Quina emoció de vida!

No sóc psicòleg ni metge, sóc una persona que, com a tal, ha tingut i té diverses experiències amb una part essencial de les persones: les emocions.

Molts pensaran: ‘buf, quina mandra!’ Però, tot i la mandra i tota la bibliografia que existeix sobre el tema, crec que poc ens hem parat a fer una mirada d’aprenent emocional cap a la gestió emocional de Jesús.

El Jesús persona

Encara segueixes llegint? Que bé! Això vol dir que encara no ha aparegut cap sentiment de rebuig. Continuem amb la mirada posada en Jesús, en el Jesús persona. En el Jesús proper. En el Jesús que va sentir i va haver de gestionar emocions segons la vivència del moment.

No tinc cap intenció de fer cap ponència sobre el tema. Ni molt menys. No sóc ni expert ni doctor en psicologia, només sóc una persona amb cert interès i admiració per Jesús amb la intenció de compartir el que he après fins ara.

Em centraré en quatre emocions, tres d’elles conegudes com a bàsiques i l’altra una mica més complexa.

Per cert, si ets dels que porta temps seguint el rastre de Jesús, segurament moltes de les coses que comento et sonaran. Si és la primera vegada que llegeixes un article com aquest, segurament també t’identificaràs amb algunes de les vivències.

Emprenyat com una mona

Tal com diríem a casa meva, Jesús en alguna ocasió s’havia emprenyat com una mona. I podríem dir que ho va fer quasi literal, ja que com les mones emprenyades va començar a tirar-ho tot per terra tot cridat i denunciant.

El moment segurament el teniu en ment, i si no, us el comparteixo. El moment és quan Jesús entra al temple de Jerusalem i es troba amb una espècie de mercat de compravenda expiatòria de pecats. Que no sé per quin motiu em recorda molt a un altre moment de la història (cap al segle XV-XVI). De fet, és una història que els 4 evangelistes se’n fan ressò.

La qüestió, que Jesús en aquest moment es mostra irat. Ara bé, no es mostra irat per qualsevol cosa, sinó per allò que ell considera com el més important, en aquest cas, defensar o més ben dit mantenir el respecte per allò dedicat a Déu.

És aquí on em sorgeix la pregunta. Quan em sento irat, com puc saber si allò que em genera la ira és el més importat? Estaria bé preguntar-se: val la pena emprenyar-se per això?

Content com un gínjol

A Jesús també el podem veure en diverses ocasions en mig de celebracions i banquets. Llocs en els quals segurament va gaudir com qualsevol de nosaltres. Però si hi ha un lloc en el qual explícitament el text bíblic diu que Jesús es va alegrar és el moment en què setanta-dues persones a les quals ell envia a compartir de Déu tornen i comparteixen amb ell l'experiència  viscuda (Lluc 10). És un moment en què en llegir-ho pots fins i tot sentir la satisfacció que devia tenir Jesús en aquell moment.

Què feia sentir alegria a Jesús? Per respondre a aquesta pregunta cal conèixer-lo molt bé. Però la primera cosa que a mi, personalment, en ve a la ment és quan veu en els altres com creixen i com, de mica en mica, van entenent i vivint segons els paràmetres de Déu. És, doncs, una alegria que no és egoista.

En la profunda tristor

Quasi sembla el títol d’una pel·lícula o novel·la!

Doncs sí, a Jesús també el veiem trist en més d’una ocasió. Fins i tot plorant.

Un dels moments que sempre em ve a la ment és quan mor un dels seus amics, Llàtzer (Joan 11). Jesús s’apropa a la tomba i plora.

De fet, fa una cosa molt interessant. Plora la mort del seu amic, i tot seguit, encara commogut per la situació, sembla que recorda qui és, prega a Déu i es produeix el miracle de la resurrecció de Llàtzer.

Ja sé que molts direu: ‘Ala, és trampa, Llàtzer era amigui del senyor que ressuscitava morts’.

Vale, sí, eren amiguis, però el que em sembla més interessant és el procés que segueix de gestió. Aprofita la tristesa com a trampolí per trobar una sortida. No es queda enganxat allà, sinó que aprofita el moment per plorar, expressar el que sent i prendre’s el temps necessari per trobar una sortida. Una sortida que té com a punt de partida la pregària. 

Jesús apenat?

Per acabar, m’agradaria fixar-me en una altra emoció una mica més complexa.

Són moltes les imatges que podem trobar de representacions de Jesús amb un rostre apenat o trist. Però sincerament crec que si hi ha una emoció o sentiment que més vivia Jesús és la misericòrdia.

Moltes vegades podem confondre misericòrdia amb sentir pena per algú, però crec que no tenen res a veure. No veig a Jesús sentint pena per la gent, sinó al contrari. Veig a Jesús veient la necessitat profunda de les persones i apropant-s’hi i oferint allò que realment necessiten en aquell moment amb amabilitat i amb un sentit de reconciliació.

No sé com vas de misericòrdia. Jo ja et dic que no gaire bé, sobretot en la part del sentit de reconciliació. De fet, si la misericòrdia fos un producte de supermercat, podríem dir que seria com el paper higiènic en època de pandèmia, un producte esgotat.

Ara bé, si hi ha alguna cosa que crec que no ens deixa treballar-la de forma real, és la rutina del dia a dia, el no parar i el no parar-se a gestionar aquesta misericòrdia no només amb els altres, sinó també amb un mateix (Mateu 22:39).