La Conquesta de Canaan

La Conquesta de Canaan

El relat de la conquesta de Canaan a la Bíblia podríem dir que comença al capítol 1 del llibre de Josuè, amb les paraules de Déu al successor de Moisès i els preparatius del pas del riu Jordà. Ara bé, quan acaba? Quants anys va durar? Tot va succeir exactament com està escrit? Les tribus d’Israel van conquerir tot el territori que el Senyor els va prometre?

En aquesta nova sèrie d’articles de RECORREGUTS PER ISRAEL, mirarem de donar una mica de llum i compartir amb vosaltres el que es coneix arran de les troballes arqueològiques més recents. Per fer-ho, viatjarem per l’Israel actual situant i “visitant” els llocs més rellevants de la conquesta en l’actual mapa de l’estat hebreu.

Travessant el Jordà

Després de 40 anys caminant pel desert entre Egipte i Canaan, les 12 tribus van arribar a Xitim, on van acampar.

De quina data estem parlant? Doncs aquí hi ha dues propostes: finals del s. XIII o del s. XV; evidentment, tots dos aC (“abans de Crist”). 

Breument, cal dir que la segona opció és la que rep més “suport” per part de la Bíblia i, cada cop més, de l’arqueologia. En conseqüència, podem dir que ens trobaríem a l’any 1406 aC, és a dir, a finals de la darrera Edat del Bronze, a la ciutat o zona de Xitim (a Nombres 33:49 diu que els hebreus van acampar prop d’allà, entre Betaieiximot i Abel-Xitim), “a les estepes de Moab”, amb el poble de Déu preparant-se per a travessar el riu Jordà després d’haver passat 40 anys al desert amb batalles, conflictes, miracles… 

Comencem doncs per…

Xitim

XITIM (en hebreu, literalment, “les acàcies”) (també anomenat Abel-Xitim, o “prat de les acàcies”).

Podem situar-la al mapa? No exactament, almenys de moment, però sí que tenim algunes pistes:

  1. La ruta que els hebreus seguien abans de travessar el riu Jordà anava per l’est del Mar Mort (Nombres 21:1-35 i 22:1; 33:1-49 preneu nota del detall del v.1: “Moisès va consignar per escrit els punts de partença de cada etapa…”).
  1. Van sortir de Xitim, travessant el riu, per acampar davant de Jericó (Josuè 3).


Amb aquestes dues dades, la localització més versemblant de Xitim a un mapa actual seria aquesta (cercle vermell al mapa actual), havent finalitzat l’Èxode:

En aquesta zona del cercle vermell (dins dels límits de l’actual Jordània) hi ha 3 localitzacions molt properes proposades. La que reuneix més probabilitats és la de Tell el-Hammam, a prop de la localitat jordana actual Ar-Rawda.

Hi hauria una segona opció (cercle blau) basada únicament en Joel 4:18, que situaria Xitim a la banda occidental del Mar Mort, actualment en zona de l’Autoritat Palestina, a la “desembocadura” del torrent del Cedró que ve de Jerusalem. A prop hi ha el petit assentament hebreu d’Avnat.

El problema amb què s’enfronta aquesta proposta és que Joel no descriu fets, sinó que parla en sentit profètic i simbòlicament.

Travessant el Riu Jordà

Si avui dia volguéssim anar caminant des d’on era Xitim (al mapa Ar-Rawda) fins a Jericó, hauríem de fer aquest recorregut…

Però, què podem veure avui si ho fem caminant?

El camí ens portaria a travessar zones residencials, polígons industrials, conreus i desert, carreteres, el pont del riu Jordà amb el control de frontera corresponent; evitaríem zones conflictives i finalment ens plantaríem davant de la ciutat. El que Israel es va trobar al s. XV aC era molt diferent del que es veu avui dia, però ben segur que no s’assemblava en res al que van viure durant els 40 anys pel desert. 

Aquesta zona tocant al Mar Mort no és precisament un jardí, i probablement tampoc ho era llavors, però hi havia aigua, camps de cereals, palmeres, etc. i era per ells!!!

La ja llavors mil·lenària ciutat de Jericó era el primer obstacle per a entrar a Canaan… 

Per què havien de superar obstacles si Déu els havia promès aquella terra? Per què no els la va donar fent simplement un miracle?

