Quan l’èxit no omple

De vegades, parlant amb persones que considerem “aconseguides”, m’he adonat que l’èxit exterior no sempre reflecteix el que passa dins del cor. Pot ser una conversa espontània a la feina, algú del barri que comparteix un moment de sinceritat, o fins i tot el que observem en amics que, tot i haver assolit moltes coses —una bona feina, estabilitat econòmica, projectes que funcionen— admeten que no sempre se senten plens.

També passa quan llegim notícies o veiem entrevistes a persones influents que, malgrat el prestigi i el reconeixement, expliquen que han viscut moments de profunda solitud o de preguntes internes que l’èxit no ha resolt. I potser nosaltres mateixos, en algun moment, hem tastat aquesta sensació: arribar a una meta que semblava important i, just després, preguntar-nos per què no ens omple tant com esperàvem.

Aquesta és la paradoxa que ens interpel·la:
com és possible sentir buit al mateix lloc on havíem imaginat trobar plenitud?

Quan la cultura diu “arriba més amunt”… i no n’hi ha prou

Vivim envoltats d’un missatge constant: “Arriba més amunt”, “Puja més alt.”
Més formació, més reconeixement, més projectes, més seguidors, més velocitat. És com si la vida fos una cursa sense final, on cada meta assolida només serveix per assenyalar la següent. I, sense adonar-nos-en, podem quedar atrapats en aquesta roda que mai s’atura.

La cultura actual alimenta una sensació subtil però poderosa: que el valor d’una persona es mesura pel que aconsegueix. I quan això s’instal·la al cor, comença un tipus de pressió que desgasta per dins. No n’hi ha prou amb arribar-hi; cal mantenir-s’hi. Cal no baixar el ritme. Cal demostrar constantment que valem el lloc que ocupem.

I malgrat això, tots sabem —encara que sovint no ho diem— que cap reconeixement extern pot sostenir-nos per dins. Podem rebre aplaudiments i sentir-nos igualment sols; podem assolir objectius i despertar-nos amb la mateixa pregunta que abans: “I ara què?”

L’èxit, tot i ser bo en si mateix, no té la capacitat d’omplir allò que només Déu pot omplir. No pot donar identitat, perquè l’endemà pot desaparèixer. No pot donar pau duradora, perquè depèn de resultats fràgils i canviants. I quan el nostre cor queda lligat a això, tard o d’hora apareix el buit: una sensació que res del que fem és prou, i que tot allò que ens havia de fer sentir complets només ho aconsegueix a mitges.

És en aquest punt on comencem a percebre que potser necessitem una altra mena de fonament. Una plenitud que no depengui de l’èxit, ni del ritme, ni del que els altres veuen de nosaltres. Una plenitud que vingui de més endins, i de més amunt.

Jesús com a font de significat que no depèn dels resultats

Quan Jesús mirava les persones, no veia només el que feien, ni els seus èxits, ni els seus fracassos. Ell veia el cor. Sabia perfectament com ens pesa aquesta necessitat de demostrar, d’aconseguir, d’arribar. Sabia que, si el nostre valor depèn del que fem, vivim en una mena d’esclavitud interior: sempre intentant guanyar-nos un lloc, sempre comparant-nos, sempre tenint por de no ser prou.

Per això, el missatge de Jesús és radicalment alliberador:
el teu valor no depèn del que aconsegueixes, sinó de qui ets en Ell.

A la Bíblia, aquesta veritat s’expressa amb força quan Pau, que ho havia aconseguit tot en el seu àmbit —prestigi, formació, reputació— diu que totes aquelles “ganàncies” les considera “pèrdues” comparades amb conèixer Crist (Filipencs 3:7–8). No perquè fossin dolentes, sinó perquè no podien donar-li la identitat que finalment va trobar en Jesús.

