La feina també forma part de la fe

Setembre acostuma a portar-nos de nou a la rutina. Després de les vacances, tornem a la feina, als estudis, als horaris, a les reunions i a totes aquelles responsabilitats que havíem deixat momentàniament de banda. Recuperem el despertador, les presses i una agenda que, gairebé sense adonar-nos-en, torna a omplir-se.

La feina ocupa una part molt important de la nostra vida. No només per les hores que hi dediquem, sinó també per tot el que comporta: preocupacions, relacions, decisions, satisfaccions, cansament i, de vegades, frustració. Per a moltes persones, és l’espai on transcorre bona part de cada dia.

Tot i això, sovint ens costa relacionar aquest temps amb la nostra fe. Ens resulta natural pensar en Déu quan preguem, llegim la Bíblia, participem en el culte o servim a l’església. Però no sempre sabem què té a veure amb els correus que responem, les classes que preparem, els clients que atenem, les persones que cuidem o les tasques que repetim cada dia.

I crec que aquesta dificultat ens hauria de fer pensar. Si la fe només té a veure amb determinats moments de la setmana, què passa amb totes les hores que dediquem a treballar? Pot quedar una part tan important de la nostra vida al marge de la nostra relació amb Déu?

Una fe limitada al diumenge

Potser una part del problema és que hem après a dividir la vida en compartiments. D’una banda, hi ha les activitats que identifiquem fàcilment amb la fe: pregar, llegir la Bíblia, participar en el culte o col·laborar en algun ministeri. De l’altra, hi ha tot allò que considerem quotidià: treballar, estudiar, cuidar la família, administrar recursos, resoldre problemes o complir amb les nostres responsabilitats.

Aquesta separació pot fer-nos pensar que servim Déu sobretot dins l’església, mentre que la resta de la setmana simplement ens ocupem de les coses necessàries per viure. Però la Bíblia presenta una visió molt més àmplia.

En el relat del Gènesi, el treball apareix abans de l’entrada del pecat. Déu posa l’ésser humà al jardí de l’Edèn «perquè el conreés i el guardés» (Gènesi 2:15). Per tant, treballar no és conseqüència de la caiguda ni un càstig. Forma part del projecte original de Déu per a la humanitat: cultivar, tenir cura, desenvolupar, crear i contribuir al bé del món que ens ha confiat.

Això inclou molt més que una professió o una feina remunerada. També treballem quan cuidem una persona, eduquem els fills, preparem un àpat, mantenim una casa, estudiem o posem les nostres capacitats al servei dels altres. Són maneres de participar en la cura i el desenvolupament de la vida.

La fe, per tant, no hauria de quedar limitada al diumenge. El Déu que trobem en el culte és també el Déu que ens acompanya dilluns quan reprenem les nostres responsabilitats. Ara bé, reconèixer que el treball forma part del seu projecte no significa ignorar que, moltes vegades, treballar també pot arribar a ser dur.

Quan la feina pesa

Reconèixer el treball com una part del projecte de Déu no significa idealitzar-lo. La mateixa Bíblia que ens mostra l’ésser humà cuidant el jardí també parla d’una terra que produeix «cards i espines» i d’un pa que s’obté amb fatiga (Gènesi 3:17-19). El pecat no crea el treball, però sí que n’altera profundament l’experiència.

Aquests cards i espines continuen presents avui, encara que adoptin altres formes. Els trobem en la precarietat, en els horaris que dificulten la vida familiar, en la pressió constant per produir més, en la competitivitat, en els conflictes entre companys o en la falta de reconeixement. També apareixen quan una feina es torna monòtona, quan no hi veiem cap resultat o quan sentim que les nostres capacitats no són valorades.

Per a algunes persones, la feina és una font de satisfacció i creixement. Per a d’altres, és sobretot una necessitat que permet arribar a final de mes. I, de vegades, és un espai d’abús, injustícia o esgotament. També pesa la falta de feina, la incertesa de no saber què passarà demà o la sensació de no trobar un lloc on aportar allò que sabem fer.

