Aprendre de Jesús a estimar enmig del desacord

Tot comença amb un comentari senzill: una notícia compartida, una opinió sobre política o una broma al grup de WhatsApp. En pocs minuts, el to puja, arriben els retrets i algú acaba sortint del grup. A les xarxes passa igual: un tuit (ara post), una story o un missatge mal entès pot encendre una discussió sense final.

Vivim temps en què discrepar sembla un acte de guerra. Ens costa escoltar sense respondre, dialogar sense etiquetar. Les paraules, que haurien de construir ponts, sovint es converteixen en armes. I, sense adonar-nos-en, confonem el debat amb el combat.

Aquest clima ens deixa cansats i dividits. No és cert? Ens tanca dins de bombolles on només escoltem els que pensen com nosaltres. I en aquest soroll, cada cop és més difícil reconèixer l’altre com algú digne d’amor, no com un enemic a convèncer.

El buit que deixa la manca de misericòrdia

Quan la raó es converteix en trofeu, la misericòrdia desapareix. La nostra cultura ens ha ensenyat que tenir opinió és sinònim de tenir identitat – ho és? –, i que canviar d’idea és una derrota. Vivim com si tot fos un partit on cal triar equip, defensar-lo a qualsevol preu i desconfiar dels altres.

Aquesta manera de mirar el món ens desgasta. Ens fa sospitosos, fràgils, incapaços de gaudir del diàleg sense por de perdre. Busquem seguretat en les nostres conviccions, però el resultat és l’aïllament. Quan tot es redueix a “nosaltres o ells”, el cor s’endureix i la compassió s’apaga.

Sense misericòrdia, el món es torna fred. Ja no mirem l’altre amb curiositat o respecte, sinó amb cansament i desconfiança. I, en aquest buit, creix la soledat. La mateixa soledat que només pot ser trencada per un amor capaç de mirar més enllà del conflicte.

Jesús, el reconciliador radical

Jesús no va venir a evitar els conflictes, sinó a transformar-los. No va triar bàndol entre fariseus o publicans, entre rics o pobres, sinó que va asseure’s a la taula amb tots. Quan la societat traçava línies per separar “els bons” dels “dolents”, ell les travessava amb naturalitat i amor.

Un dia va entrar a casa de Zaqueu, un cobrador d’impostos menyspreat. Ningú no ho hauria fet: era un traïdor, un home odiat. Però Jesús el va mirar amb dignitat i li va dir: “Avui he de quedar-me a casa teva.” Aquell gest va desarmar el cor de Zaqueu més que mil sermons. L’amor va fer el que la condemna mai havia aconseguit: la conversió.

Jesús no era neutral; era radicalment compassiu. Estimava fins i tot quan l’odiaven, perdonava mentre el clavaven a la creu, i pregava per aquells que el rebutjaven. En ell, la veritat i la gràcia no es contradiuen: caminen juntes. I és en aquest amor sense condicions on el desacord troba la seva sanació.

Conclusió

El món no canviarà perquè tots pensem igual, sinó perquè aprenguem a estimar fins i tot quan no estem d’acord. La reconciliació comença amb petits gestos: escoltar abans de respondre, pregar per qui ens irrita, triar el silenci en lloc del sarcasme, o escriure amb respecte allò que abans hauríem dit amb ràbia.

A les xarxes, a la família, a la feina o a l’església, cada conversa pot ser un espai per sembrar pau. Jesús ens convida a fer-ho des del cor, no per debilitat, sinó per força d’amor. Perquè només qui ha experimentat el perdó de Déu pot mirar els altres amb misericòrdia.

Potser no podem canviar el to del món, però sí el del nostre cor. I des d’aquí, comença tot.

Hi ha algú amb qui necessites reconciliar-te o tornar a mirar amb misericòrdia?