Perdonar, empatitzar i seguir endavant

Fa uns dies, asseguts a la taula del menjador d’una família amiga de l’església, compartíem un dinar senzill i una conversa honesta sobre relacions. Parlàvem de tot: de la família i la feina, dels veïns i la comunitat, de malentesos petits que es fan grossos i de silencis que pesen més que moltes paraules. Allà, entre plats que s’acabaven i tasses de cafè, vaig resumir en tres verbs la manera com procuro afrontar aquests moments: perdonar, empatitzar i seguir endavant.

No és un lema bonic per penjar a la paret. És un camí que de vegades costa, perquè perdonar no sempre és fàcil, empatitzar requereix aturar-nos i escoltar, i seguir endavant implica deixar enrere ferides que encara sagnen. Però crec que és el camí que Jesús ens assenyala: un camí que uneix veritat i gràcia, fermesa i tendresa, coratge i esperança.

Quan parlo de perdonar, no em refereixo a fer veure que no ha passat res ni a justificar el mal. Perdonar és decidir que la ferida no tindrà l’última paraula sobre el meu cor. És lliurar a Déu el deute i el judici, perquè Ell és el jutge just i el guaridor fidel. Empatitzar és mirar l’altre amb ulls nets, preguntar-nos què pot estar vivint, d’on vénen les seves paraules o reaccions, i reconèixer que, igual que jo, també és algú estimat per Déu. I seguir endavant no vol dir trencar-ho tot i marxar; vol dir caminar en pau —a vegades amb passos petits—, posar límits sans quan cal, i deixar que l’Esperit Sant treballi en mi i, si és possible, entre nosaltres.

Jesús no ens ofereix una recepta màgica, però sí una perspectiva nova: la que neix d’un cor perdonat, capaç de perdonar; d’un cor vist i escoltat per ell, capaç d’escoltar; d’un cor guiat per l’esperança, capaç d’aixecar-se i continuar. Aquesta “filosofia de vida” no és teoria; és practicable a la taula de casa, al passadís de l’escola, al grup petit (aula de pregària) i a la feina.

En aquest article, vull convidar-te a recórrer aquest camí amb mi. Primer mirarem per què les relacions es compliquen; després, veurem com entén Jesús el perdó i com ensenya a empatitzar; proposaré passos concrets per a la reconciliació quan sigui possible, parlarem de límits sans i acabarem amb una invitació a seguir endavant amb fe i serenor. Potser, mentre llegeixes, et vindrà al cap una persona concreta. Porta el seu nom en pregària. Jesús és capaç d’obrir camins on nosaltres només veiem parets. Quan Ell guia, perdonar, empatitzar i seguir endavant deixen de ser tres paraules i esdevenen un camí real.

Per què les relacions es compliquen?

No és perquè siguem “dolents per defecte”, sinó perquè som humans i limitats. Ens estimem, però també arrosseguem històries, pors i maneres diferents d’entendre el món. Això es tradueix en cinc focus habituals de tensió:

1. Expectatives. Sovint són silencioses i desiguals. Jo espero una trucada, tu esperes autonomia; jo espero puntualitat, tu esperes flexibilitat. Quan aquestes expectatives no s’expressen o no s’alineen, apareix la frustració i llegim l’altre en clau d’ofensa.

2. Ferides. Les experiències passades deixen marques. Un comentari que per a algú és neutre, a un altre li reobre una cicatriu. Sense adonar-nos-en, reaccionem des de la ferida (defensiva, hiperalerta, evasió), no des del present.

3. Silencis. Callar per “no fer mal” acostuma a acumular tensió. El dolor no dit es converteix en distància i, amb el temps, en fredor. Posar paraules amb respecte és més sa que deixar que el malentès fermenti.

4. Orgull. El desig de tenir la raó, de protegir la imatge o de “no cedir” aixeca murs. El “perdona” costa perquè implica humilitat i reconèixer el tros de responsabilitat que ens toca.

5. Malentesos. Tons, context i llenguatge no verbal (o missatges breus a pantalles) es distorsionen fàcilment. Interpretem intencions que l’altre no tenia i reaccionem a una lectura nostra, no als fets.

La bona notícia és que Jesús coneix el nostre cor i la nostra fragilitat. Ell veu d’on venen les nostres reaccions, comprèn allò que ni nosaltres sabem explicar i, alhora, ens parla amb veritat i gràcia. Amb la dona samaritana, Jesús escolta i revela; amb Zaqueu, crida pel seu nom i dignifica; amb Pere, restaura després de la caiguda. Així és la seva mirada: no trivialitza el mal, però tampoc no ens defineix per les nostres ferides o errors.

Aquesta consciència canvia el to: podem acostar-nos als conflictes sense por ni teatre. Sabem que no som sols davant del nostre límit; el Senyor hi és, i obre camins de llum. Des d’aquí, podem aprendre a perdonar com ell perdona, a empatitzar com ell empatitza i a fer passes reals cap a la reconciliació.

Perdonar segons Jesús

Quan Pere pregunta “fins a set vegades?”, Jesús respon: “no et dic fins a set, sinó fins a setanta vegades set” (Mt 18:21–22, BEC). No és comptar, és desactivar el deute.

La paràbola del servent despietat (Mt 18:23–35) ho il·lustra: el rei perdona un deute immens, però el servent no perdona un deute petit. El missatge és clar: els perdonats som cridats a perdonar de cor.

Què és el perdó (en clau de Jesús):

• Una decisió davant de Déu: allibero l’altre del deute en el meu cor.
• Un acte de fe: confio la justícia a Déu i busco la sanitat del meu cor.
• Sovint, un procés: pot requerir repetir la decisió i demanar ajuda.
   

