Jordània, els darrers dies de l’Èxode (…final del viatge)
Poc a poc arribem a la fi del nostre viatge, seguint les passes del poble d’Israel per l’actual Jordània. Som al darrer tram del seu Èxode fins a la “terra promesa”, fins a plantar-se a la riba oriental del riu Jordà davant del que havia de ser la seva llar per milers d’anys.
Però encara quedaven obstacles per superar...
Al darrer article Jordània, els darrers dies de l'Èxode (4ª part) vam fer una mena de recés per a acabar a Màdaba, gaudint dels seus meravellosos mosaics bizantins i oblidant-nos —per un dia— de les “penalitats” de l’Èxode. Els hebreus també van “passar” per aquí, tal com diu a Nombres 21:30, i finalment la ciutat va passar a formar part dels territoris assignats a la tribu de Rubèn ( Josuè 13:15-16).
Trobada amb els amorreus
Doncs bé, sortint de Màdaba cap al nord, en pocs minuts arribarem a un poble anomenat Husban...
A l’esquerra, damunt d’un turó i no gaire fàcil de trobar, hi ha les ruïnes (Tall Hesban) del que es creu era la ciutat d’Heixbon, capital de Sehon, rei dels amorreus (Nombres 21:26). Aquest monarca va conquerir tota la zona als moabites, fins el riu Arnon.
Com en d’altres ocasions, Moisès va enviar missatgers per a demanar que els deixessin passar “sense molestar”...però novament els altres s’hi van negar i s’hi van enfrontar militarment. El resultat va ser que van perdre tot el seu territori en favor del poble de Déu.
El que veiem és una zona àmpliament excavada, envoltada per una tanca i sense possibilitat d’entrar-hi. Les troballes actuals arriben fins al s. XII aC, és a dir posteriors a l’època de la que parlem (finals del s. XV aC). Curiosament, a l’altra banda del carrer hi ha les descuidades restes d’una antiga església bizantina.
Actualment no hi ha dubtes de la identificació d’aquest lloc però, llavors perquè no se’n troben proves? Hi ha diferents explicacions, i la que ens sembla més plausible és aquesta:
- En aquesta etapa de l’Èxode no es parla mai de muralles ni defenses a les “ciutats” conquerides , per la qual cosa podrien perfectament ser enclavaments de construccions lleugeres que no deixessin restes resistents al pas dels segles. De fet, als textos egipcis sobre les seves guerres hi ha diferents llocs dels quals no s’ha trobat cap evidència arqueològica de l’època, malgrat no hi ha dubtes sobre la seva localització (Dibon, Hebròn...). I, malgrat tot, com sempre diem, que no s’hagi trobat restes —de moment— no vol dir que no existeixin: “l’absència d’evidència no és una evidència”!
(Tall Hesban)(Foto de Noemí Mas)
Continuem llegint nombres 21…
Després de vèncer els amorreus, Moisès va enviar un escamot més al nord…a Jazer (verset 32). Aquells soldats van vèncer els amorreus de la zona i, més enllà, a l’exèrcit del rei Og de Basan, a la localitat d’Edrei. Doncs bé, aquests dos llocs també han estat “presuntament” identificats tot i que encara no s’han excavat:
- Jazer seria al lloc anomenat Khirbet Jazzir, uns 21km al nord oest d’Amman, la capital de Jordània.
- Edrei coincidiria amb Daraa, una ciutat a l’actual Síria, tocant a la frontera jordana. Com a curiositat, dir que, segons la tradició rabínica jueva, els protagonistes últims dels fets narrats a Nombres 11:24-30 (Eldad i Medad) van ser enterrats aquí.
Per cert, a Deuteronomi 3:1-5 veiem com ara sí que aparèixen ciutats emmurallades. Semblaria que, com més cap al Nord, més prosperitat i capacitats constructores.
Un altre detall… A Deut. 3:11 se’ns diu qui era el rei Og i on va ser enterrat: a Rabà dels ammonites…Això és l’actual Amman. Ves a saber si algun dia trobarem l’impressionant sarcòfag del darrer dels gegants rafaïtes!.
Xitim, el darrer lloc de l’Èxode…també l’antiga Sodoma?
Seguim cap el Nord, des d’Husban, fins que trobem la carretera 40 que baixa cap a les zones fèrtils de la desembocadura del riu Jordà a la Mar Morta. Es diu que antigament aquest riu feia crescudes semblants a les del riu Nil —a menor escala, és clar— i deixava zones cobertes per una capa de llims que fertilitzaven la terra. Estem buscant un lloc anomenat…
Tall El-Hammam
Al capdamunt d’un turó, a uns 30 m d’alçada, hi ha un jaciment arqueològic de primer nivell… tot i que no hi ha absolutament ningú i la tanca que l’envolta té un forat que “convida” a entrar-hi furtivament… Precisament això és el que farem!