Parlar del treball des de la fe no consisteix a dissimular aquestes realitats amb paraules espirituals ni a afirmar que tot depèn de la nostra actitud. Hi ha situacions que han de canviar, injustícies que cal denunciar i límits que cal posar. Déu també s’interessa pel cansament, la frustració i les condicions en què treballem.

El treball continua tenint valor, però ja no sempre es viu com va ser pensat. Per això pot donar-nos alegria i, alhora, esgotar-nos; pot permetre’ns servir els altres i, al mateix temps, fer-nos sentir atrapats. Precisament enmig d’aquesta tensió, necessitem recordar que el valor de la nostra vida no depèn únicament d’allò que fem ni d’allò que som capaços de produir.

Som més que allò que fem

Una de les preguntes més habituals quan coneixem algú és: «A què et dediques?». La resposta sol referir-se a la feina, però fàcilment acabem identificant la persona amb la seva ocupació. Som informàtics, metges, mestres, comercials, mecànics, administratius o dissenyadors. Com si el càrrec que figura en una targeta o en un perfil professional pogués explicar qui som.

Ens pot ajudar a distingir entre ocupació, professió i vocació. L’ocupació és la feina concreta que tenim en un moment determinat i que pot canviar al llarg de la vida. La professió està relacionada amb els coneixements, les capacitats i l’àmbit en què ens hem format. La vocació, en canvi, és més profunda i més àmplia: té a veure amb la crida de Déu i amb la manera com posem la nostra vida al seu servei i al servei dels altres.

La història de Josep ho il·lustra bé. Al llarg de la seva vida va passar per situacions molt diferents: va cuidar els ramats del seu pare, va servir a casa de Potifar, va ser empresonat i, finalment, va arribar a administrar Egipte. Les seves ocupacions i les seves circumstàncies van canviar radicalment, algunes vegades sense que ell pogués decidir-ho. Però cap d’aquells càrrecs, ni tan sols el més important, definia del tot qui era.

En una cultura que ens mesura pels resultats, podem acabar pensant que valem tant com produïm. Si tenim èxit, ens sentim importants; si fracassem, perdem la feina o ja no podem mantenir el mateix ritme, la nostra identitat trontolla. Però el nostre valor no depèn de la productivitat, del reconeixement ni de la posició que ocupem.

Abans de ser cridats a fer alguna cosa, som cridats per Algú. La primera crida no és a ocupar un càrrec, sinó a viure en relació amb Déu. És des d’aquesta relació que podem descobrir com servir-lo en cada etapa, tant si la nostra ocupació coincideix amb allò que considerem la nostra vocació com si, de moment, només ens permet sostenir la vida i complir amb les nostres responsabilitats.

La feina forma part de nosaltres, però no ens defineix completament. Som més que els nostres èxits i més que els nostres fracassos. I aquesta llibertat ens permet treballar sense convertir la feina en la mesura definitiva del nostre valor.

Treballar amb fe, esperança i amor

La història de Jacob ens ofereix una imatge sorprenent. Jacob va treballar set anys per poder casar-se amb Raquel, però el relat diu que «li semblaren pocs dies, de tant que l’estimava» (Gènesi 29:20). La feina no era menys dura ni els anys van passar més de pressa. El que havia canviat era el sentit que Jacob donava a aquell esforç: sabia per qui i per què treballava.

Això no significa que l’amor converteixi automàticament qualsevol situació laboral en una experiència agradable. El mateix Jacob va patir l’engany i l’explotació de Laban. La Bíblia no justifica el tracte injust que va rebre. Però la seva història mostra que una feina viscuda amb un propòsit no es percep de la mateixa manera que una feina buida de sentit.

Pau parla de «l’activitat de la fe, l’esforç de l’amor i la constància de l’esperança» (1 Tessalonicencs 1:3). Aquestes tres virtuts, que formen part de la vida cristiana, també poden donar forma a la nostra manera de treballar.

Treballar amb fe és reconèixer que Déu també és present en allò que fem cada dia. És actuar amb integritat encara que ningú no ens observi, prendre decisions coherents amb allò que creiem i confiar en Déu fins i tot quan no controlem els resultats.

Treballar amb amor és mirar més enllà de la tasca i veure les persones a qui afecta. És tractar amb respecte els companys, escoltar, compartir coneixements, cuidar els detalls i procurar que la nostra feina contribueixi al bé dels altres. No totes les feines ens apassionaran, però en gairebé totes podem trobar alguna manera concreta d’estimar i servir.

Treballar amb esperança és no deixar que la frustració tingui l’última paraula. És saber que les nostres circumstàncies actuals no són definitives i que Déu continua actuant fins i tot quan nosaltres no veiem els fruits del nostre esforç. L’esperança ens dona constància, però també llibertat per reconèixer quan alguna cosa ha de canviar.

La fe, l’amor i l’esperança no eliminen el cansament ni resolen totes les dificultats laborals. Però poden transformar la manera com ens situem davant d’allò que fem: amb qui treballem, per què ho fem i quin tipus de persones estem arribant a ser mentre ho fem.

L’Esperit també treballa amb les nostres mans

Quan pensem en una persona plena de l’Esperit de Déu, potser imaginem algú predicant, pregant o exercint algun ministeri dins l’església. Però una de les primeres persones de qui la Bíblia diu explícitament que va ser omplerta de l’Esperit és Bezalel, un artesà.

Déu el va triar per a participar en la construcció del tabernacle i va dir d’ell: «L’he omplert de l’esperit de Déu perquè tingui saviesa, intel·ligència i coneixement en tota mena de treballs» (Èxode 31:3). Bezalel sabia dissenyar, treballar els metalls, tallar pedres i tallar la fusta. L’Esperit de Déu no només li va donar una tasca, sinó també creativitat, criteri i habilitat pràctica per dur-la a terme.

Al seu costat hi havia Oholiab i moltes altres persones capacitades per treballar en aquell projecte. No era l’obra d’un individu aïllat, sinó el resultat de dons diferents, coneixements compartits i una feina feta en comunitat. Cadascú hi contribuïa amb allò que sabia fer.

Aquest relat amplia la nostra manera d’entendre els dons i el servei. Sovint valorem més les capacitats que es veuen a la plataforma o que tenen una expressió clarament religiosa. Però Déu també pot servir-se de les mans que construeixen, reparen o cuiden; de la ment que organitza, investiga o resol problemes; i de la sensibilitat que dissenya, comunica o crea bellesa.

Això no vol dir que tot allò que fem sigui automàticament un servei a Déu. També importen la finalitat, la manera de treballar i les conseqüències de la nostra feina. Però sí que significa que les habilitats tècniques, la creativitat, l’ordre, l’excel·lència i la cura pels detalls també poden posar-se al servei de Déu i dels altres.

L’Esperit no actua únicament a través de les nostres paraules. També pot actuar mitjançant la nostra intel·ligència, la nostra imaginació i les nostres mans. Per això, tornar a la feina pot ser també una oportunitat per reconèixer, desenvolupar i oferir a Déu les capacitats que ens ha donat.

Conclusió

Potser aquest setembre tornem exactament al mateix lloc, amb les mateixes tasques, els mateixos horaris i algunes de les mateixes dificultats. No sempre podem triar la feina que fem ni transformar immediatament les condicions en què la fem. Però podem començar a mirar-la d’una altra manera.

Podem recordar que la feina forma part del projecte de Déu, encara que també estigui marcada pels cards i les espines d’un món ferit. Podem deixar de buscar-hi tota la nostra identitat i reconèixer que el nostre valor no depèn del càrrec, dels resultats ni del reconeixement que rebem. Podem treballar amb fe, esperança i amor, posant les nostres capacitats al servei de Déu i de les persones que ens envolten.

Aquesta mirada no farà desaparèixer la rutina, el cansament o els conflictes. Tampoc ens obliga a conformar-nos amb situacions injustes. Però ens ajuda a entendre que les hores que passem treballant no queden fora de la nostra vida amb Déu. També allà podem viure amb integritat, cuidar els altres, crear, aprendre, servir i contribuir al bé comú.

Tornar a la feina amb una mirada nova no significa convertir cada tasca en una experiència extraordinària. Significa reconèixer que també en allò ordinari podem viure la nostra fe. Potser, doncs, la pregunta amb què hauríem de començar aquesta nova etapa és:

Què podria canviar aquesta setmana si entengués que la meva feina també forma part de la meva fe?