De la por al futur a l’esperança creadora

Cada vegada és més freqüent escoltar converses sobre el clima que acaben amb un sospir. “Ja no hi ha res a fer”, diu algú després de veure un altre incendi o una onada de calor fora de temporada. Les notícies parlen d’extrems meteorològics, com el que està vivint Jamaica avui, de sequeres i d’espècies que desapareixen, i molts joves confessen sentir una angoixa profunda pel futur del planeta. Segons un estudi de la Universitat de Bath, més de la meitat dels joves d’entre 16 i 25 anys creuen que “la humanitat està condemnada” a causa de la crisi climàtica.

Aquesta sensació d’impotència i tristesa té un nom: ansietat climàtica. Una emoció nova, col·lectiva, que barreja por, culpa i desesperança. I tot i que és una resposta comprensible davant la magnitud del problema, sovint ens deixa paralitzats, atrapats en el pessimisme. Ens preguntem com viure amb esperança enmig d’un món que sembla esgotar-se.

El buit sense Déu

Quan la fe desapareix del nostre horitzó, la natura deixa de ser “creació” per convertir-se simplement en matèria. Ja no la contemplem com un do, sinó com un recurs. Ens sentim amos del planeta, però també víctimes del seu col·lapse. Sense Déu, la responsabilitat ecològica sovint es transforma en culpa: ens culpem per consumir, per viatjar, per existir… I en lloc de moure’ns a l’esperança, aquesta culpa ens condemna a la impotència.

La cultura moderna ens ha ensenyat a mirar el món com una màquina que podem controlar o reparar, però no com una obra viva que reflecteix la saviesa i la bellesa del seu Creador. Hem separat el “com” del “per què”, la ciència de la reverència. I així, en perdre el sentit espiritual de la creació, hem perdut també el motiu per cuidar-la.

Sense una mirada que reconegui Déu darrere de cada bosc, de cada mar i de cada ésser viu, la Terra només és un escenari on sobreviure. Però quan la fe hi entra, el món torna a respirar significat.

Jesús i la nova mirada

Quan Jesús ensenya a mirar el món, no ho fa des de la por ni des del control, sinó des de l’amor i la confiança. Perquè la creació no és una amenaça, sinó una expressió de la bondat de Déu. El llibre del Gènesi diu que “el Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés.” (Gn 2:15). Aquesta crida no és només a “explotar” o “gestionar”, sinó a tenir cura — a ser guardians amorosos d’allò que Déu ha confiat a les nostres mans.

Quan la fe entra en joc, la nostra relació amb la natura canvia radicalment. Ja no actuem moguts per la por al futur, sinó per la gratitud pel present. La creació deixa de ser una càrrega i es converteix en una invitació a col·laborar amb Déu en la seva obra de renovació. Com diu el salmista: “És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten” (Sl 24:1).

Jesús ens mostra un Déu que cuida — que vesteix els lliris del camp i alimenta els ocells del cel —, i que ens convida a viure amb la mateixa confiança. Ell trenca el cicle de la desesperança i ens recorda que el futur del món no depèn només de nosaltres, sinó del Déu que fa noves totes les coses.

Cuidar és adorar

Cuidar la Terra no és només una tasca ecològica, sinó una forma d’adoració. Cada gest de respecte, cada decisió conscient, cada acte de sobrietat és una manera de dir: “Senyor, reconec que el món és teu.” Quan reciclem, quan reduïm el consum o triem una vida més senzilla, no només fem un favor al planeta: ens unim a l’obra creadora de Déu.

La fe ens convida a passar de la por a la confiança, de la culpa a la responsabilitat, del lament a l’esperança activa. Cuidar la creació és estimar el proïsme, perquè l’impacte de les nostres decisions afecta sobretot els més vulnerables. I és també una manera de testimoniar que creiem en un Déu que no ha abandonat el món, sinó que continua sostenint-lo amb amor.

Quan adorem, tornem a posar Déu al centre — i això canvia la manera com vivim, com comprem, com treballem i com ens relacionem amb la natura. L’esperança cristiana és fe en el Déu que renova el cel i la terra. I cada petit acte de cura és una llavor d’aquest món nou que Ell ja ha començat.

Conclusió

En un món que sovint viu amb por del futur, la fe ens recorda que no som espectadors d’un planeta condemnat, sinó col·laboradors d’un Déu que encara crea. La cura de la Terra és part del nostre seguiment de Jesús, una expressió d’esperança enmig del cansament del món. I és en aquesta esperança on trobem pau: saber que, mentre actuem amb amor, Déu continua sostenint la vida.

Com pots expressar la teva fe cuidant la Terra aquesta setmana?