Bullying o el silenci dels còmplices

Acabem de començar un nou curs escolar, i els mitjans de comunicació han reprès els habituals debats sobre horaris, sobre conciliació, sobre vacances i sobre canvis curriculars. 

Debats necessaris? Evidentment, però cada any hi trobo a faltar un debat en igualtat de condicions sobre la inclusió (és a dir, sobre com atendre com caldria els nens i nenes amb capacitats diverses) i, de retruc, sobre l’assetjament (també conegut com a bullying, ja sabeu que els anglicismes fan que tot sembli més important). 

El cas d’un nen mallorquí

Fa uns dies emergia a la superfície informativa (sense arribar a generar el debat intens que mereixeria) el cas d’un nen d’un municipi mallorquí que va arribar plorant a casa i dient que es volia suïcidar. 

Un vídeo compartit a les xarxes (podríem també entrar en l’interès morbós de molts espectadors del vídeo) mostrava els insults i les referències a la condició física del nen el dia del seu aniversari, però també ha transcendit que el nen porta quatre anys aguantant insults, escopinades i agressions. 

L’assetjament és una mostra de covardia de la qual totes i tots (repeteixo, totes i tots) en tenim part de culpa.

L’assetjament per acció o per omissió

El curs passat durant una sessió del Grup Mefi (d’oci per a persones adultes amb discapacitat intel·lectual) vam parlar sobre l’assetjament i sobre si en algun moment algú s’havia sentit assenyalat o humiliat. Crec que tothom va aixecar la mà.

L’assetjament pot ser per acció o per omissió. Individual o grupal. I sí, es pot basar en pallisses i en atacs físics, però el més greu és que també en verbals, en emocionals, en psicològics o fins i tot a través de les xarxes socials. 

A l'aula. Al pati. Al carrer. A WhatsApp. A la ment. A l'ànima. És igual. Tot és igual. La millor definició que mai he trobat davant aquesta eugenèsia social, silenciosa i silenciada, és la del filòsof José Sanmartín, que parla d'una “tortura, metòdica i sistemàtica, en què l'agressor sotmet la víctima, sovint amb el silenci, la indiferència o la complicitat d'altres companys”. Aquest “altres” és clau, ja que som totes i tots.

Assetjament a la meva classe d’EGB

Quan jo feia vuitè d’EGB (l’equivalent avui a segon d’ESO), vaig presenciar un assetjament i enderrocament reiterat per part d'un grupuscle de nois de la meva classe ─els que, curiosament, “triomfaven” a l'horrible classe d'educació física─ a un company. 

Era un noi menut, amb ulleres grosses, caminar insegur, moviment nerviós i amistats nul·les. Ningú s'atrevia a ser el seu amic, suposo i interpreto gairebé quatre dècades més tard, per por de les males mirades dels tres matons covards.

Un dia un professor va repartir exàmens amb aquest cruel i poc pedagògic costum d'anar cantant la nota en veu alta com si fos un nen de Sant Ildefons. Un exhibicionisme obscè i basat en l’èxit del resultadisme que formava part de la “complicitat” de què parla Sanmartín.

Va arribar el torn del noi, el professor es va limitar a cantar el seu cognom i, després d'una pausa dramàtica innecessària, dir “zero”. Els matons van esclatar a riure. Els altres, vam callar. 

Aquest és el problema, que vam callar. Quan el professor va sortir de l'aula, aquests tres desgraciats van envoltar el noi, li van llençar les ulleres a terra i, amb ell assegut al pupitre i amb el cap amagat entre les mans, van començar a donar-li cops al clatell ben amanits amb comentaris humiliants.

I jo, vaig ser-ne còmplice amb el meu silenci, amb l'alleujament de saber que aquests atacs se centraven en una altra víctima. Aquests tres covards lideraven una dictadura de la por, una dictadura de la minoria i fins i tot generaven una estranya sensació als altres a mig camí entre l'odi i l'admiració. 

Tots còmplices

Quan van cessar en la tortura, el noi va seguir en la mateixa posició durant uns quants minuts. Ningú s'hi va acostar. Jo no m'hi vaig acostar. Covards. Tots. Còmplices. Tots. Derrotats. Tots. Durant anys.

Cap pare, mare, mestre o company va retreure unes actituds que van acabar formant part del paisatge, de la normalitat. Així, insultar i colpejar aquell noi podia semblar tan normal com mossegar l’entrepà d’amagat a mitja classe, sortir corrent al pati quan sonava el timbre o pintar logos de grups de música als marges de les pàgines dels llibres de text.

Des que vaig acabar l’escola mai vaig saber més d’aquell noi. Amb la irrupció de les xarxes socials fins i tot he buscat el seu nom diverses vegades, ni que sigui per calmar els remordiments de consciència sorgits d'aquella omissió, d'aquell silenci, com volent corroborar que va recuperar la seva autoestima i que la vida l’ha tractat millor. Però res. No existeix a Facebook, ni a Google, ni a LinkedIn. No existia aleshores i no ho fa ara. Un buit digital que angoixa encara més.

