Bon Nadal

Avui és 25 de desembre. El dia s’aixeca amb un ritme diferent: menys pressa, menys soroll, com si el calendari mateix digués “para una mica”. Hi ha taules parades, plats que ja esperen, converses que encara no han començat. I avui, a més, hi ha una cita que em fa il·lusió: anem a l’església, al culte de Nadal.

Però si sóc honest, també he de dir això: jo no sempre estic tranquil.

Per fora pot semblar que tot està en ordre: la roba a punt, els missatges de “Bon Nadal”, algunes felicitacions pendents, el pla familiar organitzat… i el record de “no arribis tard al culte”. Però a dins, de vegades, hi ha un altre paisatge: pensaments que no descansen, una tensió difícil d’explicar, una emoció que no sé posar en paraules.

Em veig en una escena molt simple: la taula està preparada per després, però el mòbil també hi és, ben a prop, com si fos una segona companyia. El miro sense adonar-me’n. L’agafo per inèrcia. I entre el soroll petit de les notificacions i els silencis de casa, m’adono d’una cosa: hi ha dies “sants” que, per dins, no es viuen com a sants.

I llavors em faig una pregunta que avui és molt real, mentre em preparo per anar al culte: què busco quan vaig a l’església per Nadal? Només una celebració bonica? Una tradició que em fa bé? O… pau. Però no una pau de postal. Una pau real.

El buit sense Déu

Hi ha una cosa curiosa del Nadal: no sempre calma… a vegades amplifica. Amplifica el que ja porto a dins. Si estic bé, tot sembla més bonic. Però si estic cansat, ferit o sol, el Nadal pot fer que tot això es noti més.

Perquè hi ha qui seu a taula amb gent… i, tot i així, se sent sol. Hi ha qui somriu per fora, però per dins arrossega ferides familiars que no han desaparegut només perquè és 25 de desembre. Hi ha qui mira la vida dels altres i cau en la trampa de les comparacions. I hi ha qui arriba a aquestes dates simplement esgotat, amb el dipòsit buit, sense energia ni per celebrar ni per explicar què li passa.

I aquests dies també ho estem veient molt a prop, a Badalona, amb tot el que s’ha generat al voltant del desallotjament de l’antic institut B9 i la tensió social que ha quedat al descobert: persones vulnerables que han quedat sense lloc, veïns amb por i indignació, manifestacions enfrontades, i fins i tot el conflicte al voltant d’una parròquia que volia acollir. Tot plegat ens recorda com de fràgil és la “pau” quan es construeix sobre la por, el cansament col·lectiu o el rebuig.

I aquí és on es veu el buit que queda quan intento construir la pau només amb el que tinc a mà: una agenda ben feta, una taula ben parada, un ambient agradable, una mica de distracció… Però tot això és fràgil. Qualsevol comentari fora de lloc ho trenca. Qualsevol absència ho pesa. Qualsevol notícia ho remou.

Per això avui em dic una veritat que costa, però allibera:

“Si la pau depèn que tot vagi bé, no la tindré mai.”

Perquè la vida real no va sempre bé. I si la meva pau depèn d’un Nadal perfecte, d’una família perfecta, d’un dia sense tensions… llavors la pau sempre quedarà per a “quan tot s’arregli”. I potser el Nadal precisament ve a dir-me el contrari: que la pau autèntica no neix de controlar-ho tot, sinó de trobar Algú que no marxa quan res no és perfecte.

En un món on la pau es trenca tan fàcil, Nadal anuncia una pau que no depèn que tot estigui bé.

Jesús com la diferència

I aquí és on Nadal deixa de ser només una atmosfera i es converteix en una notícia. Perquè quan l’Evangeli explica el naixement de Jesús, no comença dient: “Ara tot anirà bé i la vida serà fàcil.” Comença dient una cosa molt més realista… i molt més profunda: “No tinguis por.”

A Lluc 2, enmig de la nit, enmig de gent normal, enmig de la incertesa, arriba aquest missatge: no tinguis por. I després, com un eco que travessa segles, ressona aquella altra paraula: pau. “Pau a la terra…” No com una idea bonica, sinó com una declaració: Déu està entrant al món d’una manera nova.

Però fixa’t: aquesta pau no arriba en un palau, ni en un context perfecte, ni amb la vida “ja resolta”. Arriba en la fragilitat. Arriba en un nen. Arriba en una família cansada, en una història complicada, en una realitat que no està del tot sota control. I això em parla molt.

