Èxit professional vs. vocació

“Vaig aconseguir el que volia…” —aquella meta que m’havia promès tranquil·litat, orgull, estabilitat— “i tot i així em sentia buit.”

No era que la feina anés malament. Al contrari: els números quadraven, el projecte havia sortit, la gent ho reconeixia, i fins i tot jo podia dir (sense exagerar) que havia treballat de valent. Però aquella mateixa nit, quan es va acabar el soroll, em va venir al cap una pregunta molt incòmoda: i ara què? Com si l’alegria hagués durat menys del que hauria d’haver durat. Com si el “premi” no tingués el pes que jo li havia donat.

I és que això també ho he sentit en converses aparentment normals, d’aquestes que passen al passadís, en un cafè ràpid o en un missatge de veu:

—“Quan passi aquest projecte, ja estaré bé.”
—“Quan acabi aquesta temporada…”
—“Quan em promocionin…”
—“Quan tingui un sou millor…”

Ho diem amb bona intenció. No és mandra; sovint és supervivència. Però, sense adonar-nos-en, anem col·locant la pau una mica més endavant. Com si la vida real estigués sempre a punt de començar, però no acabés d’arribar mai.

I aquí és on s’obre la pregunta que no és només laboral, sinó espiritual: estic perseguint èxit… o estic caminant en vocació?

El buit cultural sense Déu

Hi ha una confusió molt subtil —però molt poderosa— que la nostra cultura alimenta constantment: barregem el nostre valor personal amb els nostres resultats. I quan això passa, la feina deixa de ser només feina. Es converteix en un mirall. En un tribunal. En un lloc on ens juguem, cada setmana, si “valem” o no.

Per això tanta gent viu amb aquesta pressió silenciosa: “ser algú” vol dir “arribar”. Arribar a un càrrec. Arribar a un sou. Arribar a un nivell de reconeixement. Arribar a una imatge de persona exitosa que, suposadament, ja no dubta, ja no pateix, ja no necessita res. I, mentrestant, el cor queda atrapat en una cursa que no s’acaba mai, perquè sempre hi ha algú més amunt, algú més brillant, algú amb més recursos, algú amb més likes, algú amb un camí que sembla més “rodó”.

Quan Déu no és al centre, la identitat necessita aguantar-se en alguna cosa. I sovint s’aguanta en allò que podem mesurar: rendiment, productivitat, reputació. El problema és que això és fràgil. Si el teu valor depèn del que produeixes, qualsevol baixada —un error, una crítica, un fracàs, una temporada més lenta— es converteix en una amenaça personal. No només has fallat en una tasca: sents que has fallat com a persona.

I aquí apareixen conseqüències molt reals:

• Cansament crònic, perquè mai n’hi ha prou i sempre hi ha una altra cosa per demostrar.
• Comparació constant, que et roba la gratitud i et fa viure mirant de reüll la vida dels altres.
• Por a fallar, que et torna rígid, et fa evitar riscos, o et fa treballar amb l’angoixa de qui no es pot permetre un error.
• Identitat fràgil, perquè quan tot va bé et sents invencible, però quan tot trontolla et sents buit i perdut.

Aquest és el buit d’una cultura que et diu: “tu ets el que aconsegueixes.” I si aquesta és la base, la feina ja no és un lloc de servei i creixement: és un lloc d’esclavatge. Una roda que gira ràpid… i que no sap portar-te a casa.

Jesús com la diferència

Jesús entra en aquesta cursa i fa una cosa que desconcerta: redefineix què vol dir ser gran. En un món on la grandesa és “pujar”, Jesús parla de servir. En un món on el prestigi és el premi, Jesús posa el focus en la fidelitat. En un món on comptem resultats, ell mira el cor.

Per això, quan parlem de vocació, Jesús ens canvia la pregunta. La cultura pregunta: “Quina és la feina ideal per a mi?” Jesús sovint pregunta: “Qui ets tu en mi, i com vius per mi allà on ets?”. La vocació no és només trobar “el lloc perfecte” —com si la vida real comencés quan encaixem en la feina exacta— sinó descobrir que Déu pot donar propòsit en el lloc on ets ara: a l’oficina, al taller, a casa, estudiant, buscant feina, cuidant algú, fent tasques invisibles. Vocació és crida a viure per Déu dins la vida real, no fora d’ella.

