Tot el que respira, que lloï el Senyor!

A l’Església Unida de Terrassa, l’estiu té un to especial. Cada any, amb l’arribada del bon temps i el ritme més pausat de les vacances, ens endinsem en una tradició que ens acompanya des de fa anys: la sèrie “Viu l’estiu amb els Salms”. És un temps per respirar a fons, per aturar-nos i deixar que la poesia bíblica ens parli al cor. Com sempre ho dien, els salms tenen una manera directa, honesta i preciosa de connectar-nos amb Déu, tant en els dies bons com en els difícils.

I si el llibre dels Salms comença amb benaurances i meditació, acaba amb una explosió de lloança. El Salm 150, últim del recull, no narra cap història ni presenta cap dilema: és una invitació oberta i vibrant a lloar el Senyor amb tot el que som i tenim. Potser aquest estiu, més que mai, necessitem tornar a aquest cor de l’adoració: reconèixer la presència de Déu i respondre-hi amb gratitud i alegria.

On podem lloar Déu?

«Lloeu Déu al seu santuari,
lloeu-lo al baluard del firmament…» (Salm 150:1)

El Salm 150 s’obre amb una crida poderosa a la lloança, no pas en qualsevol lloc, sinó al santuari i al firmament. Aquesta doble localització ens parla d’un Déu que és present tant en el més íntim com en el més vast, tant en la comunitat com en la creació.

El santuari representa l’espai sagrat, el lloc on ens reunim per buscar Déu col·lectivament. El firmament, en canvi, ens eleva la mirada: ens recorda que la seva presència traspassa murs, rituals i horaris. És una manera poètica de dir que no hi ha cap lloc on Déu no pugui ser lloat.

Però això no vol dir que qualsevol lloc sigui automàticament un espai de lloança. Necessitem un lloc de focus. Enmig del soroll constant i de les distraccions internes i externes, lloar és també un acte de concentració. Crear un espai interior —mental, emocional o físic— on puguem reconèixer Déu i respondre-hi, és una forma de santuari. I des d’allí, com des del firmament, la nostra lloança s’alça amb força.

Per què hem de lloar-lo?

«Lloeu-lo per les seves gestes,
lloeu-lo per la seva grandesa.» (Salm 150:2)

La lloança no és només una expressió emocional; és també una resposta raonada i arrelada en qui és Déu i què ha fet. Aquest verset ens recorda dues coses essencials: el que Déu fa (les seves gestes) i qui és (la seva grandesa).

Hi ha moments en què la nostra lloança neix de l’agraïment: recordem com Déu ens ha sostingut, com ha actuat en el passat, com ens ha parlat, protegit o consolat. Altres vegades, però, la lloança no neix d’una emoció immediata, sinó d’una convicció més profunda: que Déu és gran —encara que nosaltres estiguem cansats, despistats o desanimats.

Sense motius, la lloança pot esdevenir una rutina buida. Però quan tornem a contemplar les obres de Déu i la seva grandesa, fins i tot la cançó més senzilla pren sentit. Lloar és recordar. I recordar és reconèixer que la nostra història no s’explica sense Ell.

Com lloem Déu?

 «Lloeu-lo al so dels corns,
lloeu-lo amb arpes i lires,
lloeu-lo amb tambors i danses,
lloeu-lo al so de corda i de flautes,
lloeu-lo amb címbals sonors,
lloeu-lo amb címbals triomfants.» (Salm 150:3–5)

Diria que no hi ha cap altra part de la Bíblia que parli amb tanta passió de com lloar Déu. El salmista ens presenta una explosió d’instruments i de ritmes: sons greus i aguts, vents, cordes, percussió… i també dansa. La lloança esdevé aquí una expressió corporal, festiva i intensa. És una celebració total.

Però hi veig un detall important: no hi ha cap requisit tècnic. El text no diu “amb corns ben afinats” ni “amb ballarins professionals”. El que importa no és la qualitat artística, sinó l’autenticitat del cor. Déu no espera una simfonia perfecta, sinó una adoració sincera.

Potser no toques cap instrument, ni tens cap ritme als peus, però això no et fa menys apte per lloar. El que compta és la disposició. Pots lloar Déu caminant pel carrer, fent servir la teva veu tímida, movent-te amb alegria, o simplement deixant que l’alegria t’ompli. Déu rep la nostra lloança, no pel seu so, sinó pel seu origen: el cor.
 

