Quan seguir Jesús et deixa fora

Les benaurances que trobem a l’evangeli de Lluc són com finestres obertes al cor de Déu. No només descriuen qui és beneït des de la perspectiva divina, sinó que també revelen com hauríem d’ajustar les nostres actituds per viure plenament com a seguidors de Jesús.

Algunes d’aquestes benaurances ens sorprenen per la seva senzillesa; d’altres, per la seva radicalitat. Però potser la més desconcertant és la darrera: 

«Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, la gent us odiarà, us marginarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu.» (Lluc 6:22)

És possible experimentar alegria quan un és rebutjat o marginat per causa de la fe? És realment una benedicció ser menyspreat per seguir Jesús?

En aquest article et convido a mirar amb profunditat aquesta paraula de Jesús i a considerar com Ell mateix ens proposa una manera completament nova —i transformadora— de respondre al rebuig.

La benaurança més difícil

Costa d’imaginar una benaurança més desconcertant que aquesta. Jesús no diu simplement que hem de tolerar el rebuig o aguantar el menyspreu. Diu que som feliços quan ens odien, ens exclouen, ens insulten i fins i tot denigren el nom que portem —per causa seva. I no només això: ens anima a alegrar-nos i fer festa.

A primera vista, aquesta actitud sembla inassolible — no creus? No és natural somriure quan et deixen de banda, quan ets objecte de burla o quan t’assenyalen pel que creus. El rebuig ens fereix. Ens fa dubtar. Ens aïlla.

Però Jesús ens convida a mirar més enllà del moment present. Ens recorda que no estem sols i que el patiment que vivim per ser fidels a Ell no és inútil. Ens diu que hi ha una recompensa real, eterna, incomparable: una gran recompensa en el cel.

Aquesta benaurança capgira la lògica del món. Ens recorda que el camí del Crist no és el de l’aprovació general, sinó el de la fidelitat radical. I que, en aquest camí, el rebuig per causa del Fill de l’home és, en realitat, un senyal que anem pel bon camí.

El perquè de la persecució

No tot el patiment que experimentem és persecució cristiana. És important fer aquesta distinció, perquè de vegades podem confondre el rebuig que patim per actituds pròpies amb el que prové realment de seguir Jesús fidelment.

L’apòstol Pere ho diu amb claredat: si rebem insults perquè portem el nom de Crist, som beneïts. L’Esperit de la glòria, diu ell, reposa damunt nostre. Però també adverteix: no confonguem aquest patiment amb el que s’origina per haver fet el mal —per actuar amb violència, egoisme o indiscreció.

El patiment que glorifica Déu no és el que ens provoquem nosaltres mateixos amb comportaments destructius o amb una fe provocadora i mancada d’amor. La persecució que Jesús anomena benaurança és la que ve per portar el seu nom amb dignitat i coherència, amb humilitat i veritat.

És a dir, quan vivim amb fidelitat, quan estimem sense condicions, quan ens mantenim ferms en l’evangeli enmig de l’oposició, aleshores sí que compartim el patiment dels qui han estat llum enmig de la foscor. I no ens n’hem d’avergonyir, sinó glorificar Déu perquè portem el seu nom.

No hi ha cristians de perfil baix

Jesús és contundent: 

«Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa.» (Lluc 11:23). 

No ens convida a una fe discreta, ni a un compromís a mitges. Seguir Jesús és posicionar-se. És estar amb Ell de manera clara i visible.

La carta a Titus afegeix una advertència igual de clara: 

«Proclamen que coneixen Déu, però el neguen amb les obres, ja que són reprovables i rebels, incapaços de fer cap obra bona.» (Titus 1:16). 

No n’hi ha prou amb dir que tenim fe si la nostra vida no en reflecteix cap fruit.

Intentar ser cristià de perfil baix pot semblar segur, potser fins i tot assenyat. Però Jesús no ens crida a la neutralitat. La fe que no es veu, no transforma. I la fe que no transforma, no és fe viva.

Ser seguidor de Crist implica una presència valenta enmig del món. Una vida que, per la seva coherència i llum, no pot evitar cridar l’atenció —i de vegades, topar amb la resistència dels qui no volen veure-hi clar.

No estàs sol

Seguir Jesús de debò té un cost. No és una excepció per a uns quants casos extrems o per a cristians d’altres èpoques. L’apòstol Pau ho diu sense matisos: 

«Tots els qui vulguin viure piadosament en Jesucrist seran perseguits.» (2 Timoteu 3:12)

Això pot fer por. Ningú no vol ser rebutjat, ni incomprès, ni apartat. Però hi ha una veritat poderosa que ens sosté: no estem sols. No som els primers a recórrer aquest camí, ni tampoc l’hem de fer en solitud.

Jesús mateix va patir l’odi, la burla i la humiliació. I no només ho va suportar —ho va fer amb una mirada posada més enllà del dolor. 

«Tinguem la mirada fixa en Jesús, el capdavanter de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar al goig que li era proposat, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu.» (Hebreus 12:2)

Jesús ens entén perquè ell també hi ha passat. I ens anima a seguir endavant, amb els ulls posats en Ell. La persecució no és senyal de fracàs, sinó fruit d’una vida que brilla enmig de la foscor. I cada pas en fidelitat, per difícil que sigui, ens apropa a la plenitud que Déu ens té reservada.

Mirant més enllà

El missatge de Jesús no és només un consol momentani davant la persecució. És una crida a mirar més enllà del present, a aixecar els ulls cap a l’eternitat. Quan diu «alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Lluc 6:23), no està parlant d’una evasió, sinó d’una esperança sòlida.

Saber que hi ha una recompensa eterna no fa desaparèixer el dolor, però ens dona un motiu per resistir amb dignitat. El que ens espera al Regne de Déu no és una compensació simbòlica, sinó una realitat gloriosa que sobrepassa qualsevol patiment que puguem viure ara.

Aquesta esperança no és ingenua. És l’esperança que ha sostingut generacions de creients al llarg de la història. Homes i dones que han perdut amics, llibertats, oportunitats i, fins i tot, la vida per seguir Jesús. I que ho han fet amb els ulls posats en una promesa que ningú no els podia prendre.

Mirar el cel no ens fa menys presents en aquest món. Al contrari: ens permet viure amb més llibertat, amb més autenticitat, sabent que el valor de la nostra fidelitat no es mesura pels aplaudiments d’avui, sinó per l’alegria eterna de demà.

Conclusió

Seguir Jesús no és una qüestió de conveniència, ni de popularitat. És una crida profunda a ajustar la nostra actitud —no només davant les benaurances que ens agraden, sinó també davant aquelles que ens incomoden o ens desafien.

Ell mateix és qui transforma el nostre cor. Jesús és l’ajustador final d’actituds: no només ens ensenya què vol dir viure com a fills de Déu, sinó que ens dona la força per fer-ho. Ens convida a confiar-hi plenament, fins i tot quan això ens costa rebuig, burla o soledat.

No estem cridats a una fe superficial, que es desdibuixa quan apareixen les dificultats. Estem cridats a viure plenament per Ell, sabent que el seu amor val més que qualsevol reconeixement humà i que la seva promesa és més forta que qualsevol persecució.

Ajustar l’actitud potser no és fàcil. Però confiar en Jesús ens dona una nova perspectiva: una vida amb sentit, una esperança que no falla i una alegria que ningú no ens pot robar.

Quina actitud necessita Jesús ajustar avui en tu perquè puguis seguir-lo amb fidelitat, encara que això et costi?