Jesús no condemna l’èxit. No diu que treballar, créixer o assolir objectius sigui un problema. El que Jesús qüestiona és quan convertim l’èxit en la font del nostre sentit. Quan depenem dels resultats per sentir-nos valuosos. Quan la nostra pau puja i baixa segons com ens van les coses.

En canvi, quan la identitat arrelada en Crist esdevé el fonament, el cor descansa.
Ja no sóc el que aconsegueixo; sóc estimat.
Ja no visc per demostrar; visc des de la gràcia.
Ja no busco la meva dignitat en els meus assoliments; la rebo com un regal.

Aleshores l’èxit pren un altre lloc: és una alegria, una oportunitat, un mitjà per servir… però ja no és la meva font de significat. I això ho canvia tot. Perquè la plenitud que Jesús ofereix no depèn de resultats externs, sinó d’una relació que omple per dins, que dona arrels, i que sosté fins i tot en aquells moments en què la vida no surt com esperàvem.

Com canvia la vida quan Crist esdevé la teva font

Quan la nostra identitat deixa d’estar lligada als resultats i s’arrela en Crist, la manera de viure canvia profundament. No de cop, no de manera màgica, però sí de manera real i transformadora.

Primer, arriba la llibertat de no haver de demostrar res. Quan saps que Déu et coneix i t’estima completament, deixes de viure pendent del què diran, del que esperen, o de com et comparen. Pots treballar i donar el millor, sí, però ja no ho fas per guanyar-te el teu valor, sinó perquè el teu valor ja està assegurat.

També canvia la manera d’afrontar la feina i els reptes. Deixes de treballar amb aquella ansietat que ho vol controlar tot, i comences a treballar amb propòsit. Crist et recorda que no ets esclau del ritme, ni del perfeccionisme, ni de la por al fracàs. Ets cridat a servir, a créixer i a fer-ho amb pau, sabent que els resultats no defineixen qui ets.

Quan Crist és la teva font, pots celebrar l’èxit sense idolatrar-lo. Pots alegrar-te de les bones notícies, d’un projecte que surt bé, d’un reconeixement merescut. Però ja no ho necessites per sentir-te complet. L’èxit deixa de ser un ídol i es converteix simplement en un regal, en una responsabilitat o en una oportunitat per servir.

I, sobretot, arriba la pau d’un cor reposat en Déu. Aquella pau que no depèn de si avui t’ha anat millor o pitjor, de si la vida puja o baixa. Una pau que brolla de saber que estàs en mans d’un Déu que et sosté, que camina amb tu, i que t’estima infinitament més del que qualsevol assoliment podria oferir-te.

Quan Crist és la teva font, l’èxit ja no és un pes ni un miratge. Esdevé part del camí, però no la meta. La meta és Ell. I en Ell, el cor finalment troba descans.

Conclusió

Potser mentre llegies aquest article t’has sentit identificat amb alguna d’aquestes sensacions: la pressió constant per demostrar, el cansament de voler arribar més lluny, o aquell buit que apareix quan els resultats no són com esperaves. Potser fins i tot t’has adonat que, sense voler, has lligat el teu valor al que fas o al que aconsegueixes.

Per això et vull deixar una pregunta senzilla, però profunda: on busques el teu valor?

Jesús t’ofereix un lloc segur per descansar. Un lloc on no has de rendir comptes per ser estimat. Un lloc on la identitat no depèn del teu rendiment, sinó de la seva gràcia. Ell no et demana més èxits; et convida a portar-li el cor tal com està.

I no ho facis sol. La fe es viu millor en comunitat. Busca persones amb qui caminar, gent que escolta, que acompanya, que no et valora per la teva llista d’assoliments, sinó perquè ets fill i filla de Déu. Això és el que volem ser com a església: un espai segur on cada vida té valor abans de qualsevol èxit.

Que el Senyor et guiï, t’alliberi del pes innecessari i et doni la plenitud que cap triomf pot igualar.

I si aquesta setmana t’atures un moment i t’atreveixes a preguntar-te: què em donaria Jesús que l’èxit mai m’ha pogut donar