
Fa uns dies, a les notícies, es parlava d’una baralla al metro. Un desconegut va empènyer algú després d’una simple mirada mal entesa, i en pocs segons la discussió va acabar amb cops, crits i telèfons gravant la escena. No és un cas excepcional. Cada setmana hi ha vídeos semblants que es fan virals: agressions al carrer, insults al volant, comentaris violents a les xarxes. Sembla que vivim amb el cor en tensió, preparats per defensar-nos de tot i de tothom.
La por s’ha convertit en companya habitual: por de caminar sols de nit, por que ens robin, por del que és diferent, por de perdre el que tenim. I aquesta por, sovint, es transforma en ira. En lloc de protegir-nos, ens separa, ens endureix i ens fa sospitar dels altres.
Vivim en una societat on la inseguretat no és només física, sinó també emocional i espiritual. Ens costa confiar, ens costa perdonar, i cada petit conflicte sembla una batalla on cal sortir guanyador. Però, enmig d’aquest món ferit per la violència, encara hi ha una veu que diu: “No tingueu por.”
Quan vivim sense Déu, la por es converteix en la nostra brúixola. Ens fa sospitar dels altres abans de conèixer-los, aixecar murs abans de parlar, i respondre amb duresa abans d’escoltar. La cultura actual ens ensenya que cal defensar-nos, que cal imposar-nos per no ser ferits. Però aquest instint de protecció, quan no està guiat per l’amor, acaba convertint-nos en el que temem.
La inseguretat ens roba la calma, però també la compassió. Ens fa creure que l’altre és un enemic, que el món és una amenaça constant. Així, les paraules esdevenen armes i les mirades, escuts. I enmig d’aquesta guerra invisible, es va apagant allò que ens fa realment humans: la capacitat d’estimar, de comprendre, de perdonar.
Sense la presència de Déu, el mal sembla tenir sempre l’última paraula, perquè “no té res a pedre”. La violència es justifica com a “defensa”, l’odi com a “llibertat d’expressió”, la venjança com a “justícia”. Però cap d’aquestes respostes cura les ferides; només les perpetua. Ens trobem atrapats en un cercle de dolor que només es pot trencar amb una força que no neix de nosaltres mateixos.
En el moment més fosc de la història, quan la injustícia semblava triomfar, Jesús no va respondre amb odi. A la creu, mentre era humiliat, escarnit i ferit, va pronunciar unes paraules que cap lògica humana pot explicar: “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan.”
Aquest perdó no va ser debilitat, sinó poder. Va ser la victòria silenciosa sobre la violència, el trencament del cercle de l’odi. Jesús no només va suportar el mal: el va transformar. Allà on hi havia menyspreu, Ell va sembrar gràcia; allà on hi havia dolor, Ell va oferir pau.
El missatge de l’Evangeli no és que el mal desaparegui màgicament, sinó que ja no té la darrera paraula. En Crist, el patiment no acaba en venjança, sinó en redempció. El perdó que Jesús ofereix no és teòric: és real, concret, i capaç de canviar cors i històries.
Quan deixem que la seva pau habiti dins nostre, també nosaltres podem mirar el món d’una altra manera. No com a enemics que cal combatre, sinó com a persones que, igual que nosaltres, necessiten ser estimades i restaurades.
Hi ha històries que desarmen qualsevol argument. Com la d’una mare que, després de perdre el seu fill en un acte violent, va decidir perdonar l’agressor i visitar-lo a la presó. No perquè el dolor hagués desaparegut, sinó perquè havia entès que l’odi només l’empresonava més. O la d’un barri dividit per un conflicte, on dues comunitats van començar a pregar juntes fins que la por va deixar pas a la convivència.
El perdó no és oblidar ni justificar el mal. És trencar la cadena que ens lliga al passat i obrir espai a la pau de Déu. És un acte de llibertat interior, una resposta que no neix del que sentim, sinó del que creiem.
Quan triem perdonar, el cor canvia. L’espai que abans ocupava la ràbia es converteix en un lloc on Déu pot actuar. I aquest canvi personal pot transformar famílies, relacions laborals i fins i tot les nostres interaccions més quotidianes —a les xarxes, al carrer, a la feina.
El perdó és l’inici de tota reconciliació real. No és debilitat, és força divina en acció. I cada vegada que el vivim, una mica del cel s’apropa a la terra.
La pau de Crist no és l’absència de conflicte, sinó la presència de Déu enmig del conflicte. És aquella calma profunda que neix quan deixem de lluitar sols i confiem que Ell és capaç de redreçar allò que nosaltres no podem.
Potser hi ha ferides que encara fan mal, o situacions que semblen irreparables. Però Jesús segueix oferint la mateixa invitació que va donar als seus deixebles després de la resurrecció: “Pau a vosaltres.” Una pau que no s’imposa, sinó que es rep; que no depèn de les circumstàncies, sinó de la presència viva de Déu al cor.
Deixar-se transformar per aquesta pau és un camí. Comença amb una pregària sincera, amb el desig de perdonar o de demanar perdó, amb la decisió de no deixar que la por governi la nostra vida.
Avui, pots fer aquest pas: deixar en mans de Déu allò que et pesa, permetre que la seva pau ompli els espais buits i fer del perdó el teu acte més valent. Perquè només quan el cor és lliure de l’odi, pot bategar amb l’amor de Crist.
Com seria la nostra ciutat si cadascun de nosaltres triés respondre amb perdó en lloc de rancor?
Comentaris