David: del desert al paradís d’Ein Gedi

Aquesta és la segona part de l’article on vam deixar David i la seva gent amagats al Bosc d’Hèret, lloc que no hem pogut localitzar però que una tradició situa al nord-oest de l’actual Hebron (al mapa següent apareix com Forest of Hereth).

Fugir de l’odi de Saül era una qüestió de vida o mort. Tot i això Déu, per boca del profeta Gad, els va fer abandonar la seguretat de la fortalesa de Mispé de Moab (1ª Samuel 22:3-5) per a tornar a terres de Judea. Aqui tornem a trobar David per a seguir-lo pels darrers llocs de la seva fugida...

Mentre eren al Bosc, Saül –“amb la llança a la mà”- va ordenar a un moabita (descendent d’Esaú, per tant...) la matança dels sacerdots de Nob per haver ajudat el “fill de Jessè” (1ª Samuel 22:6-23); d’això ja en vam parlar a l’article anterior. Va ser llavors que algú va informar David que els filisteus estaven atacant Queilà i les seves terres. Anem, doncs, cap a Queilà!...

9.QUEILÀ (Keilah, al mapa)(1ª Samuel 23:1-13)

QUEILÀ

Queilà va ser una de les ciutats assignades a la tribu de Judà (Josuè 15:44) al repartiment posterior a la conquesta de la “terra promesa”.

Apareix primerament a les Cartes d’Amarna -amb el nom de Kilts- com un lloc de disputa entre el llavors rei de Jerusalem i els reis cananeus de la zona baixa del país (la Shephelah). Les Cartes d’Amarna, són un conjunt de tauletes de fang trobades a Egipte que recullen correspondència entre els faraons Akhenaton i el seu pare majoritàriament amb reis vassalls, com ara els de Canaan.

Després de l’exili a Babilònia, uns dels restauradors dels murs de Jerusalem eren de Queilà (Nehemies 3:17-18).

Podem localitzar-la al mapa actual?. Tradicionalment i segons l’historiador Josefo podríem situar-la a Khirbet Qila -al següent mapa figura com al-Quilla-, a Cisjordània i no gaire lluny de Kharas, on haviem dit que podria haver estat el Bosc d’Hèret. De fet hi ha un jaciment arqueològic -en un estat lamentable de conservació, tot sigui dit- on s’han posat a descobert restes que demostren que la ciutat va estar ininterrompudament habitada des de l’Edat del Bronze fins l’època de les croades.

També s’ha trobat les restes d’un vell camí que, via Adul.lam (on recordem que hi havia una cova on es va amagar David), arribava fins la Vall d’Elah...Interessant, oi?.

Un cop més podem fer notar que les distàncies entre tots aquests llocs no són grans, sota la perspectiva actual. En aquella època ho eren més, donats els medis de transport que utilitzaven (bàsicament les cames o els cavalls), però tampoc estem parlant de llocs molt allunyats entre sí.

Hebron, Kharas i Khirbet Quila/al-Quilla

En aquest mapa actual podem localitzar Hebron, Kharas i Khirbet Quila/al-Quilla. Com a referència, a dalt a la dreta podem veure on hi ha Betlem

10. HÒREIX, al desert de Zif (1ª Samuel 23:14-24)

Un cop més, David va haver de marxar i se’n va tornar al desert, mentre “Saül no parava de buscar-lo” (v.14)...

La paraula hòreix significa “bosc”, la qual cosa semblaria incompatible amb el fet de que fos enmig d’un desert. El cas és que, si viem com és la zona avui en dia, ens adonem que no es tracta d’un “desert de sorra i dunes”, sinó més aviat d’un lloc amb molt poca pluviometria però que permet que creixin arbres i, fins i tot, que es desenvolupi algun tipus d’agricultura. Fa 3.000 anys probablement era fins i tot menys sec i, efectivament, hi podia haver alguna zona boscosa. Khirbet Khoreisa seria la localització més acceptada actualment: un lloc que avui en dia és ple de runa i edificis abandonats, a uns 9,5 km al sud d’Hebron, a Cisjordània.

En quant a Zif, les seves ruïnes semblen ser les de Tell Zif, un jaciment arqueològic situat a uns 500m al nord de la vila àrab anomenada...Zif!!. Resulta impactant veure com alguns topònims han sobreviscut tants i tants segles!

11.La COLLADA D’HAQUILÀ, el DESERT DE MAON i la Roca de la Separació (1ª Samuel 23:19-28).

La COLLADA D’HAQUILÀ

En aquest curt episodi els habitants de Zif avisen Saül que David i els seus són per la seva zona. Dels 3 llocs que s’esmenten l’únic que podem localitzar amb certa fiabilitat és Maon:

Les seves restes són al Tell Maon, uns 9 km al sud de Zif, també a Cisjordània. La ciutat apareix a la llista de viles assignades a la tribu de Judà (Josuè 15:55) i a 1ª Samuel 25:2 com a lloc on vivia Abigaïl, la segona esposa de David.

Vistes del desert des de Tell Maon

Vistes del desert des de Tell Maon. Imatge de Wikipèdia

Respecte a la collada d’Haquilà i la Roca de la Separació, una teoria és que es tracta de la zones altes que voregen el Nahal Hever (“nahal” vol dir alguna cosa així com torrent), al desert entre Zif i la Mar Morta. “La Roca” seria un punt específic de la collada. Com deiem, no hem trobat cap informació fiable d’aquests dos darrers llocs.

Com sempre diem, els llocs localitzats a zona Cisjordana presenten dificultats a l’hora de visitar-los. En tot cas, sempre seria recomanable contractar els serveis d’una empresa especialitzada.

