Basílica del Sant Sepulcre, Jerusalem… és aquest “el lloc”?(1a part)

(Mateu 27:32-28:7; Marc 15:21-16:6; Lluc 23:26-24:7; Joan 19:17-20:18)

Mentre recorrem els darrers metres de la Via Dolorosa, va creixent en nosaltres el desig de veure “el lloc”, d’arribar allà on potser Jesús va culminar el seu ministeri en aquest món. Va ser aquí on Jesús va ser crucificat, enterrat i, posteriorment, va ressuscitar? Quines evidències tenim a favor? Quines hi ha en contra? En aquest article de dues parts entrarem a la basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem.

El lloc més sagrat pels cristians

Si la Muntanya del Temple és el lloc més sagrat del judaisme, i la Meca ho és per l’Islam, s’acostuma a dir que el Sant Sepulcre ho és pels cristians.

Probablement no hi ha a tot Israel un lloc comparable a aquest en molts sentits: història, espiritualitat i religiositat, significat i simbolisme, controvèrsia, disputes... I és que aquesta església suposadament conté els llocs on van crucificar i sepultar Jesús i, el més important de tot… on va ressuscitar! 

Cal ser clars i dir que actualment no hi ha cap prova concloent que realment fos aquí, tot i que n’hi ha força que van en la direcció de confirmar-ho. I recordem que en arqueologia l’absència d’evidències no és una prova en si mateixa. Contínuament hi ha nous descobriments i ja s’han demostrat fets que, pels escèptics en qüestions bíbliques, no eren més que mites. Malauradament, és una realitat que als fets narrats a la Bíblia se’ls exigeix un nivell d’evidències i proves molt superior a la resta.

Abans d’endinsar-nos en la visita, fem un repàs de la història i l’arqueologia que la reforça l’autenticitat del lloc…

Repàs històric

Abans de l’època de Jesús, aquest indret va ser una pedrera on, un cop abandonada, s’hi van crear petits horts i jardins privats, i algunes famílies van començar a foradar la roca dels marges per a “enterrar” els seus difunts. S’hi han trobat unes 12 coves funeràries familiars que ho confirmen. No seria estrany, doncs, que Josep d’Arimatea s’hagués fet excavar o comprar una d’aquestes coves que, a més, era a dins d’un hort (Joan 19:41; Mateu 27:57-61).

Respecte al Gòlgota, no devia ser més que una petita elevació rocosa enmig de tot allò. Un espai perfecte pels romans per a portar a terme execucions públiques exemplaritzants que pogués veure tothom. Estava fora muralla, en un lloc de pas per anar i venir de la ciutat. Avui no es poden veure les diferències orogràfiques i has de fer un esforç per a visualitzar com devia ser.

Segons el primer historiador cristià (Eusebi, s. IV) aquest lloc va ser considerat d’adoració ja pels primers cristians.

Probablement per això, al s. II dC l’emperador romà Adrià, després de destruir completament Jerusalem com a resultat de l’esclafament de la revolta jueva de Bar Kojba, ho va cobrir tot amb la construcció d’un temple dedicat a la deessa Venus. Adrià volia crear una nova Jerusalem íntegrament romana.

Fins a l’any 326 no s’hi va edificar la primera església cristiana, i va ser per ordre de l’emperador romà Constantí I, que va enderrocar el temple pagà. La tradició diu que la seva mare Helena, cristiana com ell, va viatjar a “Terra Santa” i va trobar la creu on va ser crucificat Jesús al fons d’una cisterna molt a prop del Calvari. Hi ha diverses històries que relaten el fet, i també com la reina va poder identificar la suposada creu del Senyor entre les 3 que van descobrir. Aquest lloc va quedar dins de la Basílica, concretament a una preciosa capella de l’Església Ortodoxa Armènia que actualment es pot visitar.

Perses, cristians, musulmans… uns destruint-la i els altres reedificant-la. Aquesta església ha viscut les conseqüències de guerres, fanatismes religiosos, desitjos de poder i glòria i, fins i tot, de la fe sincera d’alguns.

L’edifici que veiem ara va ser construït pels croats a principis del s. XII.

A les següents imatges podem veure la transformació del lloc al llarg dels segles:

 

Una escala de mà de fusta

Abans d’entrar-hi, a la dreta de la plaça que hi ha al davant, trobarem la desena estació de la Via Dolorosa. Aquí es creu que Jesús va ser desposseït de la seva roba pels soldats romans abans de la crucifixió (Lluc 23:34). La resta de les estacions, de la XI a la XIV, són a dins de la basílica i corresponen als darrers fets de la passió de Jesús.

Donem una darrera ullada a la façana de la basílica... alcem una mica la mirada i veurem sota una de les dues finestres que hi ha damunt de les portes, una escala de mà de fusta. Què hi fa una cosa així en un lloc com aquest? Per ser breus i clars: no se sap del cert. La teoria més versemblant és que, durant l’època de la seva dominació, els otomans van obligar els monjos cristians residents a pagar un impost per entrar i sortir de l’església. Per tal d’esquivar la taxa i continuar amb la seva llibertat de moviments o, senzillament, perquè els toqués una mica l’aire i el sol, els frares van decidir utilitzar les finestres en lloc de la porta, per la qual cosa necessitaven… una escala de mà.

Hi ha proves gràfiques de la seva existència des de l’any 1835 i probablement l’original s’ha hagut de substituir per una de nova en alguna ocasió.

Per què no la retiren d’allà? Doncs per un conflicte de propietats entre ortodoxos armenis i grecs derivat de l’anomenat Status Quo...

Breument, al s. XVI, els turcs otomans (dominadors de la zona) van “repartir” les àrees de propietat i responsabilitat de la Basílica entre les diferents confessions cristianes que se les disputaven (catòlics; ortodoxos grecs, armenis i siríacs; coptes i etíops) i que sovint generaven baralles. L’Status Quo també regula com es poden alternar en l’ús de les estances per a les celebracions, el calendari litúrgic i gairebé tot el que passa cada dia de l’any.

L’any 1997 l’escala va desaparèixer durant unes setmanes per l’acció d’un cristià protestant que la va amagar darrere un altar. El motiu era el seu descontament amb les divisions que hi havia entre els grups cristians al voltant de tot el que representava la Basílica, exemplificades en l’escala. Poc després, un monjo la va trobar i es va tornar a posar al “seu lloc”.

Pot semblar contradictori que tot hagi d’estar normalitzat per evitar conflictes en un entorn on es venera a Jesús el “pacificador”, però, malauradament, aquesta és la realitat de l’home amb la seva incapacitat per tenir i mantenir la pau i la llibertat per si mateix. Jerusalem és un exemple viu d’aquesta realitat... centre d’espiritualitat i culte a Déu i lloc de conflictes constant. Jesús va ser l’únic pacificador real perquè era Déu, i els homes sols només aconseguirem la pau reconeixent que el necessitem i que és Ell qui la dona.

​

Imatge de www.coastdaylight.com

L’església per dins

Gairebé som dins de l’església... De les dues portes que té aquesta església només s’hi pot entrar per l’esquerra, ja que la dreta va ser bloquejada pels conqueridors musulmans del segle XII i encara ho està avui en dia. 

El dret permanent de tancar l’església a la nit i obrir-la cada dia al matí la tenen dues famílies musulmanes. El representant d’una d’elles guarda la clau (una peça de ferro que pesa uns 250 grams) i la porta cada dia al matí i al vespre perquè el membre de l’altra família obri o tanqui la porta. Els orígens d’aquesta responsabilitat es remunten probablement al sultà musulmà Saladí. El motius es desconeixen del cert, però podria haver estat com a demostració de qui ostentava el poder absolut a Jerusalem, després d’anys i anys de guerres.

Entrem… Un cop traspassada la porta ens adonem que no es tracta d’una església —catòlica, ortodoxa, etc.— convencional. No té una estructura interior clara i simètrica. De fet, la primera impressió és d’una mica de caos.