De fet, “vocació” ve del llatí vocatio, que significa “crida” (de vocare, “cridar”). Això ja ens col·loca en un altre terreny: no és només una qüestió de preferències o d’encaix professional, sinó de respondre a una crida. I sovint la crida de Déu no comença canviant-te el lloc, sinó canviant-te el cor i el perquè.

Aquí m’ajuda molt un fil conductor clar: Colossencs 3:23-24. És un d’aquells textos que, si el deixes entrar de debò, et reordena per dins: treballa de cor, com per al Senyor i no per als homes. No és una invitació a treballar més. És una invitació a treballar diferent.

Perquè el centre ja no és “que em vegin”, ni “que em validin”, ni “que jo em demostri alguna cosa”. El centre passa a ser: “Senyor, ho faig davant teu.” Això allibera. I, alhora, dona dignitat a coses que el món menysté. Si el meu treball és per Déu, llavors no depèn del títol per ser valuós. Depèn del sentit.

I aquí també cau una altra idea molt arrelada: com si Déu fes una diferència entre “treball sagrat” i “treball secular”. Com si només fos vocació allò que fem dins l’església, i la resta fos simplement “el que toca” per pagar factures. Però l’Evangeli trenca aquesta frontera. Si treballo “com per al Senyor”, llavors Déu pot ser honrat en una aula, en un hospital, en un taller, en una oficina, en una botiga o a casa. El lloc no fa la feina sagrada; la presència de Crist i el cor amb què la fem és el que transforma el treball en ofrena.

I aquí hi ha una idea que em sembla clau per no confondre’ns: Déu no només mira el que fas, sinó qui t’estàs tornant mentre ho fas.

Pots tenir èxit i, al mateix temps, anar-te tornant més dur, més orgullós, més ansiós, més sol. O pots treballar amb humilitat, amb paciència, amb honestedat, amb amor… i això també és fruit. De fet, és el fruit que Déu estima formar.

Quan Jesús és la diferència, la feina deixa de ser un altar on sacrifiques la teva vida per obtenir identitat. I es transforma en un espai on vius la fe: fent bé el que toca, dient la veritat encara que costi, tractant els altres amb dignitat, i no utilitzant-los per avançar, servint sense necessitat de lluir, descansant quan cal, posant límits, i recordant que el teu valor no penja del teu rendiment.

Això és vocació: no només el que fas, sinó per qui ho fas… i en qui t’estàs convertint mentre ho fas.

Conclusió

Potser avui no necessites canviar de feina. Potser el primer que necessites és canviar de centre. Tornar a posar Déu al lloc que li toca, i deixar que ell ordeni la resta. Per això et proposo un pas senzill, però honest: atura’t un moment i fes-te aquestes preguntes.

3 preguntes d’examen personal

1. On estic buscant el meu valor?
   En el que sóc davant de Déu… o en el que aconsegueixo davant dels altres?
2. Què m’està costant aquesta manera de treballar?
   Què estic perdent (pau, salut, família, amistats, vida espiritual) per mantenir una imatge o una meta?
3. En qui m’estic convertint mentre treballo?
   M’estic tornant més lliure, més íntegre, més humil, més amorós… o més ansiós, més dur, més tancat?

No cal respondre-ho perfecte. Però sí amb veritat.

Una pregària breu

Senyor Jesús,
ajuda’m a veure on he posat la meva identitat.
Perdona’m quan he fet de la feina un lloc on demostrar el meu valor.
Ensenya’m a treballar de cor, com per a tu, amb alegria i llibertat.
Dona’m discerniment per entendre la meva vocació avui,
i transforma’m per dins mentre faig el que em toca fer.
Amén.

Invitació a comunitat

I no ho facis sol. La vocació es discerneix millor en companyia. Parla’n amb algú de confiança: un amic de fe, un líder, algú de la comunitat. Demana pregària. Explica què estàs vivint i què t’està pesant. A vegades Déu ens dona direcció a través d’una conversa sincera, d’un consell savi, d’algú que ens recorda el que oblidem quan anem accelerats.

Si et ve de gust, aquesta setmana fes un pas concret: demana a Déu direcció cada matí, encara que sigui amb una frase simple:
“Senyor, avui vull treballar per a tu. Mostra’m el teu propòsit i guarda el meu cor.”

Perquè l’èxit pot ser una meta… però la vocació és un camí. I en aquest camí, Jesús no només t’envia: t’acompanya.