12.ENGUEDÍ (o Ein Gedi)

En hebreu, “font dels cadells”, referit a les cabretes salvatges -els íbex- que hi ha a la zona) (1a Samuel 24:1).

Grup d’íbex a Ein Gedi

Grup d’íbex a Ein Gedi. Foto de Noemí Mas

Ein Gedi és una mena d’oasi enmig del desert de Judea on, durant tot l’any, surten a la superfície les seves aigües subterrànies formant 2 rius amb salts d’aigua i petites “piscines” naturals: el Nahal Arugot i el Nahal David; en aquest darrer hi hauria la zona on David i el seu grup van amagar-se sortint de la Collada d’Haquilà.

Els nehalim (plural de nahal) d’Ein Gedi formen un meravellós i sovint exuberant ecosistema que, ple de vida, contrasta amb l’aridesa que l’envolta i amb la Mar Morta on, de forma ja subterrània, hi desemboquen.

L’entorn desèrtic d’Ein Gedi

L’entorn desèrtic d’Ein Gedi, amb la Mar Morta i les muntanyes de l’antiga Moab -actualment Jordània- al fons. Foto de Noemí Mas

El Salt d’Aigua de David

El Salt d’Aigua de David, a Ein Gedi. Foto de Noemí Mas

Des de Jerusalem trigarem 1 hora i mitja en arribar-hi si creuem per Cisjordània i seguim la costa occidental de la Mar Morta cap al sud. Aquesta ruta la podem fer en transport públic o vehicle privat, tot i en aquest cas seria millor contractar els serveis d’un guia i el seu cotxe. Una altra opció, que es podria fer amb vehicle privat és vorejar Cisjordània per l’oest i sud. Trigaríem unes 2,5 hores.

La visita a Ein Gedi s’ha fet molt popular darrerament entre els turistes, i no és estrany: gaudir de les aigües d’aquest gairebé miraculós lloc és una de les millors experiències que Israel ofereix al viatger en qualsevol època de l’any. A més, si us interessa l’arqueologia, i disposeu de temps, podeu caminar fins les restes d’un temple del 3.500 aC (cal estar en bona forma física). Es troba uns 100 m més amunt de l’anomenada Cascada de David. Només hi ha les restes de l’edifici, res més. Ni estris de culte, ni ceràmica, res. Tot indica que els habitants van marxar amb totes les seves pertinences, deixant el temple abandonat; probablement degut a una amenaça imminent.

Després de la conquesta hebrea tota aquesta zona formava part del territori de la tribu de Judà, i el seu primer assentament (cap al s. VII aC) es trobava al lloc que avui en dia es coneix com a Tel Goren, un turó molt a prop de la Mar Morta. Durant les èpoques romana i bizantina, va créixer cap a la zona baixa i el mar. Al s. IV dC era “una vila jueva molt gran”, segons les paraules d’Eusebi, aleshores bisbe de Cesarea. S’hi cultivaven plantes medicinals i per a perfums, especialment el bàlsam, molt car a l’època. Sembla ser que els habitants guardaven gelosament el secret de com elaborar-lo i que el preparaven fonamentalment pels romans. Durant la Gran Revolta jueva del s. I dC, els zelots jueus que van ocupar Massada van atacar la vila, van matar 800 persones i van destruir tot el que van trobar, probablement perquè els consideraven col.laboracionistes amb l’invasor. Aquest va ser un dels motius per a que Roma es proposés acabar amb Massada…I així ho va fer.

Arbre del bàlsam, Ein Gedi

Arbre del bàlsam, Ein Gedi. Noemí Mas

Coves a Ein Gedi

Coves a Ein Gedi, com les que David i els seus utilitzaven per amagar-se. Foto de Noemí Mas

En aquest episodi de la vida de David es concatenen tot un seguit de persecucions – fugides – amagar-se – traïció - venjança, …

Totes elles motivades per Saül deixant-se portar i controlar per la part més fosca de la seva personalitat, la gelosia, l’inseguretat, l’ambició, … que el porten a perseguir a David obsessivament, fins al punt de negligir amb les seves obligacions de rei i no estar atent als moviments dels seus enemics (reals), els filisteus, per a protegir al seu poble. Però no el porten sols a això sino també a l’amargor, a la inestabilitat emocional, treient-li tota capacitat de gaudir del que tenia i portant-lo a una infelicitat constant.

D’alguna manera, tots nosaltres hem d’estar atents a no deixar-nos portar per la nostra “part fosca”, hem d’aprendre a gestionar les nostres emocions negatives en comptes de deixar-nos portar per elles. Però és una tasca ben feixuga si volem fer-la nosaltres sols. No obstant, Déu és a l’abast per ajudar-nos a gestionar-les i a no deixar que ens empenyin fins a consumir-nos.

D’altra banda, en aquests episodis del “gat i la rata”, veiem una actitud totalment diferent en David. Des del nostre punt de vista, podriem esperar i entendre que estés amargat, frustrat, desencantat, per estar patint les conseqüències d’una gran injustícia: la seva lleialtat pagada amb persecució de mort.

Però ell és pacient amb les circunstàncies adverses, és constant en la confiança que ha posat en Déu, en que Ell el deslliurarà, quan sigui el moment, i farà justícia.

No es venja pel seu compte, com podriem esperar.

Quants conflictes ens estalviariem si triessim el camí que va escollir David en comptes del de Saül.

Ens quedaríem aquí, amb David i els seus, refllexionant i gaudint d’aquest petit paradís de l’Orient Mitjà; de les seves fresques aigües, la presència dels ocells, dels íbex i de la seva amable vegetació…Però aviat vindran Saül i els seus 3.000 homes i haurem de marxar…Ens espera el darrer tram d’aquesta fugida.

Fins aleshores.

Referències d’aquest article: