On tot va començar…

Ens trobem de ple en el lloc que ben bé podríem anomenar “la zona de treball de Jesús”. En tan sols 11 km de costa del llac de Galilea veurem els llocs on van passar la major part dels fets del ministeri de Jesús, si exceptuem Jerusalem. Aquí és on ell va viure quan ja era adult, aquí va triar els que havien de ser els 12 apòstols; aquí el van seguir multituds, va curar molta gent i va fer nombrosos miracles; en aquesta zona va pronunciar el conegut “Sermó de la Muntanya”; aquí es va mostrar clarament un cop ressuscitat… No hi ha prou paraules per a descriure el que un sent quan hi és i arriba a ser conscient de tot això. És realment impressionant i la veritat és que contrasta amb la senzillesa de l’entorn.

Ets davant aquest llac i no et costa imaginar els pescadors atrafegats amb les seves barques, gent arreglant les xarxes… (probablement ho hem vist en els poblets de costa del Mediterrani). Mires una mica més enllà i pots veure on les barques s’endinsaven a l’aigua… Ràpidament et situes en l’escena de Jesús i els seus deixebles en una barca dins el llac. Jesús surt de la barca i camina sobre l’aigua i Pere el segueix, caminant-hi també, fins que es fixa més en les circumstàncies que li diuen que és un impossible el que està fent, que en confiar en Jesús; que Ell està per damunt de les circumstàncies i dels impossibles… i s’enfonsa.

Immediatament et veus identificat amb Pere. Quantes vegades no hem estat avançant confiats en Déu i, en un moment donat, comences a anar pel teu compte, avançant sol fent que les circumstàncies facin impossible el que era possible arrelat a Déu, quan estaves pendent de cuidar la teva relació amb Ell?

Pere havia vist molts miracles de Jesús, ja sabia que podia fer que caminés sobre l’aigua. Nosaltres hem experimentat la relació amb Jesús en la nostra vida espiritual, i així i tot decidim anar pel nostre compte deixant-lo sols pel diumenge.

Comencem…

Magdala

Sortint de Tiberíades i seguint la costa del llac cap al nord, a poc més de 5 km trobarem la primera parada d’aquest viatge: Magdala.

Aquesta ciutat de la vora occidental del llac de Galilea era molt pròspera a l’època de Jesús. Degut a les seves factories dedicades a les conserves de peix, el comerç d’aquest producte i el seu emplaçament, va passar de ser una petita vila a una ciutat d’uns 40.000 habitants.

Sembla que Magdala va ser establerta cap a l’any 200 aC, és a dir, durant l’ocupació grega-selèucida. Magdala en arameu vol dir “torre” (Migdal en hebreu). Un altre nom amb què se la coneixia era Tariquea, derivat del grec tarichos, relacionat amb el peix conservat.

Una tradició hebrea afirma que Job es trobava en aquest indret quan va rebre les notícies de les seves desgràcies. Això es veu reflectit en una tradició d’origen àrab que anomena a una de les fonts que hi ha a prop (a Tabgha) “la font de Job”.

Una altra tradició diu que Jacob i els seus fills van tallar branques d’acàcia d’aquesta zona i les haurien portat a Egipte. Els seus descendents les van entregar a Moisès durant l’èxode quan aquest les va demanar. Amb elles va construir l’Arca de l’Aliança. Per això, a l’època rabínica (ja després de la destrucció del Segon Temple) durant molts segles no va estar permès utilitzar les acàcies de Magdala per a fer-ne fusta.

Les referències bíbliques d’aquesta ciutat són poques:

Mateu 15:39, tot i que se l’anomena Magadan.
Marc 8:10, aquí li diuen Dalmanuta. Tot i que unes restes trobades a 150 m de les de Magdala fan pensar a alguns arqueòlegs que podrien ser dues poblacions diferents.
I, de forma indirecta, però pel que és més coneguda, els versets on apareix Maria Magdalena, seguidora de Jesús i que molts creuen —pel nom— que era natural de Magdala (Marc 16:9, Lluc 8:2...) No tots els acadèmics n’estan convençuts, argumentant que el “cognom” vindria a partir del significat de la paraula —en hebreu i arameu— que vindria a ser “torre” o “magnificat”. Així doncs, diuen, s’hauria buscat descriure una dona amb una fe o caràcter forts.