Qui ha de lloar Déu?

«Que tot el que respira
lloï el Senyor.
Al·leluia!» (Salm 150:6)

Després de recórrer espais, motius, sons i moviments, el Salm 150 culmina amb una declaració tan senzilla com contundent: si respires, lloa. No diu “tot aquell que canta bé”, ni “qui té una vida ordenada”, ni “els més devots”. Diu: tot el que respira.

Aquesta és una crida universal, inclusiva, viva. No cal tenir un currículum espiritual, només vida. La respiració és el fil que ens manté units a l’existència, i també pot ser el primer pas d’una lloança. Cada batec, cada sospir, cada alè és una oportunitat per reconèixer que Déu és bo, i que viure ja és motiu suficient per adorar-lo.

Aquest verset ens allibera de l’autoexigència i ens obre a l’agraïment. No és qüestió de mèrit, sinó de reconeixement. La lloança no s’imposa —es respira.
 

Lloança més enllà de la música

Quan pensem en la lloança, sovint la vinculem amb una cançó, un instrument o un moment concret del culte. Però el missatge del Salm 150 —i de tota la Bíblia— ens convida a anar més enllà. Lloar Déu no és només cantar: és viure d’una manera que l’honori.

Podem lloar Déu amb les nostres paraules, quan parlem amb respecte, quan animem algú, quan preguem o simplement quan agraïm. També el lloem amb les nostres accions, quan fem el bé, quan treballem amb dedicació, quan ajudem algú sense esperar res a canvi.

La feina també pot ser adoració. Quan fem la nostra tasca sense queixar-nos, quan aportem el millor de nosaltres mateixos, estem mostrant que volem agradar a Déu, fins i tot en les coses més quotidianes. I, evidentment, lloem Déu quan ens alimentem de la seva Paraula, quan llegim la Bíblia no només per saber-ne més, sinó per conèixer millor el seu cor.

En resum, la lloança no és només una expressió artística, és una manera de viure. Una actitud que travessa els dies bons i dolents, els moments visibles i els més íntims. I que comença, senzillament, amb un cor obert i disposat.

Déu, el nostre amic

Quan parlem de lloança, és fàcil imaginar un Déu majestuós, llunyà, envoltat de núvols i trons :). I sí, Déu és poderós i digne d’admiració. Però el cor del missatge bíblic és encara més profund: aquest Déu immens també vol ser el nostre amic.

Un amic no és algú que només rep reverències; és algú amb qui passem temps, amb qui parlem obertament, amb qui compartim alegries i tristeses. Déu vol aquesta proximitat. Vol ser part de la nostra vida quotidiana, no només dels nostres moments espirituals.

Quan entenem la lloança com una expressió d’amistat, canvia tot. Ja no es tracta de fer les coses “bé” o “correctament”, sinó de respondre a una relació viva. Igual que passem temps amb els nostres amics per amor, passem temps amb Déu perquè el coneixem, perquè el valorem, perquè volem estar amb Ell.

I com qualsevol amistat, aquesta relació es nodreix de temps, de sinceritat i de presència. La lloança es converteix així en una conversa constant: una mirada, una paraula, un gest, un pensament que diu “Estic amb tu, Senyor”.

Conclusió

 «Que tot el que respira
lloï el Senyor.» (Salm 150:6)

Aquest verset final és com una porta completament oberta. No exigeix perfecció, ni talent, ni un estat d’ànim concret. Només una cosa: respirar. Si tens alè, tens tot el que cal per començar a lloar.

Aquest estiu, mentre torna la sèrie “Viu l’estiu amb els Salms”, et convido a fer un pas més enllà. No només llegir els salms, no només escoltar-los els diumenges, sinó viure'ls. Afegeix a la teva vida quotidiana una nova forma de lloança. Potser és començar o acabar el dia amb una oració breu. Potser és posar música que et connecti amb Déu mentre fas feines. Potser és donar gràcies mentre camines, o llegir un salm en veu alta en un moment de pau.

La lloança no demana escenaris espectaculars. Només demana cor, alè i disponibilitat. I això, ho tenim cada dia.

De quina manera vols lloar Déu aquest estiu?