(Vista de les zones fèrtils de cultiu des del Tall el-Hammam)(Foto de Noemí Mas)
Mentre anem pujant pel camí, ens adonem que, a esquerra i dreta, es poden veure trossos de ceràmica barrejats amb la terra. Tenint en compte que són a les capes superiors, com a mínim han de tenir 1.200 anys … i són allà, al nostre abast. Ens omplim “d’emocions arqueològiques”… però també de seny, fem un parell de fotos i els deixem allà on els hem trobat. Hem de reconèixer que ens “ajuda” saber que està prohibidíssim treure antiguitats del país!
Per fi som a dalt del “tall” (l’equivalent àrab de la paraula hebrea “tell”, és a dir, turó resultat de l’acumulació) sobre construccions humanes erigides durant milers d’anys, unes damunt de les altres!!! Un cop més se’ns posa la pell de gallina i ens sentim poqueta cosa, fins i tot poc dignes de ser-hi.
Aquí s’han posat al descobert restes que van des del període calcolític o Edat del Coure (finals del 5è mil·lenni abans de Crist!!) fins a mitjans de l’Edat del Ferro (s. VIII aC, aproximadament). Això pel que ens interessa en aquest article. En estrats superiors també n’hi ha de les èpoques hel·lenística, romana, bizantina i del Califat Omeia.
(Lloc arqueològic del Tall el-Hammam)(Foto de Noemí Mas)
Us preguntareu perquè hem vingut fins aquí. La resposta és triple perquè hi ha 3 possibles identificacions d’aquest lloc. Agafeu-vos fort!
- Abel-Misraim (Gènesi 50:10-11). És a dir, el lloc on Josep i els seus germans van celebrar el funeral en honor de Jacob, el seu pare, abans de sepultar-lo a la cova de Macpelà, a Hebròn. Una possible traducció del nom és “el dol dels egipcis”, que seria descriptiva del context del moment. Hem de dir que aquesta identificació no té, de moment, cap evidència arqueològica ni de cap altre tipus.
- Sodoma: aquesta “espectacular” identificació és realment controvertida perquè, malgrat que l’equip que porta les excavacions als darrers anys dona força evidències, la majoria dels arqueòlegs els acusen de la seva manipulació… El temps ho dirà! La cerca de les restes de Sodoma (i Gomorra) genera molt interès, i el que el Dr. Collins i el seu equip han descobert, malgrat la polèmica, és realment impressionant. Potser en parlarem en una altra ocasió, però mentrestant, si us interessa el tema, podeu fer un cop d’ull al canal de Youtube Is Tall el-Hammam really biblical Sodom?
- Xitim (o Abel-Aixitim)(Nombres 33: 48-49). Aquest és el principal motiu d’haver arribat fins aquí: estem parlant del darrer lloc on els hebreus van acampar abans de creuar el riu Jordà i començar la conquesta de Canaàn! El nom pot significar “el prat de les acàcies” o “el rierol de les acàcies”. Aquí el romans hi van construir uns banys —d’aquí el nom àrab hammam— aprofitant l’abundància d’aigua que baixava de les muntanyes. Avui en dia hi ha un petit embassament més amunt. Difícilment es trobaràn restes de l’estada d’Israel a Tall el-Hammam, pero el lloc on es troba i el que s’ha descobert fins ara, dona força a la seva identificació. Fixeu-vos en el següent mapa:
Cap de les 3 identificacions exclou les altres, amb la qual cosa podríem ser a un lloc realment rellevant des del punt de vista històric.
Ara deixarem els hebreus acampats aquí i seguirem cap la fi d’aquest viatge tan especial!…
Sortint de Tall el-Hammam, girarem a la dreta a la primera ocasió, en direcció a la Mar Morta. Quan passem un poble anomenat Al Rama, trencarem a l’esquerra per una estreta carretera que, muntanya amunt, ens durà al final del nostre “èxode”…i al de Moisès.
Mont Nebó (Deuteronomi 32:48-49; 34:1-6)
Som al cim d’una muntanya. Si el nom s’ha mantingut durant gairebé 3 mil·lenis i mig, som al lloc on Moisès va pujar per indicació del Senyor, va poder veure la terra promesa a Israel i va morir.
Nebó també va ser una de les viles incloses a la terra que la tribu de Rubèn va demanar (Nombres 32:37-38). Més endavant, va caure en mans del regne de Moab, tal com es reflecteix a l’estela de Moab o de Meixà (s. IX aC). Per a més detalls sobre aquesta “pedra”, podeu consultar el nostre article Jordània, els darrers dies de l'Èxode (3ª part).
Les seves restes sembla que s’han trobat al khirbat al-Mukhayyat, a menys d’1 km al sud est d’on som. De moment, els arqueòlegs han pogut desenterrar vestigis de fins el s. IX aC, justament l’època moabita. I, ja de segles més “recents”, vestigis dels segles V-VII dC, on es revela que va arribar a ser una pròspera ciutat cristiana: restes d’esglésies, monestirs i de preciosos i ben conservats mosaics que ben bé poden rivalitzar amb els de Màdaba.
Sembla, per tant, que muntanya i vila compartien el mateix nom: Nebó.
