocs que ens venen al cap gairebé de manera automàtica: una església, una Bíblia oberta, una pregària, un culte, una cançó. I és normal. Són espais en què, de manera intencionada, posem la nostra atenció en Ell.

El problema no és buscar Déu allà.

El problema apareix quan, sense adonar-nos-en, comencem a pensar que només el podem trobar allà.

A vegades dividim la vida en compartiments massa nets: el diumenge és espiritual i el dilluns és vida normal; la pregària és sagrada i la feina és simplement feina; la Bíblia parla de Déu, però una conversa, un trajecte, una interrupció o una estona de silenci semblen pertànyer a una altra categoria.

I aquesta separació ens pot fer perdre moltes coses.

Perquè, si Déu és realment Déu, no pot quedar tancat dins dels espais que nosaltres hem etiquetat com a religiosos.

També se’ns pot fer present en aquella conversa que no esperàvem tenir. En una persona a qui inicialment no hauríem prestat gaire atenció. En una feina repetitiva. En un viatge. En una pregunta que ens incomoda. En una dificultat que ens obliga a mirar la vida d’una altra manera. Fins i tot en una interrupció que, en aquell moment, només ens sembla una molèstia.

No vull dir amb això que cada cosa que ens passa sigui un missatge secret de Déu que hàgim de desxifrar. Ni que tot tingui una explicació espiritual immediata.

És més senzill que això.

Es tracta d’aprendre a viure amb els ulls una mica més oberts. De deixar de preguntar-nos només si Déu és present en els moments que nosaltres considerem espirituals i començar a preguntar-nos si també el podem reconèixer en la resta de la vida.

Perquè potser no és que Déu aparegui només de tant en tant.

Som nosaltres els qui, massa sovint, només el busquem en determinats llocs.

En les persones que no impressionen ningú

Vivim en un món que ens convida constantment a mesurar-nos. Pel currículum, per la feina que tenim, pel que hem aconseguit, pels diners, pels seguidors, per la capacitat de destacar o de fer-nos visibles. Fins i tot sense adonar-nos-en, acabem aplicant aquests mateixos criteris als altres.

Philip Yancey ho resumeix amb una frase que em va cridar especialment l’atenció:

«La veritable mesura del nostre valor no depèn del nostre currículum, sinó de l’esperit que transmetem als altres.» —Philip Yancey

És una manera molt diferent de mirar una persona.

Als evangelis, Jesús també mira les persones d’una altra manera. Una vegada i una altra, el veiem aturant-se davant d’aquells que per a molts no comptaven gaire: malalts, pobres, estrangers, persones ignorades o amb mala reputació, gent que no tenia res per exhibir. Sovint, aquells que els altres passaven per alt eren precisament els que rebien la seva atenció.

A Mateu 25, Jesús diu una cosa encara més desconcertant: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi.»

És a dir: trobar Déu no sempre consisteix a mirar més lluny, més amunt o cap a algun lloc especialment espiritual. De vegades té molt a veure amb mirar bé qui tenim davant.

La persona que ningú escolta.
Aquella que no ens pot oferir res a canvi.
Qui no té una història espectacular per explicar.
Qui no apareixerà mai al nostre currículum ni ens ajudarà a millorar la nostra imatge.

Una de les preguntes més incòmodes que podem fer-nos és aquesta: com tractem les persones que no necessitem impressionar?

Perquè és relativament fàcil ser atent amb algú important, amb qui admirem o amb qui ens pot obrir una porta. Una altra cosa és la manera com mirem, escoltem i tractem aquella persona de qui no esperem res.

I és aquí on la frase de Yancey pren una altra dimensió. Potser el nostre valor no es mesura només pel que hem construït o aconseguit, sinó també pel que deixem en els altres: pau o inquietud, dignitat o indiferència, esperança o cansament, gràcia o judici.

De vegades busquem Déu mirant cap amunt mentre Ell ens està esperant en la persona que tenim davant.

També quan la vida no segueix el guió

Hi ha moments en què és relativament fàcil parlar de trobar Déu en la vida quotidiana: en una conversa, en una persona, en una estona de silenci, en un paisatge o en una experiència que ens sorprèn.

Però la vida quotidiana també té una altra cara.

Louise Adamson ho expressa amb una imatge molt gràfica:

«Les crisis de les persones no es poden estructurar. Arriben sense avisar, com un tornado.» —Louise Adamson

I és així. Hi ha coses que no entren al calendari.

Una malaltia.
Una trucada.
Una ruptura.
Una pèrdua.
Una notícia inesperada.

La vida no ens pregunta si és un bon moment. No espera que estiguem preparats. Simplement, de vegades, irromp.

I llavors la pregunta canvia.

Ja no és només si podem trobar Déu en allò quotidià, sinó si també el podem trobar en allò que mai hauríem triat viure.

