El foraster no és un problema: és un rostre

Fa pocs dies, el debat públic sobre immigració ha tornat a pujar de volum. D’una banda, hi ha decisions polítiques i titulars que parlen de regularitzacions, papers i fronteres. De l’altra, hi ha converses al carrer i a les xarxes que es tensen ràpid: frases dures, sospites, generalitzacions. I, enmig de tot això, sovint passa una cosa molt simple i molt greu: la persona desapareix, i només queda l’etiqueta.

Però la fe cristiana ens convida a començar en un altre lloc. No amb el “tema”, sinó amb el rostre. No amb la por, sinó amb la dignitat. Perquè el foraster no és un problema a resoldre: és algú amb nom, amb història, amb cansament, amb esperança, amb família. Algú que, com tu i com jo, vol viure amb pau.

I això no ho dic des d’una idea llunyana. Ho dic també des d’experiència: jo mateix sóc foraster, i fa 19 anys que visc a Catalunya. He sentit mirades que pesen, silencis que punxen, preguntes que no sempre són innocents. Però també he rebut gestos d’acollida que no s’obliden mai: persones que no m’han “tolerat”, sinó que m’han reconegut.

Potser aquesta és la clau de tot plegat: quan mirem el foraster com a categoria, és fàcil aixecar murs. Quan el mirem com a rostre, comença a néixer la fraternitat. I aquí és on Jesús ens ofereix una diferència radical: una manera de viure que no alimenta el “nosaltres contra ells”, sinó que trenca murs i crea comunitat real.

El buit quan la cultura viu sense Déu

Quan Déu desapareix del centre, no és que la vida es torni “neutral”. Alguna cosa ocupa el seu lloc. I molt sovint el que s’hi posa és la por: por a perdre el que tenim, por a no entendre el que canvia, por a sentir-nos desplaçats, por a no controlar el futur. La por promet seguretat, però gairebé sempre cobra un preu: ens fa més desconfiats, més durs, més tancats.

Aleshores neix, gairebé sense adonar-nos-en, el mecanisme del “nosaltres vs. ells”. És una manera ràpida d’ordenar el món: nosaltres som els “bons”, els “d’aquí”, els que “complim”; ells són els “altres”, els sospitosos, els que “venen a…”. I quan una societat entra en aquesta lògica, ja no escolta històries: només busca proves que confirmin el seu relat. Qualsevol anècdota es converteix en norma. Qualsevol rumor, en veritat. Qualsevol titular, en sentència.

La xenofòbia funciona així: és una simplificació que redueix persones a etiquetes. En lloc de veure un rostre, veiem “immigrant”. En lloc d’escoltar un nom, repetim una generalització. I és curiós —i trist— perquè sovint la xenofòbia no neix de conèixer massa el foraster, sinó de no conèixer-lo gens. Neix de parlar “sobre” persones que mai hem mirat als ulls. Neix d’un buit de relació que es converteix en distància, i la distància en prejudici.

Quan Déu no hi és, la dignitat deixa de ser sagrada i es torna negociable. I si la dignitat es pot negociar, llavors és fàcil justificar el menyspreu, l’exclusió, la burla o el rebuig. Però la fe ens diu una altra cosa: que cap vida és un “tema”, i que cap persona és una amenaça per defecte. El problema real no és el foraster; és el buit interior que la por omple amb murs.

Jesús com la diferència que trenca murs

Si la por aixeca murs, Jesús fa una cosa completament diferent: ens ensenya a veure. I per això, quan parlem de xenofòbia i rebuig, una de les històries més directes de l’Evangeli és la del bon samarità (Lluc 10). No perquè sigui una “paràbola moralista” de ser bona gent, sinó perquè Jesús trenca la lògica del “nosaltres i ells” des de dins.

La història és coneguda: un home és assaltat i queda mig mort al camí. Passen persones religioses, gent que suposadament havia de “saber” què vol Déu… i no s’aturen. I finalment s’atura un samarità. I aquí hi ha la sorpresa: el samarità no era “dels nostres”. Era, per als jueus del moment, algú de qui desconfiar, algú amb qui no es barrejava la vida, algú que carregava prejudicis i distància històrica. Però Jesús fa que sigui precisament ell qui es converteix en proïsme.

I llavors ve el cop de gràcia: Jesús canvia la pregunta. No pregunta “qui mereix ser estimat?” o “qui és prou proper per ser ajudat?”. La pregunta queda invertida: de qui em faig proïsme jo? És a dir, quin tipus de persona vull ser davant del rostre que pateix? Aquesta és la revolució de Jesús: no defineix el proïsme per identitat, origen o passaport, sinó per misericòrdia.

Aquí apareix el punt més profund: la fe no és una idea bonica, ni una etiqueta religiosa, ni un “ser tolerant”. La fe és una mirada nova. És aprendre a veure imatge de Déu on abans només veia amenaça. És reconèixer dignitat on abans veia sospita. És deixar que Jesús reeduqui el cor perquè el cor, quan té por, s’agafa a fronteres; però quan coneix l’amor de Déu, s’atreveix a acostar-se.

Per això, quan Jesús es posa al centre, el “foraster” deixa de ser un tema i torna a ser un rostre. I quan el rostre torna al centre, els murs comencen a caure. No sempre d’un dia per l’altre, però sí d’una manera real: un gest, una paraula, una taula compartida, una conversa que trenca el relat fàcil. La pau de Jesús no és passiva: és activa. És una pau que s’apropa, que cura, que paga el preu, que no gira la cara.

