David: De Betlem a la Vall d’Elah

Fa temps que teníem al cap dedicar una sèrie d’articles al rei David, el gran rei d’Israel i avui dia encara la persona més admirada —i probablement idealitzada— per l’actual poble jueu. Estem convençuts que ha arribat el moment, així que… som-hi!

David, fill de Jessè, on i quan el situem?

A Betlem, entre els anys 1040-970 aC. Va ser una persona cabdal a la història d’Israel i, com a iniciador de la nissaga d’on naixeria Jesús i molts més motius, també pels cristians.

Tant és així que el seu nom és mencionat més de 1.100 cops (!) als llibres que conformen la Bíblia. Tot i això, incomprensiblement, cap a la dècada dels anys 80 del segle passat van començar a aparèixer estudiosos que negaven que hagués existit realment, donat que no s’havien trobat proves arqueològiques que ho demostressin.

Així doncs, no podia ser considerat més que un mite o personatge literari com ara el nostre cavaller Tirant lo Blanc o l’heroi romà Hèrcules. Però, com que els arqueòlegs no s’estan quiets, a principis dels anys noranta es va descobrir al nord d’Israel l’anomenada Estela de Tel Dan, una pedra de basalt negre erigida per un dels reis arameus i datada al s. IX aC.

En ella hi ha una inscripció en la qual el rei (molt probablement Hazael, 2 Reis 12:17) se sent orgullós d’haver “matat dos reis poderosos”: un d’Israel (Jehoram) i un altre de Judà (Ahazià), d’aquest es diu específicament que era... de la Casa de David.

(Fragment de l’estela de Tel Dan on s’han ressaltat els caràcters on hi ha escrit “casa de David”)( www.biblicalhistoricalcontext.com)

No entrarem a coentar els dubtes sobre l’exactitud d’algunes dades que el rei arameu va fer escriure, probablement degut a l’ufòria per la victòria, però el que queda clar és que David va ser real, va ser rei i va quedar en la memòria dels pobles que envoltaven Israel.

David va ser el segon rei d'Israel, després de Saül, que, tot i les grans expectatives de ser un gran líder pel poble, va fracassar degut a les seves mancances de caràcter (manca d'integritat, deshonestedat, no reconèixer els seus errors...) portant-lo a anar pel seu compte deixant de banda Déu.

En el declivi de Saül, el Senyor va començar a treballar preparant el seu successor, David. Ningú no l'hauria triat a priori com a líder (ni tan sols el seu propi pare!), no tenia una gran posició ni influència, però el que Déu buscava era el que David va demostrar en la coneguda “història” amb Goliat: la seva incondicional confiança en Déu.

Ara ja podem refer les passes de David per la seva terra… comencem.

BETLEM (originalment beit-lehem, que vol dir “casa de pa”)

David va créixer aquí, en una petita vila de les muntanyes de Judea que antigament —al temps dels cananeus, probablement— s’havia anomenat Efrata. Aquest és el motiu pel qual a la Bíblia de vegades apareixen els dos noms (Betlem Efrata) i als nascuts allà se’ls diu que eren efratites (1 Samuel 17:12).

Que es faci menció del seu antic nom ens ajuda a diferenciar-la d’una altra població amb el mateix nom: Betlem de la regió de Zabuló, cap al nord del país.

“Però tu, Betlem Efrata, massa petita per a ser comptada entre les famílies de Judà…” Miquees 5:1.

Aquestes paraules es corresponen fil per randa amb la realitat: Betlem devia ser tan petita i irrellevant que no apareix ni a la llista de… 90 (!) pobles i ciutats assignades a la tribu de Judà durant el repartiment de la terra (Josuè 15:20-61), ni a la de 17 de Nehemies 11:25-30, a la tornada de l’exili a Babilònia. Literalment, “massa petita per a ser comptada”. Ara bé, tot i la seva petitesa, va ser l’escenari de fets realment remarcables:

Gènesi 35:19. És la primera menció que se’n fa. Raquel mor durant el part de Benjamí i és enterrada per Jacob a prop de Betlem. Al lloc —o, com a mínim, allà on la tradició ho afirma— actualment hi ha un santuari/sinagoga que és el tercer més sagrat del Judaisme, després d’allà on hi va haver els Temples de Jerusalem i de la Cova dels Patriarques, a Hebron. Es pot visitar, però amb moltes precaucions per qüestions de seguretat.

(La”Tomba de Raquel” a principis del s. XX) (www.wikipèdia.org)

(A la dreta, l’entrada actual a la “Tomba de Raquel”. A l’esquerra el mur antiterrorista construït a principis del nostre segle XXI per Israel) (www.biblewalks.com)

La història de Rut “la moabita” i Booz va tenir lloc a Betlem i els seus voltants. Allà es van conèixer, casar i viure els besavis de David.

