Quan ningú s’hi queda

Hi ha una escena que s’ha fet massa normal. Escrius a algú amb qui, no fa tant, parlaves cada setmana. Proposes quedar. Preguntes com està. I la resposta arriba… o no arriba mai. No hi ha una discussió, ni una porta tancada de cop. Només silenci. Ghosting, en diuen. I els joves ho descriuen encara més directe: “m’ha deixat en vist”. Has vist que ho ha llegit, però no t’ha contestat. I fa mal perquè no tanca res: deixa l’ànima en suspens.

Passa també en coses més “petites”, però que acaben pesant molt. Gent que comença amb il·lusió a donar un cop de mà i, al cap de tres setmanes, desapareix. Projectes comunitaris que arranquen forts i es desinflen quan toca perseverar. Compromisos que es van ajornant fins que un dia ja no existeixen. I, al fons, aquella frase que tots hem pensat alguna vegada: “Ja ho farà algú altre.”

I potser el més incòmode és adonar-nos que, sovint, no és mala intenció. No és que no ens importi. És que estem cansats, saturats, i ens han ensenyat —gairebé sense adonar-nos-en— a prioritzar-nos sempre. Però… què ens passa per dins quan ningú s’hi queda? I què passa amb una comunitat quan el compromís es converteix en una cosa opcional, provisional, intercanviable?

Del “jo primer” a l’aïllament

Quan el compromís es torna opcional, tot sembla més lleuger… però només al principi. L’individualisme ens ven la idea que ser lliures és no deure res a ningú: no lligar-nos, no carregar-nos d’expectatives, no “complicar-nos la vida”. I sí, té una part atractiva: així evitem el risc, el conflicte, la incomoditat de perseverar. Però també ens treu una cosa essencial: la profunditat que només neix quan algú s’hi queda.

A nivell personal, això deixa rastre. Les relacions es tornen més superficials, com si sempre estiguéssim a punt de marxar. Ens acostumem a vincular-nos amb el fre posat: “si em fa mal, me’n vaig”; “si em demana massa, desapareixo”; “si no em va bé, ja ho deixaré”. I sense adonar-nos-en, la por a comprometre’ns es disfressa d’auto-cura. Però la realitat és que, quan ningú s’hi queda, creix la soledat. No només la soledat de no tenir gent al voltant, sinó la soledat de no sentir-nos realment coneguts, sostinguts, acompanyats.

I quan això passa a escala comunitària, el mal és encara més silenciós. Els vincles es fan fràgils i la confiança costa d’aixecar: si avui hi ets i demà no, com puc construir res amb tu? Els projectes no arrelen perquè sempre falten mans quan arriba el moment difícil, el moment “poc brillant”, el moment avorrit, de la constància. I fins i tot l’església pot quedar atrapada en aquesta lògica: començar a viure-la com un lloc que “consumeixo” quan em va bé, en lloc d’una família on jo també em deixo afectar, implicar, responsabilitzar.

Per això, al final, l’individualisme promet llibertat, però sovint fabrica aïllament. I el món pot estar ple de connexions… però buit de compromís. I aquest buit no se soluciona amb més entreteniment, ni amb més opcions, ni amb més “plans”: se soluciona quan tornem a aprendre a quedar-nos.

Jesús no passa de llarg

És aquí on Jesús trenca la lògica del nostre temps. No amb un discurs motivacional, ni amb una idea bonica, sinó amb un gest tan simple com desconcertant. A Joan 13, just abans de la seva passió, quan tot seria comprensible que girés al voltant d’ell, Jesús fa el contrari: s’aixeca de taula, es posa una tovallola, agafa una palangana… i comença a rentar els peus als seus deixebles.

És un detall que avui pot semblar estrany, però aleshores era claríssim: rentar els peus era una feina reservada al més petit, al servent. I Jesús ho fa sabent qui és. Joan subratlla que Jesús té consciència de la seva autoritat, del seu origen i del seu destí. És a dir: no ho fa perquè li falti autoestima, ni perquè vulgui “fer-se el simpàtic”. Ho fa precisament perquè és fort. I perquè l’amor de Déu, quan és de veritat, no necessita demostrar-se des de dalt: es manifesta baixant.

Aquest és el contrast que ens colpeja: Jesús té tota l’autoritat, però tria la humilitat. Té tot el dret a ser servit, però tria servir. I no serveix des d’una distància segura, sinó a tocar de la brutícia real dels altres. És com si digués: “Jo no m’estimo la humanitat en abstracte. M’estimo persones concretes. I em quedo.”