Què NO és el perdó:

• No és oblidar ni minimitzar el mal.
• No és reconciliació automàtica (aquesta pot requerir temps i passos).
• No és tolerar abusos ni renunciar a límits sans.
• No és eliminar de cop les emocions; és començar a guarir-les.

Perdonar no sempre repara la relació de seguida, però sempre comença a restaurar el cor.

Empatitzar com Jesús

Jesús que escolta (Jn 4). A la vora del pou, Jesús demana aigua i escolta la dona samaritana. No la interromp ni la jutja: fa preguntes, deixa espai, i revela la veritat amb delicadesa, oferint “aigua viva”. L’empatia comença així: aturar-nos per entendre abans d’opinar.

Jesús que plora (Jn 11:35). Davant del dol de Maria i Marta, “Jesús plorà” (BEC). Abans de ressuscitar Llàtzer, comparteix el dolor. L’empatia no és arreglar-ho tot de pressa, sinó acompanyar amb un cor que sent.

Jesús que reconeix el valor (Lc 19). Amb Zaqueu, Jesús veu més enllà de la reputació: el crida pel nom, s’hi atura i entra a casa seva. L’empatia dignifica i obre possibilitats noves.

L’empatia cristiana és compassió sense renunciar a la veritat. No és justificar-ho tot, sinó mirar l’altre com Déu el mira: estimat i responsable. És unir gràcia i veritat (cf. Jn 1:14, BEC).

Passos de reconciliació (quan sigui possible)

Quan una relació es complica, Jesús ens convida a prioritzar la reconciliació: si algú “té alguna cosa contra tu”, atura’t i ves primer a retrobar la pau (Mt 5:23–24, BEC). I si algú t’ha ferit, comença parlant-hi a soles; si no hi ha escolta, incorpora dos o tres testimonis; i, si cal, la comunitat (Mt 18:15–17, BEC). No és una fórmula màgica: és un camí de cor obert.

A la pràctica, sovint funciona així: primer prega i demana llum; després posa nom al que t’ha dolgut (fets concrets i com et vas sentir) i, davant de Déu, decideix perdonar al cor —alliberar el deute i confiar-li la justícia. A la conversa, escolta de veritat, reflecteix el que has entès (“Entenc que et vas sentir…”), pregunta per obrir camí i digues la veritat amb suavitat, proposant un pas concret per avançar. Si no hi ha resposta, torna-ho a intentar amb l’ajuda de persones madures.

Després, dona temps i respecta processos. Celebra qualsevol avenç —una disculpa, un gest, un acord petit— i consolideu-lo amb una acció nova. I si cal, posa límits sans: proximitat sí, dany no. Si hi ha abús o risc, protegeix-te i busca ajuda. El perdó no exigeix exposar-se al mal; demana caminar cap a la pau amb saviesa i cor net.

Límits sans i protecció del cor

Perdonar allibera el deute al cor, però no obliga a exposar-se al dany. Posar límits és una forma d’amor i de saviesa.

Quan i com posar-los:

• Evita l’abús. Si hi ha control, insults, amenaces o violència, protegeix-te de seguida i demana ajuda (persones de confiança, responsables de l’església, professionals, autoritats).
• Pren distància si cal. Redueix el contacte, comunica per escrit, busca converses amb una tercera persona present, o atura trobades que escalen.
• Acords clars. Defineix què és acceptable i què no; explica les conseqüències si es travessen els límits.
• Cuida el cor. Prega, parla amb algú madur, dona’t temps. El perdó sovint és procés.

La reconciliació pot trigar o, a vegades, no arribar. Encara així, pots viure amb pau interior fent el que depèn de tu (cf. Rm 12:18, BEC).

Seguir endavant

Jesús ens dona la nostra identitat: “estimeu-vos els uns als altres… en això coneixeran que sou deixebles meus” (Jn 13:34–35, BEC). Seguir endavant vol dir caminar en aquest amor, fins i tot quan la relació no és perfecta.

Pràctiques setmanals senzilles:

• Examen del cor. Un cop la setmana, pregunta’t: A qui retinc deute? On puc fer un pas de pau?
• Prega pels difícils. Anomena davant de Déu 1–3 persones i demana-li mirada neta i cor disponible.
• Gest concret de bondat. Un missatge, una ajuda, una disculpa, un “gràcies” merescut.
• Acords i límits vius. Revisa’ls; ajusta sense rancor.
• Celebra el petit progrés. Agraeix a Déu cada pas —manté l’esperança oberta.
   

Conclusió

El camí de Jesús obre futur. No es tracta d’ignorar el dolor ni d’imposar reconciliacions impossibles, sinó d’un cor que, perdonat per Ell, pot perdonar, empatitzar i seguir endavant amb veritat i gràcia. Així, el passat deixa d’ordenar-nos el present i l’esperança es torna practicable en les relacions reals.

Un primer pas aquesta setmana:

• Tria un nom.
• Prega un minut per aquesta persona i decideix alliberar el deute davant de Déu.
• Fes un gest petit i concret: un missatge de gràcies o disculpa, demanar una conversa, escoltar sense interrompre, o fixar un límit sa si cal.
• Si et costa, demana ajuda a algú madur en la fe.
   

No cal fer-ho tot d’un cop. Un pas fidel avui pot canviar el to de demà. I, mentre camines, recorda: “en això coneixeran que sou deixebles meus” (Jn 13:34–35, BEC). Comencem?