Jugar a ser Déu

Hi ha qui juga a ser Déu. Aquesta frase la vaig escoltar fa pocs dies en referència a les males pràctiques d’un grup de persones i que ara no venen al cas. 

És una frase recurrent, que sovint escoltem i que em va tornar a venir a la ment fa poc quan vaig rellegir una novel·la fascinant (d’aquelles que tenen vàries capes) com és L’any del diluvi de la canadenca Margaret Atwood.

L’any del diluvi de Margaret Atwood

L’autora és molt popular gràcies a l’adaptació en una sèrie que s’ha fet del seu (esplèndid) Conte de la criada (una altra història en què la frase de jugar a ser Déu hi escau perfectament), però L’any del diluvi em té el cor robat, un llibre que ens parla d’un món en plena espiral de destrucció. 

L’imaginari post-apocalíptic en literatura o cinema sempre ens remet a la desolació de mons buits, d’inquietants silencis, de la bogeria primitiva, naïf i maldestre de Mad Max, de la tendresa primigènia del mecanoscrit de Pedrolo o de la soledat i la cruesa del McCarthy de La carretera. 

Però Atwood rebla més el clau, i situa la seva proposta en l’any 25 d’una nova era, quan un diluvi sec profetitzat per un grup anomenat “Jardiners de Déu” es compleix. Una història amb una ficció inquietant per tot allò que hi podem trobar de possible.

Dues noies –la Ren i la Toby–, a partir de les quals gira l’eix de la novel·la,  sobreviuen, però no saben què ha passat amb l’altra. Fins aquí podria semblar una història més o menys tòpica al voltant d’un món que es desperta devastat, però no.

Atwood, una mestra del llenguatge, exposa un text farcit d’aventura, així com de llum i de foscor, narrant-nos el procés d’autodestrucció de l’espècie humana i endinsant-nos en un laberint de disturbis, fugides i espècies animals alterades que deriven en conills fosforescents, xais mesclats amb lleons o porcs amb teixit cerebral humà.

L’obra d’Atwood

Hi ha qui simplifica l’obra d’Atwood titllant-la d’activisme feminista o ecologista. Però és això, una simplificació injusta. 

Si el seu nom sorgeix cada any a les travesses pel Nobel, no és per una actitud pamfletària, sinó per la capacitat de teixir una prosa elegant, amb ritmes narratius que ens poden deixar embadalits tant a l’hora de descriure un simple eixam d’abelles, com en fer-ho amb un projecte de restaurar espècies desaparegudes amb la preservació d’ADN.

Atwood perfila un món perillós, marcat per l’odi, la por a la diferència i la necessitat de proclamar supremacies a partir de la violència, un món en què el cos de la dona esdevé un objecte d'ús pervers i en què col·lectius entregats a la fe i l’esperança d’un Déu que castigui l’home viuen paret per paret amb d’altres que es dediquen a torturar i a estendre la seva, suposada, superioritat.

Atwood, doncs, ens pica l’ullet i disfressa de cataclisme una història que és massa creïble per ser considerada ciència-ficció, massa cruel per ser definida com una broma, o massa sinistra perquè no ens obligui a mirar, de reüll, aquella ciència que juga a ser Déu, o aquell Déu que també creu en la ciència. 

Jardiners de Déu

Aquesta darrera conjunció l’elabora a través dels Jardiners de Déu, una mena d’ecofriquis, àngels esparracats que utilitzen biovàters i mengen verdures biogèniques, i que conformen un petit univers paral·lel en un món ferit de mort, però que acaben sent els grans protagonistes de la novel·la tot i ser considerats uns pàries per la resta de grups que queden pul·lulant pel planeta.

Aquests jardiners, amb els seus Adams i les seves Eves, es creuen uns escollits amb capacitat per detectar els símptomes del desastre i parlen d’un particular Apocalipsi per mostrar-nos com el món pot canviar la fesomia, el clima, les espècies, però mai podrà fer-ho amb la maldat humana, condemnada a una nit futura en què totes les hores seran iguals i que ens deixarà un planeta erm, amb fusta podrida i eines rovellades, per més que existeixi el somni de trobar un gen humà perfecte i immortal i que no depengui d’allò que l’autora defineix com el dolor romàntic.

La identitat

Atwood ens parla de fe, però també de pors, de lluites de poder, d’un món on hi conviuen vegetarians radicals amb assassins assedegats de sang, però en realitat ens parla d’allò més bàsic i que ens fa por perdre: la identitat. 

Atwood ens fa reflexionar sobre el fet de poder arribar a oblidar qui som si estem sols, o sobre com quan ens movem en el fons del fons, els noms desapareixen i cap història ja no és certa. 

Com quan, després d’un incendi, el bé més preuat perdut no són els diners, sinó aquelles fotografies que ens recorden qui som.

Potser ens toca pensar en un món en què ens considerem servidors de Déu per evitar, precisament, diferències i lluites. Atwood, a través de la ficció, ens hi fa pensar com a perillosa realitat.