Per això, el compromís cristià no és una obligació social, ni una manera de quedar bé, ni una càrrega moral que t’has de posar a sobre. Neix d’una altra arrel: d’un amor que es posa a disposició. Un amor que no fuig quan l’altre és complicat, quan la relació demana temps, quan el servei no es veu, quan la constància costa. Jesús no ens ensenya només què hem de fer: ens mostra com és Déu. I Déu, en Jesús, és el Déu que s’ajup… i que no marxa.

Compromís avui

Quan parlem de “compromís”, molts ens imaginem una vida perfecta, una agenda impossible, o una mena d’heroisme espiritual que només poden fer quatre persones amb energia infinita. Però Jesús, quan renta els peus, no està fent un gest espectacular: està mostrant una manera de viure. I això m’ajuda a entendre que el compromís cristià no és perfecció. És fidelitat en petites coses.

Compromís, avui, pot ser quedar-se quan seria més fàcil desaparèixer. Quan una amistat entra en una etapa rara. Quan una relació demana una conversa incòmoda. Quan una comunitat passa un moment de cansament. Compromís és resistir la temptació de fugir i triar la presència: “sóc aquí”. I sovint això s’expressa amb coses tan concretes com respondre en lloc de fer silenci. Parlar amb veritat, amb respecte, i no deixar l’altre penjat en una incertesa eterna. No tothom mereix accés a la nostra vida a qualsevol preu, però sí que tothom mereix, com a mínim, claredat i dignitat.

Compromís també és servir sense esperar retorn. Fer el bé quan no et veuen, quan no et donen les gràcies, quan no hi ha recompensa immediata. I això, en un món acostumat a “si em compensa”, és profundament contracultural. Però és aquí on l’amor pren cos. Servir no vol dir perdre’t; vol dir donar-te amb llibertat.

I potser una de les formes més difícils de compromís és sostenir: sostenir una persona, un procés, una responsabilitat, amb constància. Perquè el que transforma no és només el moment d’entusiasme; és la perseverança quan l’emoció baixa. És tornar a aparèixer. Tornar a pregar. Tornar a ajudar. Tornar a estimar.

Ara bé, també cal dir-ho clar: Jesús ens convida a un compromís sa. Compromís no és salvar-ho tot, ni carregar-nos de més del que podem, ni confondre amor amb esgotament. Hi ha límits que són necessaris. Hi ha ritmes que cal respectar. Hi ha moments de dir “no puc” sense culpa. El compromís cristià no és un orgull disfressat de servei, ni una manera de sentir-nos imprescindibles. És simplement això: ser presents amb veritat, posar-nos a disposició amb humilitat, i caminar amb els altres sense desaparèixer a la primera dificultat.

Conclusió

Arribats aquí, val la pena fer-nos una pregunta que no és per jutjar-nos, sinó per despertar-nos: On estic vivint com a consumidor i no com a servidor? On he començat a relacionar-me amb persones, amb la comunitat, fins i tot amb l’església, en funció del que em dona… i no del que també puc oferir?

Si avui vols respondre a Jesús amb un pas concret, et proposo tres opcions senzilles per aquesta setmana. No cal fer-les totes: tria’n una.

1. Tria una relació i cuida-la. Escriu un missatge que no sigui automàtic. Demana perdó si cal. Proposa una trobada. O, simplement, digues: “Ei, t’he tingut present. Com estàs de veritat?” A vegades, quedar-se comença amb respondre.
2. Tria un servei petit i sostingut. No heroic, no perfecte. Alguna cosa que puguis mantenir amb constància: ajudar en una tasca concreta, preparar-te per servir amb més qualitat, acompanyar algú que està passant un moment difícil. El Regne de Déu sovint creix així: fidelitat discreta.
3. Tria comunitat. No només assistir, sinó participar. Fer-te present. Parlar amb algú. Implicar-te. Perquè la comunitat no és un producte que “consumeixo”: és una família que construïm entre tots, a poc a poc, amb la decisió de quedar-nos.

I si et va bé, tanco amb una pregària molt curta:

Senyor Jesús, ens has estimat quedant-te.
Perdona’ns quan desapareixem, quan ens tanquem, quan vivim només per a nosaltres.
Ensenya’ns a servir com tu: amb humilitat, amb veritat i amb amor.
Dona’ns forces per ser fidels en les petites coses i fer-nos presents en la comunitat.
Amén.