Al capítol anterior d’aquesta sèrie d’articles sobre Galilea ja vam parlar de com l’exèrcit romà va conquerir la ciutat i de la batalla naval que hi va tenir lloc tot seguit. Poc abans de ser pràcticament destruïda per l’exèrcit romà durant la Gran Revolta jueva (66-70 dC) estava durant el govern d’Herodes Agripa II, aquell amb qui l’apòstol Pau va tenir una llarga conversa abans de ser enviat a Roma per a ser jutjat. (Fets dels Apòstols 25 i 26).

Les conseqüències de la derrota davant dels romans van ser: uns 8.000 morts, més de 30.000 fets simplement esclaus i 6.000 joves enviats a construir un canal a Grècia, concretament a l’istme de Corint. Els esclaus jueus de Magdala van excavar fins a gairebé 1 km del que avui en dia és el Canal de Corint quan Roma va abandonar el projecte, que no es va acabar de materialitzar fins a finals del s. XIX.

On tot va començar: pedra de Magdala

(La “pedra de Magdala”. Imatge de www.dannythedigger.com)

El lloc arqueològic de Magdala és a tocar de la carretera que uneix Tiberíades i l’antiga Cafarnaüm, de la qual en parlarem després. Malgrat que només s’ha excavat un 10% del que es creu que era la ciutat, ja s’ha convertit en un dels jaciments més importants d’Israel:

Les excavacions han posat al descobert la sinagoga més antiga de tota Galilea trobada fins ara i que seria del s. I dC.
A la sinagoga es va trobar una taula de pedra (“la pedra de Magdala”) que probablement s’utilitzava per a llegir la Torà i que està esculpida per tots els costats visibles. Allà s’hi poden veure, per exemple, una menorà (canelobre de 7 braços) i el que podria ser una representació del Temple de Jerusalem.
4 mikva’ot (banys rituals jueus) en molt bon estat.

Un dels banys trobats a Magdala

(Un dels banys trobats a Magdala. Imatge de www.timesofisrael.com)

Ginnosar i la “barca de Jesús”

A tan sols 3 km al nord de Magdala, seguint la carretera que voreja el llac de Galilea, trobarem un kibbutz que porta el nom de Ginnosar (que significa “ric jardí”). Aquí és on es creu que hi havia la Genesaret que es menciona a Mateu 14:34. Després dels miracles de la “primera multiplicació dels pans i els peixos” a Betsaida i de caminar sobre l’aigua (Pere va fer el mateix… mentre li va durar la fe), Jesús i els seus deixebles van “tocar terra a Genessaret”. Allà, la fe de la gent va fer que tot el qui va tocar Jesús quedés curat dels seus mals.

Què hi ha avui en dia d’interessant aquí? L’any 1986, una sequera va fer que el nivell del llac baixés molt. Va ser aleshores quan dos germans, pescadors i arqueòlegs amateurs de la zona, van descobrir la barca enfonsada al fang (Dos germans? Pescadors? Us sona la història?). Els mètodes de datació l’han situat entre el 100 aC - 70 dC, és a dir, plenament a l’època de Jesús! Està construïda amb 10 tipus de fusta sense gaire criteri (sembla que es va utilitzar el que es tenia més a mà), fonamentalment de cedre. Probablement, tenia un pal per a les veles i l’espai disponible permetria que quatre persones fessin de remers. La base és plana, facilitant l’aproximació a la vora del llac per a embarcar/desembarcar.

Actualment, la podem veure al “Museu Yigal Allon” del Kibbutz Ginnosar on, a més, coneixerem el complex i interessant procés d’extracció i conservació que es va seguir.