Això no vol dir que cada desgràcia sigui enviada per Déu per ensenyar-nos alguna cosa. Ni que davant del dolor hàgim de buscar ràpidament una explicació espiritual que ho justifiqui tot. Hi ha patiments que no entenem, situacions que no tenen una resposta fàcil i ferides que no es resolen amb una frase benintencionada.

Però fins i tot allí, enmig del que no hauríem triat, Déu pot fer-se present.

En la persona que es queda quan altres no saben què dir. En una comunitat que sosté. En una mà que acompanya. En una paraula que arriba just quan la necessitem. En una força que no sabíem que teníem. O, de vegades, simplement en la possibilitat de plorar, protestar i preguntar sense haver de fingir que tot està bé.

La Bíblia no amaga aquesta manera de relacionar-se amb Déu. Els salms estan plens de persones que no només lloen, sinó que també pregunten, reclamen i criden:

«Fins quan, Senyor?»

I això també pot ser trobar Déu.

No perquè ja tinguem la resposta, sinó perquè, fins i tot enmig de la pregunta, continuem parlant amb Ell.

La presència de Déu no sempre elimina immediatament el tornado. Però pot ser el lloc on descobrim que no l’hem de travessar sols.

Potser el problema és que pensem que alguna cosa és nostra

Hi ha una altra idea del llibre que em va quedar ressonant:

«Només hi ha un veritable Donador a l’univers; tots els altres som deutors.» —Philip Yancey

És una frase incòmoda, sobretot perquè vivim en una cultura que ens convida constantment a pensar en termes de propietat, mèrit i control.

La meva vida.
El meu temps.
La meva feina.
Els meus diners.
Les meves capacitats.
Els meus projectes.
La meva gent.

I, evidentment, hi ha coses de les quals som responsables i que ens correspon cuidar. Però una cosa és responsabilitzar-nos del que tenim i una altra pensar que en som l’origen.

No ens hem donat la vida a nosaltres mateixos. No hem triat totes les persones que ens han estimat, ni totes les oportunitats que ens han arribat. No hem fabricat el temps que tenim, ni la capacitat d’estimar, d’aprendre, de crear o de començar de nou.

Abans de ser persones que aconsegueixen coses, som persones que han rebut.

Aquesta és una altra manera de començar a veure Déu en llocs inesperats: mirar la realitat no només com una cosa que posseïm, sinó també com una cosa que ens ha estat confiada.

Això va més enllà de dir simplement que hem de ser més agraïts. La gratitud es pot convertir fàcilment en una llista de coses bones que tenim. Aquí hi ha alguna cosa més profunda: reconèixer que vivim gràcies a coses que no hem produït nosaltres.

Respirem un aire que no hem creat. Habitem un món que ja hi era abans que arribéssim. Aprenem paraules que altres ens han ensenyat. Som, en gran part, fruit de l’amor, la paciència, les oportunitats i fins i tot els sacrificis d’altres persones.

Quan comencem a mirar així, també canvia la manera com ens relacionem amb el que tenim.

Si tot és exclusivament meu, la pregunta és: què en puc treure?

Si ho he rebut, apareix una altra pregunta: què en faré?

Trobar Déu també pot tenir a veure amb aprendre a rebre. No només demanar-li coses. No només intentar aconseguir-ne més. Rebre la vida, les persones, el temps i les oportunitats amb les mans obertes.

Perquè quan deixem de veure la realitat només com una possessió, comencem a descobrir-la també com un do.

I, darrere del do, potser comencem a reconèixer el Donador.

Conclusió

Tornem a la pregunta del principi:

On és Déu?

Potser la dificultat no és que Déu s’hagi amagat. Potser és que nosaltres ja havíem decidit abans on l’havíem de trobar.

En una església, sí.
En una pregària, sí.
En la Bíblia, sí.

Però també en aquella persona que gairebé no havíem vist. En aquella conversa que no estava prevista. En una interrupció. En una etapa difícil. En allò que hem rebut sense haver-ho merescut ni controlat. Fins i tot en una situació que encara no sabem explicar.

I aquí el cristianisme fa una afirmació sorprenent.

Déu mateix va decidir deixar-se trobar d’una manera que gairebé ningú hauria imaginat: en un nen nascut lluny del poder, en un home de Natzaret que caminava entre persones normals i, finalment, en una creu.

No en els llocs on el món acostuma a buscar grandesa, èxit o força.

Això no vol dir que hàgim de veure un missatge ocult en tot el que ens passa. Però sí que ens convida a mirar d’una altra manera.

A prestar més atenció.

A les persones.
Al que rebem.
Als moments que ens trenquen els plans.
A les coses petites que normalment passarien desapercebudes.

Trobar Déu no sempre comença amb una gran experiència espiritual.

De vegades comença simplement quan ens adonem que Déu ja era aquí.

I si és així, potser la pregunta final no és només «on és Déu?», sinó una altra:

I si Déu és més a prop del que penses?