Bé, al llarg de tota aquesta sèrie veurem molts miracles de Déu en aquest sentit però, fidel al respecte de la llibertat de la Humanitat, Déu requereix que l’home lliurement s’impliqui i que decideixi anar amb Ell per assolir l’objectiu.

Això també ens passa en la nostra vida personal avui. Déu és amb nosaltres, ens ofereix plans per a la nostra vida, però espera que caminem amb Ell per aconseguir-los, no ens els imposa. 

Així doncs, abans de començar l’atac, Josuè va enviar a Jericó dos espies. L’episodi de l’espionatge i la prostituta Rahab és a Josuè 2, on veiem un detall: de tornada al campament hebreu, els dos homes van travessar el Jordà (v. 23). Això reforça la proposta que Xitim era a la banda est d’aquest riu, a l’actual Jordània.

Josuè 3:1-2: El poble va marxar de Xitim cap al riu Jordà i va acampar-hi 3 dies abans de travessar-lo.

Josuè 3:15: “El riu Jordà, durant el temps de la sega, inunda tota la riba…”. Era el dia 14 del mes d’abib (actualment en diuen nisán). Això és a la primavera (març-abril), que és quan al Pròxim Orient es produeix la sega dels camps. Dos detalls aquí:

1. Atacar una ciutat en temps de sega amb els graners de la ciutat a conquerir plens de gra facilitant la seva resistència en cas de setge? Com a exemple, els egipcis sempre emprenien les campanyes militars poc abans d’aquesta època de l’any, donat que el setge era la seva tàctica habitual.

Per què atacar llavors? Perquè el Senyor així els ho havia dit (Josuè 1:2) i probablement perquè no tenien cap intenció d’assetjar Jericó, com tampoc ho van fer amb cap de les ciutats que havien derrotat fins llavors.

2. Travessar el riu quan aquest portava el màxim cabal d’aigua i estava desbordat? Les pluges a Israel tenen lloc sobretot durant l’hivern i el Jordà és al seu màxim durant la primavera, quan recull totes aquestes aigües. Podien fer-ho dos homes (els espies), però… tot un poble?

Per què? La resposta la trobem a Josuè 1:9. El Senyor els havia dit que s’havia de fer llavors i que seria al seu costat.

Però hi pot haver alguna cosa més…?

Josuè 3:16: L’aigua del riu Jordà es veu frenada i embassada per esllavissades de tant en tant. L’episodi pot durar des d’unes hores fins a alguns dies. Hi ha registres d’aquest fenomen als anys 1160, 1267, 1546… dC. Ben segur que també es produïen al s. XV aC.

Podien travessar el riu crescut els dos espies, però tot el poble era impossible: amb gent gran, nens, bestiar, carros amb estris i materials…

No sabem si el Senyor va fer un miracle directament o, sabent que l’embassament de l’aigua es produiria llavors, va donar la instrucció de travessar llavors. En tot cas, la intervenció de Déu va ser, un cop més, imprescindible i en favor del seu poble.

Imatge de www.bluebird.electric.net
Imatge de Wikipedia

Dues imatges del riu Jordà en l’actualitat en moments de cabal normal. La primera és a un dels seus trams finals i la segona a mig recorregut. En època de pluges condueix molta més aigua, però amb tota seguretat menys que en l’època de Josuè.

Foto de Qasr el-Yahud, lloc per on es creu que Israel va travessar el Jordà (Imatge de www.holylandsite.com).

Les 12 Pedres i Guilgal (Josuè 4)

Tot i que encara no se n’han trobat restes, el poble d’Israel va acampar després de travessar el riu en algun indret a prop de Jericó…

A hores d’ara ningú no ha trobat les 12 pedres commemoratives del pas del Jordà mencionades a Josuè 4:7, i probablement ja no hi són, però… i Guilgal?

Avui dia hi ha diferents llocs a Israel anomenats així. El seu significat en hebreu és semblant a “cercle de pedres”, i podrien ser tots llocs de “reunió o d’assemblea”. 

Fa pocs anys s’han descobert fins a 6 “cercles de pedres” repartits per Israel —tots a l’oest del riu Jordà—, que es relacionen amb els guilgal (guilgalim, en plural).