L’interior de la Basílica del Sant Sepulcre és ple de llocs i racons dignes d’estudi, però aquí ens centrarem només en tres: la Pedra de la Unció, el Gòlgota i el Sepulcre.

Si aixequem la mirada tot just entrar, ens trobarem amb una paret “decorada” amb un enorme mosaic modern. Aquí es representa el procés des que van baixar Jesús de la creu, fins que el van sepultar.

La Pedra de la Unció

El primer que trobem és La Pedra de la Unció. A terra veurem una gran llosa de pedra, gent agenollada pregant al damunt (dones de l’est d’Europa, fonamentalment) i posant-hi objectes personals perquè “s’impregnin de poder” i siguin una mena d’amulets. Aquest ritual i devoció no deixa de sorprendre per la seva intensitat visual. La tradició diu que aquí van posar-hi el cos sense vida de Jesús per a preparar-lo abans de la sepultura. La pedra original, segons la mateixa tradició, va ser enviada a la ciutat d’Efes per Maria Magdalena. I d’allà a Constantinoble, on probablement va ser destruïda pels turcs. Així que devem tenir davant una còpia de la primera… fos o no aquella l’autèntica pedra on van posar el cos de Jesús.

La Pedra de la Unció. Imatges de l’arxiu de Daniel Miragall

El Gòlgota

Ara, en lloc de seguir cap a l'interior, girarem immediatament a la dreta i pujarem una escala força dreta. Són uns 4,5 metres d’alçada... cap al Gòlgota. Intentem amb dificultat obtenir una imatge mental de com devia ser el lloc al moment de la crucifixió, això ens ajudarà en la comprensió del que ara contemplarem.

La paraula gòlgota és aramea i vol dir el mateix que la llatina calvari, és a dir, “lloc de la calavera”. Hi ha bàsicament dues teories que expliquen el perquè d’aquest nom: l’existència d’un cementiri al mateix indret, o que fos un lloc destinat pels romans a les execucions.

Un cop a dalt ens quedarem bocabadats per la passió i dedicació amb què s’ha omplert el lloc d’objectes religiosos. Està ple de detalls que deixen clara la importància que se li dona, el valor que per a tantes i tantes persones té aquesta petita sala. Aquí trobarem dues zones, una catòlica i l’altra ortodoxa grega.

És en aquesta segona on es troba el suposat lloc on es va plantar la creu de Jesús: una roca que, ajupint-nos, podem tocar a través d’un forat entorn de plata que el protegeix. Al costat es pot veure la roca original amb una esquerda que afirmen que es va produir pel terratrèmol immediatament posterior a la seva mort (Mateu 27:51). Les imatges, els llums d’espelmes, la plata, l’or, l’ambient que s’hi respira… Tot és especial, intens i impactant... però molt diferent de com devia ser en el temps dels fets que es recorden i veneren.

El sepulcre

Alguna cosa a dins ens empeny a continuar descobrint aquesta impressionant església… Baixem per una escala estreta, dreta amb pedres llises i relliscoses. Tornarem a ser a baix. Llavors girem a la dreta i, tot just a sota del Calvari, hi ha una capella molt especial, poc visitada i de les més antigues de la basílica: la d’Adam.

Una tradició assegura que aquí es va enterrar el primer home (Adam) i que la sang de Jesús va anar baixant des de la creu, a través de les esquerdes de la roca provocades pel terratrèmol, fins a trobar els seus ossos i redimir el primer humà... no hi ha cap menció a la Bíblia d’aquest fet concret, malgrat que tot el missatge en ella gira al voltant del pla de Déu per a redimir tots els homes, de tots els temps, a través de Jesús. Restaurar aquesta relació que ens dona la pau que no podem aconseguir per nosaltres mateixos. Això sí, ens deixa la decisió a cadascú de nosaltres de tenir-la, respectant la nostra llibertat per rescatar-nos de l’esclavatge.

Sortim d’aquesta senzilla capella per anar a un lloc força més “espectacular”... La rotonda on hi ha el Sant Sepulcre.

Però per això haurem d’esperar al proper article!