La història de Rut i Booz és digna del millor guió de Hollywood. Comença amb una família israelita que es veu forçada a emigrar a Moab (a l’actual Jordània i enemic d'Israel ja des de temps immemorials), per una difícil situació econòmica del lloc on viuen.

Les dificultats continuen per a la família amb la mort del pare i els dos fills, casats amb dones de Moab, una d'elles Rut. La lleialtat d'aquesta la mou a acompanyar la seva sogra de tornada cap a Israel.

Apareix un nou personatge, Booz, honest i generós, que viu d'acord a com Déu ens demana viure, i protegeix les dues dones, assumint la seva responsabilitat com a parent proper. Finalment, es casa amb Rut, formant una família i Noemí, la sogra, recupera el goig de viure.

A banda del final feliç, aquesta història ens mostra com seguint el disseny de Déu, ajudar-nos els uns als altres, les situacions i relacions es restauren. Déu ens mostra una forma de viure la vida plenament.

Allà va néixer el protagonista d’aquesta sèrie: David, rei d’Israel. A Betlem també va ser ungit com a rei d’Israel pel profeta Samuel (1 Samuel 16:13).
I, per descomptat, a Betlem (de Judea) va néixer Jesús, el Messies (Mateu 2:1), tot i que alguns ho posen en dubte argumentant que no hi ha evidències que la vila estigués ocupada al s. I dC.

Què ens en diu l’arqueologia?

A banda de la Bíblia, la referència escrita més antiga que s’ha trobat és una butlla (un segell imprès en una peça d’argila) on hi ha el nom de Betlem. Data dels segles VII o VIII aC i es va utilitzar per a segellar la taxa fiscal d’un enviament de mercaderies cap a Jerusalem.

Les excavacions han posat al descobert restes d’activitat i ocupació humana continuada, que van des del s. X aC, passant pel període romà i fins a finals del bizantí (s. VII dC). Això inclou el s. I dC, resolent la polèmica que, com dèiem abans, alguns estudiosos fan córrer sobre el lloc real del naixement de Jesús

En aquell temps, Betlem era encara una petita vila de tan sols 300 habitants, igual d’irrellevant que mil anys enrere i d’on, malgrat que va ser profetitzat, probablement ningú esperava que vingués el Salvador (un altre cop Miquees 5:1-4).

Com és la Betlem actual?

(Imatge de Google Maps)

Molt breument, la petita vila s’ha convertit en una ciutat de majoria àrab a la zona administrada per l’Autoritat Palestina, que compta amb uns 30.000 habitants. Ha crescut tant que gairebé arriba a tocar Jerusalem, avui dia la ciutat més gran d’Israel.

(Un carrer qualsevol del Betlem actual) (Imatge de Noemí Mas)

Quan un la visita per primer cop es produeix com una mena de decepció. Tenim una imatge de “pessebre” que no es correspon gens ni mica amb la realitat. Tot i això, hi ha alguns llocs emblemàtics que val la pena veure i que fan que Betlem sigui un lloc de visita obligada. Són aquests:

Tomba de Raquel: ja hem comentat que cal prendre precaucions si hi volem anar. El millor, segons el nostre parer, seria contractar un guia o empresa especialitzada.

El Camp dels Pastors: situat als afores de la ciutat, aquí és on la tradició afirma que els àngels es van aparèixer als pastors per anunciar que el Messies havia nascut. Hi trobarem restes d’edificacions, la cova que es creu que servia de refugi als pastors i una església catòlica moderna que commemora els fets.

(Restes d’edificacions excavades al Camp dels Pastors) (Imatge de Noemí Mas)

La Gruta de la Llet: un d’aquests llocs potser no gaire coneguts, però amb una forta tradició cristiana que el fa d’allò més interessant. Aquí es creu que Josep i Maria es van amagar quan Jesús va néixer, abans de fugir cap a Egipte. Aquí Maria va alletar Jesús i, segons aquesta tradició, unes gotes d’aquella llet van caure a terra i van tenyir de blanc la cova. Dones amb dificultat per a quedar-se embarassades o per alletar els seus nadons, venen aquí per a agafar una mica de la pols blanca de les parets i beure-la dissolta en algun líquid, demanant un miracle que faci realitat els seus desitjos… Segons alguns testimonis, el ritual funciona i hi ha hagut molts naixements que, asseguren, en són el resultat.
Basílica de la Nativitat: aquest és un dels llocs més emblemàtics pels cristians, donat que cobreix el lloc on una tradició molt antiga afirma que va néixer Jesús. De fet, l’emperador romà Adrià, després d’haver arrasat Jerusalem (mitjans del s. II dC), va fer aixecar aquí un temple dedicat al déu Adonis, fent desaparèixer tot signe de l’adoració cristiana que ja existia. Una acció similar a la que va dur a terme on ara hi ha el Sant Sepulcre, a Jerusalem.

