La voluntat de Déu

La voluntat de Déu

Com a cristians, si hi ha una pregunta que ens hem de fer és la de “quina és la voluntat de Déu per a la meva vida?”. Però és una pregunta amb trampa depenent de com ens plantegem.

La pregunta

Sovint li he preguntat a Déu quina és la seva voluntat amb l’objectiu de complaure’l, sí, però també de trobar dreceres, de no “fer per fer”, d’optimitzar les decisions que prenc d’una forma pràctica. Li estic preguntant, de fet: “Senyor, què em convé més?” i la lletra petita de la pregunta és “perquè les coses em vagin bé, per a tenir èxit, per a no fer el ridícul”. Algú més?

Estic acostumada a pensar que les coses les hem de fer aprofitant el temps, amb una seqüència lògica, responent a un pla més o menys inequívoc des del punt de vista racional i de les exigències de la vida. De fet, quan ens independitzem de casa els pares no ens preguntem si és la voluntat del Senyor que treballem, simplement és una exigència de la vida. Com ara cuinar, rentar els plats o dormir. Però no tot allò que fem funciona amb aquesta lògica aclaparadora.

El silenci de Déu

Hi ha moments que ens preguntem “Senyor, i ara què?”, perquè les opcions són múltiples i depenen d’allò que decidim. I això determinarà l’èxit o el fracàs potencial d’allò que emprenem. Però el Senyor moltes vegades roman en silenci.

Aquest és un silenci que ens vol convidar a descobrir què volem, què ens agrada, què volem nosaltres. Ens convida a responsabilitzar-nos de les nostres accions, perquè, com, si no, madurarem? I com, si no, aprendrem a fer passos de fe, a confiar? Hem d’assumir riscs.

Jesús li diu a Nicodem “El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps ni d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’esperit”. Jesús ens està dient que en Ell la manera de pensar i de viure canvia, que els plans que tan bé sabem dissenyar-nos, no són més que provisionals. No sabem on anem, Ell té el control. Nosaltres, hem de fer passos de fe. Passos que han de respondre a una certa convicció interna del que volem fer, del que ens agrada fer, del que sabem fer, d’allò que la vida ens està portant: sempre que sigui coherent amb allò que és la voluntat de Déu ja revelada, la seva Paraula, la Bíblia.

De vegades, però, hi ha diverses opcions que són bones, alineades amb la Paraula de Déu. Potser diverses tasques o activitats que ens proposen des de l’àmbit de l’església, de la família, o de la feina. I sabem que no podem dir que sí a tot, que hem de triar. Perquè fer la voluntat de Déu també és aturar-nos i descansar, respectar un temps setmanal per aturar les exigències que tenim.

Així que quan hem de dir que no a alguna cosa, ens pot produir una certa angoixa haver de decidir. De vegades anem tan plens, que dir que no a alguna proposta nova és inevitable.

Decidir, però com?

Altres vegades haurem de posar en pràctica el discerniment, com ara distingir entre si allò que se’ns planteja ens repta, o bé ens pressiona. Si ens il·lusiona, o ens ofega. Crec que Déu ens dona una llibertat que està lliure de pressions, en canvi, utilitza el repte per fer-nos créixer. Li agrada sorprendre’ns.

Haurem de preguntar-nos si tenim temps material per a fer-ho, tenint en compte que hem de descansar. Si tenim recursos com l’energia o els coneixements per a fer-ho, per a mantenir el compromís. Potser sorgeix una oportunitat que ens crida, ens entusiasma, i com que no tenim temps per assumir-la, ha arribat el moment de deixar una altra cosa, en el moment oportú.

Ens hem de preguntar també per a qui o per a què ho farem. Per complaure algú altre? Per no dir que no, que de vegades costa? Podré aleshores servir bé, sense ressentiment, o estaré privant a algú altre de prendre aquesta responsabilitat?

Altres vegades ens hem d’equipar abans de tenir un cridat molt específic. Com Moisès, que va rebre una llarga formació com a líder, primer amb una educació com a príncep, després dins la seva nova família, com a marit, pastor i proveïdor, passant per una enorme crisi personal i per una trobada única amb Déu.

Confiar amb fidelitat i coherència

No sabem com Déu té planejat treballar en la nostra vida. Només que “totes les coses ajuden a bé per aquells que l’estimen”. I que en mans de Déu, som com el vent: no sabem on anem. Pel camí, hem d’anar prenent decisions. No les hem de prendre a la lleugera (hem de ser fidels a nosaltres i a la Paraula) i hem de confiar. Als ulls de Déu no hi ha fracassos, hi ha processos.

Servir a Déu, ser deixebles de Jesús, és una experiència única que porta alegria, creixement i pau a les nostres vides, és fer allò per què hem estat creats. No necessitem grans revelacions (si en tenim, glòria a Déu). És estar disposat a no tenir totes les respostes abans de començar a caminar per un camí, és tenir la ment oberta a tot allò amb què ens pugui sorprendre i també és ser coherents amb la seva Paraula. 

Comparteix
Comenta

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *


Sabem que aquest és un moment difícil per a moltes persones de la nostra ciutat i fins i tot dins de la familia de la nostra Església. Com església, volem apropar-nos a tu amb l’amor que ve de Jesucrist. 

Si necessites qualsevol assistència física, espiritual, o emocional com a resultat del brot COVID-19, si us plau fes-nos saber i ens posarem en contacte amb tu.

Necessito suport