Tots en forma de petjada de peu humà. Els arqueòlegs majoritàriament els consideren construccions realitzades pel poble d’Israel durant els primers segles de la conquesta de Canaan. En bona part perquè van seguir les instruccions de Déu en la seva edificació: 

  • Les pedres que es van utilitzar no estan treballades amb cap eina (Èxode 20:25). 
  • En més d’un s’hi ha pogut localitzar una mena d’altar. No s’hi ha trobat ídols al voltant (Èxode 20:23).
  • A la vora dels altars s’hi han trobat restes d’ossos d’animals joves i mascles cremats: cabrits, daines i vedells.
  • La ceràmica que s’hi ha trobat data dels segles XIII i XII aC. Tot i que considerem que els hebreus van entrar a la terra promesa a finals del s. XV aC, la “conquesta de Canaan” devia durar segles. Els guilgal s’haurien aixecat durant aquell període. 
  • A més a més, tots tenen: 
    • Una doble filera de pedres al voltant, com marcant un camí pel qual es caminava donant voltes al recinte.
    • Tots, excepte un que no queda clar, tenen forma de petjada de peu humà, com d’una sandàlia. Es relaciona amb Josuè 1:3, com un símbol de possessió de la terra o com les “petjades de Déu” a la terra donada a Israel. Els mateixos egipcis utilitzaven aquest símbol com a tret de possessió.
  • Sorprenentment, a alguns s’hi han trobat restes de materials de l’època de dominació romana, amb la qual cosa es pot deduir que encara eren utilitzats en aquells temps.

Tot i això, calen més excavacions per a determinar-ho tot amb exactitud.

Els guilgal apareixen en diferents moments al relat bíblic. Van ser utilitzats pels hebreus per:

  • Lloc per a fer memòria (Josuè 4:19-24). 
  • Administrar justícia (1 Samuel 7:16).
  • Coronar reis (Saül) (1 Samuel 11:14-15).
  • Simplement reunir-se (Josuè 10:43).
  • També en temps d’apostasia (Amós 4:4 i Osees 4:15).

La imatge següent és el de Bedhat el Sha’ab, prop de l’actual vila d’Argaman i a uns 35 km al nord de Jericó.

Sembla massa lluny per a ser el que va fer construir Josuè, però de moment és el més proper a aquesta ciutat que s’ha trobat i alguns arqueòlegs i historiadors creuen que va ser el primer guilgal a ser construït pels israelites.

Va ser aquí on es van circumcidar els hebreus abans d’atacar Jericó? Ningú que hagués nascut durant la marxa pel desert ho havia fet… Per què? El pacte no era vàlid durant aquell temps? Israel va celebrar aquí la primera Pasqua en la terra promesa? Va ser aquí el darrer lloc on va caure el mannà del cel (Josuè 5: 11-12)? De moment no ho sabem del cert.

En tots els anys de marxa des d’Egipte fins aleshores, Déu havia estat proveint des de seguretat i guia fins a aliment (el mannà), però a la terra promesa el poble d’Israel hi va poder collir espigues. La provisió de Déu ja no havia de venir del cel directament, sinó de la terra.

Quan encarem el nostre viatge cap a la “terra” que Déu ens promet a nosaltres, Ell també proveeix de tot el que ens cal durant el camí (feina, acompanyament, persones que ens ajuden en moments clau, recursos, oportunitats…) però sovint ens costa de veure-ho perquè ho veiem sols amb els nostres ulls, comptant amb les nostres forces, en lloc de buscar i compartir la visió de Déu.

En aquest viatge del poble d’Israel per fer-se seva la terra promesa, veurem la provisió de Déu i també els entrebancs quan les persones es posaven al control deixant-lo a Ell de banda. Situacions que ens poden ser familiars a cadascun de nosaltres.

Imatge principal: The Canaanite city gate dating to the Late Bronze Age period (1150-1150 BC) de Carole Raddato

Comparteix
Comenta

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Sabem que aquest és un moment difícil per a moltes persones de la nostra ciutat i fins i tot dins de la familia de la nostra Església. Com església, volem apropar-nos a tu amb l’amor que ve de Jesucrist. 

Si necessites qualsevol assistència física, espiritual, o emocional com a resultat del brot COVID-19, si us plau fes-nos saber i ens posarem en contacte amb tu.

Necessito suport