Com la fe crea fraternitat real

La paraula “fraternitat” sona bé, però només és real quan toca coses concretes. Perquè fraternitat no és simplement “tolerar” l’altre a distància, ni aguantar-lo mentre no em compliqui la vida. Fraternitat és conèixer. És aprendre el nom. És escoltar la història. És descobrir que darrere d’allò que jo anomenava “immigració” hi ha trajectes, ferides, alegries, feines invisibles, pors que s’assemblen molt a les meves. I quan coneixes, ja no pots parlar igual.

Fraternitat també és compartir: no només espai, sinó vida. Compartir temps, taula, converses, preocupacions. La taula, de fet, és un lloc molt cristià: Jesús no només predicava; menjava amb persones que la societat etiquetava o apartava. I això té un poder enorme, perquè quan comparteixes taula, l’altre deixa de ser “un d’ells” i passa a ser algú a qui mires als ulls mentre trenques el pa. La fe baixa del discurs i es fa gest.

I la fraternitat cristiana arriba encara més lluny: és responsabilitzar-se. No en el sentit paternalista de “jo t’ajudo des de dalt”, sinó en el sentit bíblic de “la teva càrrega m’importa”. A vegades això serà un acompanyament pràctic: entendre papers, buscar feina, traduir, orientar, estar present. D’altres vegades serà una defensa silenciosa però ferma quan sentim un comentari injust, una burla o una generalització. La fe, quan és viva, no només té sentiments: té compromisos.

Per això l’església pot ser —i ha de ser— un “laboratori” d’una altra manera de viure. Un lloc on la gent no és un expedient, ni una procedència, ni una sospita, sinó un nom i una història. Un espai on la dignitat no es negocia, perquè està fundada en Déu. Un lloc on el “nosaltres” no es construeix contra ningú, sinó que s’eixampla perquè hi càpiga més gent.

I hi ha una cosa preciosa: quan l’església estima bé, el barri ho nota. Ho nota perquè baixa el soroll i puja la humanitat. Ho nota perquè apareixen ponts on abans hi havia distància. Ho nota perquè, en un món acostumat a jutjar ràpid, hi ha una comunitat que s’atura, escolta, acull i estima. I això, avui, és una forma molt clara de testimoni.

I ara, què fem amb tot això?

Tot això no és només per pensar-ho; és per viure-ho. I, si som honestos, el canvi comença gairebé sempre per coses petites i repetides. Et proposo tres nivells d’acció, senzills però reals, perquè aquesta setmana la fe no es quedi en teoria.

1.  Personal

Tria una persona migrant del teu entorn —a la feina, a l’escala, al barri, a l’església, a la botiga de sempre— i fes una cosa molt concreta: parla-li pel seu nom. I, si es dona l’oportunitat, pregunta-li la seva història amb respecte: “D’on vens?”, “Com estàs portant aquests dies?”, “Què et pesa?”, “Què anyores?”, “Què t’ha ajudat?”. No per curiositat, sinó per humanitat. A vegades una conversa així trenca més murs que mil debats.

2. Espiritual

Si notes que tens prejudicis (tots en tenim, d’una manera o altra), no ho maquillis: porta-ho a Déu. Et deixo una pregària que pots fer tal com està, o adaptar-la:

Senyor Jesús,
reconec que sovint miro les persones des de la por i no des de l’amor.
Perdona’m quan redueixo un rostre a una etiqueta.
Trenca dins meu el “nosaltres contra ells” i posa-hi el teu Esperit.
Dona’m ulls per veure imatge de Déu en cada persona.
Dona’m un cor que s’apropa, mans que serveixen, i una boca que no alimenta el menyspreu.
Fes-me proïsme. Amén.

3. Comunitat

La fraternitat creix quan es fa pràctica. Potser avui, com a comunitat, podeu començar amb un gest simple i assumible, com aquests:

• Taula compartida: un dinar o berenar on cadascú porta alguna cosa i l’objectiu és conèixer noms i històries, no “parlar del tema”.
• Parelles lingüístiques: catalano-castellà (o altres llengües) per practicar conversa, i de pas construir amistat.
• Acompanyament administratiu: una petita xarxa de persones disposades a ajudar amb tràmits, cites, traduccions, o orientació bàsica.
• “Diumenge de testimonis”: donar espai (amb respecte i cura) perquè persones migrants comparteixin què han viscut, què han perdut i què han trobat, també en la fe.

No cal fer-ho tot de cop. Però sí cal començar. Perquè l’amor de Jesús no es demostra només amb paraules boniques, sinó amb una comunitat que s’organitza per acollir i cuidar.

Conclusió

La por aixeca murs. L’amor construeix casa. I potser aquesta és una de les decisions més importants del nostre temps: viure alimentant la por —amb sospites, etiquetes i distància— o viure deixant que Jesús ens ensenyi a estimar de veritat, amb rostre, amb nom i amb misericòrdia.

Perquè el Regne de Déu no creix a base de guanyar debats, sinó a base de transformar mirades. I aquesta transformació no sempre comença “fora”, en les grans discussions públiques; sovint comença dins, en el lloc on Déu desfà els nostres prejudicis i ens torna humans. Quan el cor canvia, els gestos canvien. I quan els gestos canvien, el món del voltant ho nota.

Jesús no ens demana una opinió perfecta sobre tots els matisos del tema. No ens demana que ho sapiguem tot, ni que ho tinguem tot resolt. Ens demana una fidelitat concreta: fer-nos proïsme, apropar-nos, no girar la cara, estimar amb els peus a terra. I això, per petit que sembli, és una llavor d’esperança.

Que el Senyor ens doni ulls per veure el rostre abans que l’etiqueta, i un cor que, en lloc d’aixecar murs, aprengui a fer lloc.