(Lloc exacte on la tradició diu que va néixer Jesús, a dins de la Basílica de la Nativitat) (Imatge de Noemí Mas)

Al s. IV els bizantins van edificar l’Església de la Nativitat, que va ser destruïda pels samaritans de Siquem (l’actual Nablus) durant la seva revolta contra l’emperador (anys 521-528). Sí, sí, els samaritans! Poc després, esclafada la rebel·lió, va ser reconstruïda i és l’edifici que veiem avui, amb totes les reformes que s’hi han fet.

D’aquesta basílica hi hauria moltíssimes més coses a escriure, però hem de parlar de David…

Entre Betlem i la Vall D’elah

1 Samuel 17:15. “David anava i venia del servei de Saül…”.

Davant l’amenaça dels filisteus, que havien acampat a Efes-Dammim, l’exèrcit israelita i el seu rei Saül estaven acampats a la Vall d’Elah (que vol dir Vall de l’Alsina”) (1 Samuel 17:1-2).

El jove David, massa jove per a lluitar, tenia dues feines: relaxar Saül amb la seva música i cuidar el ramat del seu pare. Això volia dir anar i venir entre Betlem i la Vall, que són unes 7 hores caminant. Quin camí devia seguir?

Existeix aquesta ruta avui dia? Fa uns anys es va descobrir, a prop d’una ciutat anomenada Mata, a un lloc anomenat Horvat Hanot, un tram de calçada romana que formava part d’una ruta entre Betlem i Gaza, passant —per força— per la Vall d’Elah. Si li demanes a la teva aplicació de navegació que et dibuixi el trajecte per a fer-lo a peu avui en dia, t’adonaràs que es mou una mica al sud de Mata, però també passa per la Vall d’Elah.

Avui dia els camins poden haver canviat, però, molt probablement, la “carretera” romana seguia el mateix traçat que el camí que utilitzava David uns mil anys enrere.

El lloc de la “batalla”

Com dèiem, els filisteus van reunir el seu exèrcit per tal d’atacar Saül i els seus (1 Samuel 17:1-2). Podem situar al mapa actual els llocs que apareixen en aquests versets i el torrent del v. 40 del mateix capítol? Doncs sí, majoritàriament. Vegem-ho!

La Vall d’Elah queda situada més o menys entre les carreteres 38 i 375, a la zona baixa de Judea (la shephelah). Avui dia és un entorn agrícola, agradable a la vista i que desprèn pau i tranquil·litat. Passejar entre els arbres fruiters dels seus camps és una delícia que demana passar-hi una bona estona i, si hi ha sort, cap al tard pots trobar-te amb alguna família d’íbex, les cabres salvatges emblemàtiques d’Israel.

(La Vall d’Elah des de Khirbet Queiyafa) (Imatge de Noemí Mas)

David va “triar cinc palets ben llisos del torrent”, segons es descriu al verset 40. Aquest curs d’aigua —que tan sols en porta quan plou— ha de ser l’actual Nahal HaEla, un torrent que passa pel bell mig de la vall i acaba en un petit embassament. Trobar-lo entre els matolls, caminar-hi i recollir pedres és una d’aquelles experiències que es recorden tota la vida.

(El torrent Nahal HaEla en l’actualitat, amb pedres com les que podria haver triat David) (Imatge de Noemí Mas)

El campament dels filisteus, segons el v. 1, era a Efes-Dammin. A dalt d’un dels turons que flanquegen la vall hi ha les restes d’una ciutat fortificada que, segons alguns, podria haver estat el lloc; Khirbet Qeiyafa és el nom actual. Tot i que sembla el lloc més probable pel campament filisteu, a hores d’ara no hi ha consens sobre a quina ciutat del s. X aC corresponen les ruïnes ni qui la va fer edificar:
- Uns asseguren que es tracta de Xaaraim (1 Samuel 17:52), que vol dir “dues portes”. L’argument el dona el fet que s’ha descobert que la muralla desenterrada tenia dues entrades, la qual cosa la fa única entre les ciutats antigues excavades fins ara a Judea; que se sàpiga, només Jerusalem en tenia més d’una. El problema és que el text de 1 Samuel diu originalment que els filisteus van “caure al camí cap a Xaaraim…”. Resulta difícil imaginar que fugissin turó amunt, més quan a la llum del mapa no quedaria en direcció a la ciutat de Gat, on pretenien refugiar-se.
- Una altra opció seria que, efectivament, a Khirbet Qeiyafa va ser on els filisteus van acampar per a la batalla (seria, doncs, Efes Dammin) i que les ruïnes corresponen a la ciutat que David, quan va ser rei, va edificar i fortificar per tal de controlar el pas per la vall. Tot i que no hi ha proves, la proposta té tota la lògica des del punt de vista militar.