Perquè la pau de Jesús no és “tot arreglat”. És més aviat una pau que aguanta el pes del que no està arreglat. Una pau que no depèn que la taula sigui ideal, que la família estigui sencera, que el cor no tingui esquerdes, que el futur sigui clar.

És una pau que no nega el que em passa, però que em diu: “No estàs sol. No has de carregar-ho tot tu. Jo sóc aquí.” I potser aquest és el miracle més gran del Nadal: no que desapareguin tots els problemes, sinó que la por ja no és l’última paraula, perquè Jesús ha entrat a la història… i també pot entrar a la meva.

Una nit imperfecta, una notícia de pau

La història del Nadal no posa al centre els qui ho tenen tot controlat. Posa al centre uns pastors.

Imagina’t l’escena: nit freda, camp obert, olor d’animals, mans aspres, roba bruta de feina. No hi ha llums de colors, ni música de fons, ni cap sopar especial. Els pastors no són la gent important del poble. Són els qui treballen quan els altres dormen. Fora del focus. Fora del “Nadal bonic”.

I, a sobre, quan apareix la glòria de Déu, la reacció és la més humana del món: por. No és estrany. La por sempre apareix quan la vida se m’escapa de les mans, quan no entenc què està passant, quan em sento petit.

Però és precisament allà, en aquella nit imperfecta, en aquella gent normal, que sona el missatge: “No tingueu por… us anuncio una gran alegria.” I l’anunci no és una teoria: és una persona. Un nen. Un Salvador. I amb ell, pau.

I aquí ve el gir que em toca avui: la pau arriba primer als qui no tenen un Nadal ideal. Als qui no surten a les fotos, als qui no tenen el cor ordenat, als qui estan cansats, als qui viuen a la intempèrie de la vida. Déu no espera que jo tingui la vida arreglada per apropar-se. S’apropa justament quan la meva vida no sembla gaire “de celebració”.

Això vol dir que, si avui arribo al culte amb el cap ple i el cor carregat, no estic “fora de lloc”. Potser sóc exactament el tipus de persona a qui Nadal va dir primer: “No tinguis por. Avui, per a tu també hi ha pau.”

Una pau que es practica avui

Si Nadal és una notícia de pau, avui puc fer una cosa molt senzilla: rebre-la. I la pau, moltes vegades, no entra amb soroll. Entra amb espai.

Primer: regala’t 2 minuts de silenci. No per “fer-ho perfecte”, sinó per ser honest. Deixa el mòbil a part. Respira. I fes una pregària simple, sense frases complicades:

“Jesús, avui estic cansat.”
“Jesús, avui porto por / tensió / tristesa.”
“Jesús, dona’m la teva pau.”
“Jesús, sigues a casa meva i dins del meu cor.”

Segon: fes un gest de pau. No cal que sigui gran. Només real.

• Envia un missatge que repari una distància: “Ei, et desitjo bon Nadal. Penso en tu.”
• Fes una trucada a algú que saps que avui pot estar sol.
• Dona el primer pas amb una disculpa (encara que sigui petita): “Perdona’m pel to… no vull seguir així.”
• Ofereix una abraçada on normalment hi ha fredor.
• I, si cal, pren una decisió interior: avui no alimentaré l’odi. No respondre amb ironia. No entrar en aquella discussió. No tornar a fer sang d’una ferida.

Perquè la pau no és passiva. La pau és valenta. A vegades és tan valenta com callar quan vull atacar. O com parlar amb tendresa quan em surt la duresa.

Tercer: no ho visquis sol. Nadal no és només un dia; és un poble. És família de fe. Per això el culte, la comunitat, els germans i germanes… no són “un extra”. Són una manera de dir-me: “No estàs sol portant la vida.” No es tracta només d’assistir. Es tracta de deixar-me acompanyar. De demanar pregària. De compartir una càrrega. De tornar a casa recordant que Déu també es fa present a través del seu poble.

Potser avui, el pas més espiritual i més humà alhora és aquest: obrir una mica la porta. A Jesús. I als altres. Perquè la pau, moltes vegades, comença així.

Conclusió

Si avui el teu cor no està en calma, no et condemnis: porta-ho a Jesús.
Que la seva pau t’abraci enmig del que encara no està resolt, i et doni aire per respirar.
Que a casa teva hi hagi paraules que curin, silencis que no facin por, i gestos petits que sembrin reconciliació.
I que a la comunitat no només hi trobis una celebració, sinó un lloc on no has de sostenir-ho tot sol.

La pau de Jesús no és fràgil… és una pau que es queda.

Bon Nadal!