Testimoni personal

Sí que em vaig topar a les xarxes, en canvi, amb un dels agressors, amb un dels covards, amb un impecable saltador de poltre i cavall ─altres aparells de tortura de la meva infància, per cert, en què et jugaves la vida i la dignitat─, amb un tipus llarguerut que, a petita escala, abocava part de les seves habilitats assetjadores contra mi cada vegada que em deia “patós” per no calcular bé la meva manera de baixar per les escales, per ensopegar amb portes, pupitres o fanals (cosa que em segueix passant, per cert) o per no ser massa reeixit a la classe d’educació física. La seva mirada era la mateixa.

Desafiant. No li vaig dir res, però va em va xocar molt que a les xarxes es mostrés com un apassionat de l’ecologia i que fins i tot fes algun comentari positiu a alguna de les meves publicacions. 

Vaig estar temptat, ratolí i distància en mà, d'escriure-li alguna cosa, de recordar-li les seves maneres de fanfarró, els seus caminars de superioritat i les seves mirades que implicaven menyspreu, d'ironitzar sobre les seves aficions actuals. “No pagueu a ningú mal per mal”, se'ns recorda al llibre de Romans, i em vaig limitar a ignorar aquest retrobament.

Com podem, doncs, actuar? 

Denunciem, sí. Eduquem, incloem a les aules el respecte, encara que soni obvi, a la diferència. I entenguem aquesta diferència, normalitzem-la. I fins i tot posem-nos a la pell de l'abusador (de l'actiu, em refereixo, els altres són, som, còmplices): l'abusador pot projectar les seves pròpies debilitats o fins i tot reproduir models d'abús viscuts a casa seva. Sí, a casa seva. 

Pura imitació, pur descontrol que canalitza cap a altres les pròpies misèries. Un assetjador, encara que ho sembli, no és fort, és la baula més feble, la que més necessita reforçar angoixes, pors i inseguretats. 

Entenguem-ho, però no permetem que actuï. I no permetem que, potser sense adonar-nos-en, nosaltres mateixos siguem abusadors en situacions personals de poder, de mirades massa directes a la persona diferent al carrer. Quan parlo de diferents, no em refereixo únicament a aquells casos, per exemple, de persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial (molt habitual, massa habitual). 

Parlo també de l’assetjament al patós, al gordo o gorda, al negret, al moro, al marica. Disculpeu-me aquest vocabulari, però són paraules (malauradament) força habituals i que fins i tot he sentit, sí, en entorns d’església. 

Ser depredador d'un altre ésser humà pot formar part del monstre que tots portem a dins, com li va passar a Caïm quan va matar el seu germà.

El projecte KiVa

Permeteu-me acabar explicant una iniciativa a Finlàndia. Allà hi van dur a terme un projecte anomenat KiVa (acrònim de dues paraules finlandeses que significa contra l'assetjament escolar) i que ja s’ha aplicat a moltes escoles d’Europa. 

En pocs mesos, van aconseguir reduir el nombre de nenes i nens assetjats a la meitat. En què consisteix? En canviar el focus d’atenció. Com ha aconseguit Suècia, per posar un altre exemple, que es redueixi molt l'esclavatge sexual al país? No centrant l’atenció en les prostitutes i sí en els clients, multant directament el veritable generador del problema. 

En el cas de l'assetjament, el programa KiVa fa una cosa semblant: no se centra ni en la víctima ni en l'agressor, i es fixa més en els testimonis, que poden acabar sent còmplices silenciosos. 

KiVa crea un equip de tres adults a cada escola que s'activa cada vegada que rep una denúncia en una bústia virtual que poden fer servir tant les víctimes com els testimonis. I resulta que funciona. I resulta que els “valents”, quan es queden sols, resulten ser els més covards. I resulta.

Exemples bíblics

Podem també fixar-nos en exemples bíblics com quan, a Levític 19, Déu parla a la nació d’Israel a través de Moisès dient-los que siguin sants com Ell sense oprimir el pròxim, sense calumniar, sense maleir els altres, sense maltractar ningú. 

Déu, doncs, està a favor de la vida i del benestar que Ell mateix va crear. Per tant, l’assetjament va en contra de la seva pròpia manera d’entendre el món i d’entendre el paper de l’home i la dona. 

El mateix Jesús va ser assetjat, perseguit, negat, avergonyit, colpejat i traït. Qui millor que Ell pot entendre el patiment de la persona assetjada? I qui millor que nosaltres podem ser els seus ulls i les seves mans en un món que, més que mai, necessita que els còmplices silenciosos esdevinguin testimonis actius.