(Interior de l’església)(Foto de Noemí Mas)
Tornant al Mont, el que veurem és un lloc ben organitzat per a les visites turístiques; tot està endreçat i net. L’habitual als llocs sota la custodia de l’Església Catòlica, sobre tot si es tracta de l’ordre franciscana. Hi ha espais enjardinats per a passejar...i una església —en memòria de Moisès— que és una construcció del s. XX sobre una de bizantina del s. IV. Al seu interior podem veure, novament, meravellosos mosaics de l’època i restes de la basílica original.
Però el millor, sota el nostre punt de vista, és fora de l’edifici...
...Sota una enorme escultura contemporània en forma de creu que representa el bastó d’on Déu li va a dir a Moisès que pengés una serp de bronze...(els fets són a Nombres 21: 4-9), hi ha un lloc elevat amb un mirador des d’on poder veure el que el Senyor li va mostrar abans de morir: la Terra Promesa.
Si el dia és prou clar (cosa gens fàcil en aquestes contrades), veureu el riu Jordà i la Mar Morta, Jericó, les muntanyes de Judea, ...el Mont de les Oliveres a Jerusalem… Hebron… Betlem.
L’únic inconvenient és que el lloc més alt del mirador és realment petit i cal esperar fins que t’arribi el torn!
(Foto de Noemí Mas)
Un parell més de coses interessants sobre el Mont Nebó:
- La pedra Abu Badd: mentre pugem a l’església, veurem una enorme pedra rodona que una “llegenda” assegura va ser la que segellava la tomba de Jesús. Una altra versió és que es va tallar i utilitzar per a fortificar la porta de l’antic monestir bizantí.
- A un dels llibres apòcrifs (2ª Macabeus), s’assegura que el profeta Jeremies va portar i amagar l’Arca de l’Aliança (a més del Tabernacle i l’Altar de l’Encens) a una cova d’aquesta muntanya per tal d’evitar que caigués en mans dels exèrcits de Babilònia. Segons el text, el profeta va declarar que el lloc quedaria desconegut fins que Déu, mostrant-se amb tota la seva glòria i misericòrdia, reculli el seu poble novament.
Amb tot això al cap, ens estem una bona estona contemplant el que Moisès va veure: el país que el Senyor li va voler mostrar malgrat ell no el trepitjaria. Des d’aquí, el profeta veia els seus germans acampats a Xitim, preparant-se per a creuar el Jordà, conquerir Canaàn i gaudir de les promeses divines.
Es va entristir perquè ell no ho faria? Va plorar amargament?… Es va saber beneït perquè va ser el líder elegit per a portar-los fins aquí?… Això sí, estem segurs que va acceptar la voluntat de Déu, com ho havia fet abans.
(Vista des del mirador. En un dia clar veuríem Jericó, les muntanyes de Judea, Betlem,...el Mont de les Oliveres...)(Foto de Noemí Mas)
Pel que fa a nosaltres, com tantes vegades les emocions són intenses i, ara que som al final de l’Èxode, ens porten a la reflexió…
Conclusió
Hem estat recorrent el territori, seguint la ruta de l’Èxode. De fet, l’Èxode, és un viatge personal de cadascun de nosaltres pot fer. És un alliberament de l’esclavitut, entenent-la com la manca de llibertat real (ja sigui per obligacions, expectatives, posició, societat, feina, ...) que ens porta a una manca de joia en gaudir la vida.
Cadascú de nosaltres transitem més o menys temps pel “nostre desert”, aprenent en aquest viatge personal però, si vols, ho pots fer acompanyat en tot moment per Déu, tal i com ho va fer el poble d’Israel... En tots els anys que va transitar pel desert en cap moment, ni de dia ni de nit, Déu els va deixar.
La història de l’Èxode va del rescat dels israelites, que eren possessió del faraó. Déu es defineix a ell mateix 20 vegades a la Biblia, com Yahveh de l’Èxode, que rescata i salva de l’esclavitut.
Mt 26:26-29 / Ex 12:11-20, 24-27: la sang ens identifica com a salvats.
Els cristians tenim un recordatori per això, que va ser establert per Jesús: el Sant Sopar, on prenem pa i vi recordant que Déu ens allibera de l’esclavitut del del pecat, com ho va fer amb el poble hebreu.
(Curiosament, Israel també tenia un menjar especial per a recordar l’alliberament d’Egipte... però això ja seria un tema per un altre article). Jesús ens rescata del patiment de l’esclavitut del pecat i, com ells, som pelegrins en un viatge cap a un lloc especial: la Terra Promesa… la vida eterna.
(Capvespre a la Mar Morta. Al fons, les muntanyes de Judea)(Foto de Noemí Mas)
Durant aquells dies vàrem experimentar moltes emocions, veure paisatges impactants i ser a llocs veritablement emblemàtics des del punt de vista històric i, també, de la fe.
Estem molt agraïts per l’oportunitat de compartir amb vosaltres aquesta sèrie d’articles, en la que hem pogut reviure el nostre “èxode” i aprofundir en el coneixement d’alguns dels llocs on vam ser. També ha representat el descobrir-ne de nous, fet que ens genera enormes desitjos de repetir el viatge, potser acompanyats d’alguns de vosaltres!…
Déu dirà si pot ser i és útil als seus propòsits! Gràcies per llegir-nos!
Referències:
Comentaris