Tot és qüestió de temps

Arribes tard! Recordes a quina hora havíem quedat?

Ens queda poc temps per acabar la feina. Ens hem d’afanyar!

Tinc 10 anys d’experiència en aquest sector. Ja sóc tot un especialista.

Frases com aquestes, i també d’altres, n’haurem escoltat i n’escoltarem al llarg de la nostra vida. És com si el temps fos el centre de tot. Tot, o gairebé tot, queda envoltat per aquest curiós element al qual anomenem temps. 

De fet, el temps com a magnitud física de mesura no és més que una convenció humana. En un moment de la història es va determinar que el lapse de temps que el planeta Terra triga a fer la volta al Sol, 365 dies i 6 h, és un any. Es podia haver determinat que un any és el temps que triga el cometa Halley a fer aquesta volta. O que un dia és el temps que triga la Lluna a fer la volta sobre la Terra. La qüestió, que el temps és relatiu.

El temps i la Bíblia

Llavors, si el temps és relatiu i és una convenció humana, com és que ja el primer llibre de la Bíblia determina la creació de tot l’univers en dies? I més encara, en una setmana? Va, entro una miqueta en aquest jardí, però en sortiré en poc temps per no generar trastorns de realitat. Només comentar 3 coses:

1. Qui es considera l’autor d’aquest primer llibre? Molts direu, Moisès. I així està acceptat.
2. On va créixer i va ser format aquest senyor? Molts ho sabeu, ni que sigui d’haver vist la peli de Los 10 mandamientos o El Príncipe de Egipto. Exacte! A Egipte.
3. Quina cultura es considera la primera que va determinar o començar a mesurar el temps? Ostres! Doncs curiosament es considera que la mesura del temps es va començar a fer a l’Antic Egipte.

Tot molt curiós, oi?
Apa ja surto del jardí. Qui es vulgui fer més preguntes, que se’n faci. És qüestió de temps trobar les respostes, o no.

De fet, és interessant veure com fins i tot el text bíblic està marcat pel temps. Ja des dels inicis. Sembla com que el temps sigui qui guia en tot moment la nostra història.

El negoci del temps

No cal fer ara la broma fàcil! Al que em refereixo és al següent: ens llevem a una determinada hora per portar els fills al cole a una altra determinada hora, per després anar a treballar a una altra determinada hora, i en sortim a una altra determinada hora, i… així podríem anar descrivint el nostre dia a dia.

És més, n’hi ha que fan negoci gràcies a dos elements que són el centre de la nostra civilització: el temps i els diners. I ho sabem molt bé els que tenim hipoteca: com més temps et deixen uns diners, més diners hauràs de tornar en el temps.

Però en tot aquest tema del temps hi ha unes persones que van dir alguna cosa com: a veure, una cosa és el temps que passa i l’altra és el que passa en un determinat moment del temps.

El Kairós i el Chronos

Sí, aquestes persones són els nostres grans amics, els grecs. A l’Antiga Grècia, quan encara no formava part de la Comunitat Europea, es plantejaven moltes qüestions. Una d’elles era aquest tema del temps. Per ells el temps tenia diverses connotacions: una cosa era el temps que avui dia mesurem (Chronos) i l’altra era el moment en el temps en què succeïen les coses (Kairós). El primer es considera que és lineal, mesurable i previsible (saps que d’aquí 30 segons hauran passat 30 segons). És el que utilitzem en el nostre dia a dia. El segon no es lineal ni 100% previsible. Quan plourà? Quan entendré aquest concepte del temps? O, per aquells que estan en malaltia, quan em curaré?

El temps Kairós és, potser, el menys considerat o del que en som menys conscients. Però és el que genera més impacte en cadascú de nosaltres. És, a més, el que ens obliga a exercir una gran virtut: la paciència. Que bé la podríem definir com la capacitat de saber gestionar el temps (Chronos) fins que no arriba el moment esperat (Kairós).

De fet, crec (dic crec perquè és una interpretació meva) que el text bíblic està més impactat per aquest temps Kairós que no pas pel Chronos, tot i que hi ha molta referència al Chronos. Però havent fet una lectura global, es pot veure com tot són moments, esdeveniments i, sobretot, com la mala gestió de la paciència ha portat a molts personatges a equivocar-se.

El rellotge de Déu 

Penso, per exemple, en totes les promeses de Déu. Com quan Déu li va prometre a Abraham que tindria fills. No li va dir quan, però sí que passaria. El mateix passa amb Jesús. Moltes vegades veiem a Jesús sent qüestionat de per què no fa segons què pel bé de les persones que hi ha allà.

I ell respon: encara no és el moment. És com si Déu ens volgués dir: Sí, tens un rellotge al qual tu has decidit respondre per les vostres convencions i activitats humanes. Però aquest rellotge no és el meu.

Les coses passen i passaran al seu temps. La qüestió és: com gestiones aquest temps mentre les coses esperades no passen? Com gestiones aquest temps mentre les coses esperades poden no passar mai? En resum, com exerceixes la virtut de la paciència?

Al final, tot és qüestió de temps. O millor dit, tot és qüestió de què fas durant aquest temps.