Un cop més, el dilema i el misteri estan servits! Malgrat tot, i sigui quina sigui la ciutat que hi havia a dalt del turó, la vista sobre la Vall d’Elah és espectacular i, mentre es camina entre restes de construccions mil·lenàries, un no pot evitar commoure’s quan pensa en el que hi va tenir lloc.

(Khirbet Queiyafa i, al fons, la Vall d’Elah. Aquí s’aprecien les restes d’una de les dues portes de la ciutat) (Imatge de Noemí Mas)

Socó

Com diu el verset 1, els filisteus van acampar “entre Socó i Azecà”. Aquesta ciutat també apareix a la llista de ciutats que Roboam, rei de Judà i fill de Salomó, va reconstruir (2 Cròniques 11: 5-12).

Va ser un lloc important des del punt de vista defensiu durant el regne de Judà, però, després de la destrucció per part dels assiris l’any 701 aC —en temps del rei Ezequies—, va quedar en ruïnes durant mil anys. Fins que els bizantins la van reocupar. Posteriorment va caure definitivament en l’abandó.

Malgrat tot, les seves restes (Tel Sokha) no s’han excavat gaire i el lloc no és, actualment, de gaire interès.

Azecà

És l’altra referència que anomena el text bíblic, no només en referència a la batalla contra els filisteus “de Goliat”, sinó també a Jeremies 34:7…

Després d’una sèrie de destruccions i reconstruccions, pels volts de l’any 1000 aC, la ciutat va ser novament ocupada i va créixer com a part dels regnes d’Israel, primer, i de Judà després.

Els assiris la van destruir el 701 aC. Sembla que va ser reconstruïda perquè cap al 586 va tornar a caure, en aquest cas en mans dels babilonis, poc abans que ho fes la segona ciutat més important del regne de Judà: Laquix.

Caigudes justament a conseqüència dels setges que Jeremies 34:7 menciona. Fa uns anys es va trobar a Laquix un tros de terrissa on un ciutadà, conscient de la desgràcia que s’acostava, va escriure: “...perquè ja no es veuen els senyals de foc d’Azecà”.

Aquesta ciutat —més al nord— era la que havia d’avisar, amb senyals de foc, que venien enemics. L’absència de l’avís significava que havia caigut i que els propers havien de ser ells… i així va ser.

Les seves ruïnes reben el nom de Tel Azekah i es troben a un turó ben a l’extrem nord-oest de la Vall d’Elah, en una posició com dominant-la de lluny. Va ser un dels primers llocs a ser excavats a Israel i el 2012 va rebre una empenta que l’ha situat en un lloc realment destacat al mapa arqueològic a Israel.

Horvat Hanot

l trobarem a tocar de la carreteAra ve quan ens dieu… “què hi fa aquí aquest lloc, si no surt al text bíblic?”. Ho explicarem molt breument. Era i és un lloc per a fer pícnic i passejar en família entre boscos de pins. A banda de ser on podem veure restes bizantines i de la ruta romana que comentàvem abans, aquí va ser on, segons la tradició, es va enterrar… el crani de Goliat.

(Restes trobades a Horvat Hanot) (Imatge de Noemí Mas)

En canvi, hi ha qui sosté que és a Jerusalem; concretament sota el Gòlgota! Això concordaria amb 1 Samuel 17:54: “David va agafar el cap del filisteu i el va portar a Jerusalem”.

El problema era que allà encara hi vivien els jebuseus; tot i que és cert que el lloc on mil anys després els romans van crucificar Jesús quedava fora de les muralles antigues.

Per què el va portar allà i com s’ho va fer? El jove pastor i futur rei tenia ja present la seva conquesta i volia espantar els seus habitants? No ho sabem… encara.

(En aquesta captura de Google Maps podem apreciar la posició relativa entre Betlem i la Vall d’Elah. Més o menys a mig camí hi ha la ciutat de Mata)

Fins aquí hem recorregut els primers “llocs de David”, des del seu naixement fins a la gran victòria sobre el gegant filisteu Goliat. A partir d’aquí la seva vida canviarà i passarà de ser un pastor de ramats a un gran líder i guerrer.

Anirem seguint les seves passes…

Llocs consultats per a aquest article: