
John Piper · Lectura de 26 minuts
La doctrina de la Trinitat és fonamental per a la fe cristiana. És essencial per entendre correctament com és Déu, com es relaciona amb nosaltres i com ens hi hem de relacionar nosaltres. Però també planteja preguntes difícils. Com pot Déu ser un i tres? La Trinitat és una contradicció? Si Jesús és Déu, per què els Evangelis recullen moments en què prega a Déu? Encara que mai no podrem comprendre plenament tot allò relacionat amb la Trinitat —ni cap altra veritat sobre Déu—, sí que és possible respondre preguntes com aquestes i arribar a una comprensió sòlida del que significa que Déu sigui tres en un.
La doctrina de la Trinitat ensenya que hi ha un sol Déu que existeix eternament com a tres persones distintes: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Dit d’una altra manera, Déu és un en essència i tres en persona. Aquesta formulació expressa tres veritats fonamentals:
La Bíblia parla del Pare com a Déu (Filipencs 1:2), de Jesús com a Déu (Titus 2:13) i de l’Esperit Sant com a Déu (Fets 5:3-4). Ara bé, són simplement tres maneres diferents de referir-se a Déu, o bé tres papers diferents que Déu representa?
La resposta és no, perquè la Bíblia també ensenya que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant són persones diferents entre si. Per exemple, com que el Pare va enviar el Fill al món (Joan 3:16), no pot ser la mateixa persona que el Fill. A més, després que el Fill tornés al Pare (Joan 16:10), el Pare i el Fill van enviar l’Esperit Sant al món (Joan 14:26; Fets 2:33). Per tant, l’Esperit Sant també ha de ser diferent del Pare i del Fill.
En el baptisme de Jesús veiem el Pare parlant des del cel i l’Esperit descendint en forma de colom mentre Jesús surt de l’aigua (Marc 1:10-11). A Joan 1:1 s’afirma que Jesús és Déu i, al mateix temps, que era “amb Déu”, cosa que indica que Jesús és una persona diferent de Déu Pare (vegeu també Joan 1:18). I a Joan 16:13-15 veiem que, tot i que existeix una profunda unitat entre ells, l’Esperit Sant també és diferent del Pare i del Fill.
En altres paraules, que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant siguin persones distintes significa que el Pare no és el Fill, el Fill no és l’Esperit Sant i l’Esperit Sant no és el Pare. Jesús és Déu, però no és el Pare ni l’Esperit Sant. L’Esperit Sant és Déu, però no és ni el Fill ni el Pare. Són persones diferents, no tres maneres distintes de contemplar Déu.
La personalitat de cada membre de la Trinitat significa que cada persona posseeix un centre de consciència diferent. Per això es relacionen personalment entre si: el Pare es refereix a si mateix com a “jo”, i al Fill i a l’Esperit Sant com a “tu”. De la mateixa manera, el Fill es refereix a si mateix com a “jo”, i al Pare i a l’Esperit com a “tu”.
Sovint s’objecta: “Si Jesús és Déu, aleshores devia estar pregant-se a si mateix quan era a la terra”. Però la resposta a aquesta objecció és senzilla: encara que Jesús i el Pare són Déu, són persones diferents. Per tant, Jesús pregava a Déu Pare sense pregar-se a si mateix. De fet, el diàleg continu entre el Pare i el Fill (Mateu 3:17; 17:5; Joan 5:19; 11:41-42; 17:1 i següents) constitueix una de les millors proves que són persones diferents amb centres de consciència diferents.
De vegades es reconeix clarament la personalitat del Pare i del Fill, però es descuida la de l’Esperit Sant. En ocasions, l’Esperit és tractat més com una “força” que com una persona. Però l’Esperit Sant no és una cosa, sinó algú (vegeu Joan 14:26; 16:7-15; Fets 8:16). Que l’Esperit Sant és una persona i no una força impersonal —com la gravetat— també es demostra perquè parla (Hebreus 3:7), raona (Fets 15:28), pensa i entén (1 Corintis 2:10-11), té voluntat (1 Corintis 12:11), sent (Efesis 4:30) i dona comunió personal (2 Corintis 13:14). Totes aquestes són qualitats pròpies d’una persona. A més, els altres textos ja esmentats mostren clarament que la personalitat de l’Esperit Sant és diferent de la del Fill i de la del Pare. Són tres persones reals, no tres papers que Déu interpreta.
Un altre error greu que algunes persones han comès és pensar que el Pare es va convertir en el Fill, i després el Fill es va convertir en l’Esperit Sant. Però els passatges que hem vist impliquen que Déu sempre ha estat i sempre serà tres persones. Mai no hi va haver un temps en què una de les persones de la Trinitat no existís. Totes tres són eternes.
I encara que els tres membres de la Trinitat són diferents, això no vol dir que un sigui inferior a l’altre. Al contrari, comparteixen plenament els mateixos atributs. Són iguals en poder, amor, misericòrdia, justícia, santedat, coneixement i qualsevol altra perfecció divina.
Si Déu és tres persones, vol dir això que cada persona és “un terç” de Déu? Es divideix Déu en tres parts?
La Trinitat no divideix Déu en tres parts. La Bíblia deixa clar que cadascuna de les tres persones és totalment Déu. El Pare, el Fill i l’Esperit Sant són plenament Déu. Per exemple, de Crist es diu que “en ell habita corporalment tota la plenitud de la Deïtat” (Colossencs 2:9). No hem de pensar en Déu com si fos un “pastís” tallat en tres porcions, on cada tros representa una persona. Això faria que cada persona fos només parcialment Déu, i no plenament Déu. Ben al contrari, “l’ésser de cada persona és igual a tot l’ésser de Déu”.[1] L’essència divina no és una realitat repartida entre les tres persones; cadascuna posseeix plenament la mateixa essència divina, que no es divideix en parts.
Així, el Fill no és una tercera part de l’ésser de Déu: ell és plenament Déu. El Pare no és una tercera part de l’ésser de Déu: ell és plenament Déu. I el mateix passa amb l’Esperit Sant. Per això, com escriu Wayne Grudem, “quan parlem del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant junts, no estem parlant d’un ésser més gran que quan parlem només del Pare, del Fill o de l’Esperit Sant”.[2]
Si cada persona de la Trinitat és diferent i, tanmateix, plenament Déu, hem de concloure llavors que hi ha més d’un Déu? Evidentment no, perquè les Escriptures ensenyen amb claredat que hi ha un sol Déu: “No hi ha cap altre Déu fora de mi; Déu just i salvador, no n’hi ha cap altre fora de mi. Gireu-vos cap a mi i sereu salvats, tots els confins de la terra, perquè jo sóc Déu, i no n’hi ha cap altre” (Isaïes 45:21-22; vegeu també 44:6-8; Èxode 15:11; Deuteronomi 4:35; 6:4-5; 32:39; 1 Samuel 2:2; 1 Reis 8:60).
Després d’haver vist que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant són persones diferents, que cadascun és plenament Déu i que, tanmateix, hi ha un sol Déu, hem de concloure que les tres persones són l’únic Déu. En altres paraules, hi ha un sol Déu que existeix com a tres persones distintes.
Si hi ha un passatge que resumeix tot això amb una claredat especial, és Mateu 28:19: “Aneu, doncs, i feu deixebles a totes les nacions, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. En primer lloc, observa que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant hi apareixen distingits com a persones diferents. Bategem en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. En segon lloc, observa que cada persona ha de ser plenament divina, perquè són col·locades al mateix nivell. ¿És que Jesús ens manaria batejar en el nom d’una simple criatura? Evidentment no. Per tant, cadascuna de les persones en el nom de les quals som batejats ha de ser divina. En tercer lloc, fixa’t que, tot i que les tres persones divines són diferents, som batejats en “el nom” (singular), no en “els noms” (plural). Les tres persones són diferents i, tanmateix, comparteixen un sol nom. Això només pot ser així perquè comparteixen una sola essència.
Això ens porta a examinar més detingudament una formulació molt útil que ja hem esmentat: Déu és un en essència i tres en persona. Aquesta expressió ens ajuda a veure per què no hi ha tres déus i per què la Trinitat no és cap contradicció.
Perquè alguna cosa sigui contradictòria, hauria de violar la llei de no contradicció. Aquesta llei afirma que una cosa no pot ser i no ser al mateix temps i en el mateix sentit. En altres paraules, una persona es contradiu quan afirma i nega la mateixa proposició. Per exemple, si dic que la lluna és feta de formatge i després dic que la lluna no és feta de formatge, m’he contradit.
Hi ha, però, afirmacions que a primera vista semblen contradictòries, però en realitat no ho són. El teòleg R. C. Sproul cita com a exemple la cèlebre frase de Dickens: “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps”. Això seria una contradicció si Dickens volgués dir que era el millor i el pitjor temps exactament en el mateix sentit. Però no ho és, perquè es refereix a sentits diferents: en un sentit era el millor dels temps, i en un altre sentit era el pitjor.
Aplicat a la Trinitat, no és cap contradicció dir que Déu és tres i un, perquè no és tres i un en el mateix sentit. És tres d’una manera diferent de la manera com és un. Per tant, no estem dient una cosa i negant-la després. No afirmem que Déu és un per després negar la seva unitat dient que és tres. Això és molt important: Déu és un i tres al mateix temps, però no de la mateixa manera.
En quin sentit és un? És un en essència. En quin sentit és tres? És tres en persona. Essència i persona no són el mateix. Déu és un d’una manera —en essència— i tres d’una altra —en persona—. Com que Déu és un d’un mode diferent del mode en què és tres, la Trinitat no és una contradicció. Només hi hauria contradicció si diguéssim que Déu és tres en el mateix sentit en què és un.
Comprendre que Déu és un en essència i tres en persona no només ajuda a veure per què la Trinitat no és una contradicció; també explica per què hi ha un sol Déu i no tres. La raó és senzilla:
Les tres persones són un sol Déu perquè, com hem vist, comparteixen la mateixa essència. “Essència” vol dir aquí el mateix que “ésser”. Per tant, com que Déu té una sola essència, hi ha un sol ésser diví, no tres éssers divins. Per això és tan important entendre que les tres persones posseeixen plenament la mateixa essència. Si ho neguéssim, negaríem la unitat de Déu i afirmaríem que hi ha més d’un ésser diví, és a dir, més d’un Déu.
El que hem vist fins ara proporciona una bona comprensió bàsica de la Trinitat. Però encara podem aprofundir més. Si entenem amb més precisió què signifiquen “essència” i “persona”, en què es diferencien i com es relacionen, tindrem una comprensió més completa de la doctrina trinitària.
Què vol dir “essència”? Com ja hem dit, vol dir el mateix que “ésser”. L’essència de Déu és el seu ésser. Més concretament, l’essència és allò que una cosa és. Amb el risc de sonar massa material, podríem dir que l’essència es refereix a la “realitat” de què una cosa està constituïda. Evidentment, parlem per analogia, perquè no podem entendre això d’una manera física quan parlem de Déu. “Déu és esperit” (Joan 4:24). A més, no hem d’imaginar que Déu està compost d’alguna cosa diferent de la divinitat. La “substància” de Déu és Déu mateix, no una barreja d’“ingredients” que, combinats, produeixen la deïtat.
En el context de la Trinitat, fem servir el terme “persona” d’una manera diferent de com l’utilitzem normalment en la vida quotidiana. Per això sovint és difícil donar una definició precisa de “persona” en relació amb la Trinitat. El que no volem dir amb “persona” és un individu independent, en el sentit en què jo i qualsevol altre ésser humà som persones separades que poden existir l’una sense l’altra.
El que entenem per “persona” és algú que es considera a si mateix com a “jo” i als altres com a “tu”. Així, el Pare, per exemple, és una persona diferent del Fill perquè considera el Fill com un “tu”, mentre que es considera a si mateix com a “jo”. Per tant, en relació amb la Trinitat, podem dir que “persona” significa un subjecte diferent que es considera a si mateix com a “jo” i als altres dos com a “tu”. Aquests subjectes diferents no són divisions dins l’ésser de Déu, sinó “formes d’existència personal que no impliquen una diferència d’ésser”.[3]
La relació entre essència i persona, doncs, és la següent: dins l’únic ésser de Déu hi ha un desplegament en tres distincions personals. Aquestes distincions personals són modes d’existència dins l’ésser diví, però no són divisions de l’ésser diví. Són formes personals d’existència, no diferències d’essència. El teòleg Herman Bavinck ho va expressar de manera molt útil: “Les persones són modes d’existència en l’ésser; per tant, les persones difereixen entre si com un mode d’existència difereix d’un altre; per fer servir una il·lustració habitual, com una mà oberta difereix d’un puny tancat”.[4]
Com que cadascuna d’aquestes “formes d’existència” és relacional —i, per tant, personal—, cadascuna constitueix un centre de consciència diferent, de manera que cadascuna es considera a si mateixa com a “jo” i a les altres com a “tu”. Tanmateix, aquestes tres persones comparteixen plenament la mateixa essència, el mateix “què”. Com ha explicat el teòleg i apologista Norman Geisler, mentre que l’essència respon a la pregunta “què ets”, la persona respon a la pregunta “qui ets”. Així, Déu és un sol “què”, però tres “qui”.
L’essència divina no és una realitat que existeixi “per damunt” o “separada” de les tres persones, sinó que l’essència divina és el mateix ésser del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Tampoc no hem de pensar que les persones es distingeixen per atributs diferents dins l’ésser diví. Wayne Grudem explica:
Però si cada persona és plenament Déu i posseeix tot l’ésser de Déu, tampoc no hem de pensar que les diferències personals siguin algun tipus d’atributs addicionals afegits a l’ésser diví... Més aviat, cada persona de la Trinitat posseeix tots els atributs de Déu, i cap persona té atributs que no siguin posseïts per les altres. Al mateix temps, hem d’afirmar que les persones són reals, i no simples maneres diferents de contemplar l’únic ésser de Déu... L’única manera de sostenir això és dir que la distinció entre les persones no és una diferència d’“ésser”, sinó una diferència de “relació”. Això està molt allunyat de la nostra experiència humana, on cada persona diferent és també un ésser diferent. D’alguna manera, l’ésser de Déu és tan infinitament més gran que el nostre que, dins el seu ésser únic i indivís, pot haver-hi una pluralitat de relacions interpersonals, de manera que existeixen tres persones diferents.[5]
S’han proposat moltes il·lustracions per ajudar-nos a entendre la Trinitat. Encara que algunes poden ser útils en certs aspectes, hem de reconèixer que cap il·lustració no és perfecta. De fet, moltes no només són imperfectes, sinó errònies.
Una il·lustració de la qual convé desconfiar és la que diu: “Jo sóc una sola persona, però també sóc estudiant, fill i germà. Així s’entén com Déu pot ser un i tres”. El problema és que aquesta analogia reflecteix una heretgia coneguda com a modalisme. Déu no és una sola persona que interpreta tres papers diferents, com suggereix aquesta comparació. Déu és un sol ésser en tres persones —tres centres de consciència—, no una única persona amb tres funcions. Aquesta analogia ignora les distincions personals reals dins de Déu i les redueix a simples rols.
Repassem breument el que hem vist:
La Trinitat és important, en primer lloc, perquè Déu és important. Conèixer amb més plenitud com és Déu és una manera d’honorar-lo. A més, hem de permetre que la veritat que Déu és tri ens aprofundeixi l’adoració. Existim per adorar Déu. I Déu busca adoradors que l’adorin “en esperit i en veritat” (Joan 4:24). Per això hem de procurar sempre que la nostra adoració a Déu creixi tant en veritat com en sinceritat de cor.
La Trinitat també té una aplicació molt important per a la pregària. El patró general de la pregària a la Bíblia és pregar al Pare, per mitjà del Fill, en l’Esperit Sant (Efesis 2:18). La nostra comunió amb Déu s’ha d’enriquir en saber conscientment que ens relacionem amb un Déu tri.
Ser conscients de la funció particular que cada persona de la Trinitat exerceix en la nostra salvació pot ajudar-nos especialment a experimentar més consol i més gratitud envers Déu en la pregària, així com a ser més concrets en la manera com preguem. Tanmateix, encara que reconeguem els diferents rols de cada persona, mai no els hem de separar tant com si les altres persones no hi estiguessin implicades.
Més aviat, en tot allò en què actua una persona divina, les altres dues també hi estan implicades, d’una manera o altra.
Per John Piper. © Desiring God.
Lloc web: desiringGod.org
John Piper és pastor de predicació a Bethlehem Baptist Church, a Minneapolis, Minnesota. Va cursar estudis a Fuller Theological Seminary (B.D.) i a la Universitat de Munic (Dr. theol.). És autor de més de trenta llibres, entre els quals Que les nacions s’alegrin. © Cru. Tots els drets reservats.
Aquest contingut es publica en aquest lloc amb autorització d’Agape/Cru LAC. © Cru. Tots els drets reservats.
Font original: Agape / Cru LAC