Tabgha

Tornem a agafar el cotxe en direcció nord-est, vorejant el llac, i arribarem a un llogaret que, d’entrada, pel nom no ens generaria gaire interès. Si no fos perquè…

Tbgha és la paraula àrab que va derivar de la grega hep-tapegon i que definia aquest lloc com el de les “set fonts”, abans de ser conegut pel de… “la segona multiplicació dels pans i els peixos de Jesús” (Mateu 15:32-39) (Marc 8:1-10).

Per cert, pels qui posen en qüestió que realment fossin dues les multiplicacions, a Mateu 16:8-10 queda ben clar. Dubte resolt.

Aquí, segons la tradició, a més d’aquell miracle, van tenir lloc dos fets més:

Jesús s’apareix als deixebles per tercer cop després de la seva resurrecció i es produeix l’espectacular pesca gràcies a les seves instruccions (Joan 21:1-14).
Jesús va restaurar l’apòstol Pere (després que aquest el va negar tres cops) i el comissiona com a líder servent de la nova comunitat: l’església (Joan 21:15-19).

A Tabgha hi havia port per a les embarcacions. Quan el nivell de l’aigua del llac baixa es poden veure dos espigons mil·lenaris: un de 60 m de llargada i un altre, perpendicular, de 40 m.

Una altra dada curiosa i a l’hora significativa és que les set fonts (de les quals encara n’hi ha una que no s’ha trobat) eren famoses per donar aigua lleugerament més calenta que la del llac. Això produïa un gran creixement de les algues de la zona que, alhora, atreien un gran nombre de peixos, convertint-se en un lloc molt interessant pels pescadors.

L’església de la Multiplicació

(L’església de la Multiplicació. Foto de Daniel Miragall.)

A un altre nivell històric i arqueològic destacaríem que:

La primera església que es va construir commemorant el miracle de la multiplicació, va ser de mà dels Bizantins, al s. IV.
El lloc té una referència al relat de la pelegrina ibèrica Egèria (també al s. IV): “al mateix lloc, no lluny de Cafarnaüm, de cara al Mar de Galilea hi ha un lloc ben regat per aigua on creix l’herba exuberant, amb molts arbres i palmeres. A prop hi ha set fonts que donen aigua abundant. En aquest productiu jardí Jesús va alimentar 4.000 persones amb set pans i uns pocs peixos.” Al mateix escrit, Egèria mencionava que, a dins de la petita església hi havia la roca damunt la qual Jesús va fer el miracle. Dècades després (s. V) els mateixos bizantins, i davant de la creixent afluència de pelegrins, en van construir una de més gran al damunt que va ser arrasada per les invasions persa i àrab.
Fins que els britànics no va fer fora els Otomans no es va poder fer una investigació arqueològica dels vestigis cristians a la zona. Corria l’any 1930 i uns alemanys —propietaris de la zona des del s. XVIII— van encarregar l’excavació als arqueòlegs del seu país. Fins al 1981 no es va emprendre la reconstrucció.

El que veiem avui en dia, l’Església de la multiplicació dels pans i els peixos, és el resultat de la voluntat dels arquitectes de seguir les línies originals bizantines. Està regentada pels benedictins que també tenen cura de l’abadia de la Dormició, a Jerusalem.

A dins tindrem el privilegi de poder veure uns mosaics preciosos que s’han pogut conservar. Curiosament, els motius dels “dibuixos” no són de la zona galilea, sinó del riu Nil, a Egipte. La possible explicació seria que el benefactor de la segona església bizantina, l’aleshores patriarca de Jerusalem (Martyrios), era originari d’aquell país i va triar un parell d’artistes compatriotes seus.

La raó per la qual es va construir l’església la trobarem sota un altar de pedra: la roca on es creu que el Senyor va fer el miracle de la multiplicació. Com la mateixa església, l’altar i la roca desprenen senzillesa i serenor, sense buscar l’espectacle ni la grandiositat… talment com Jesús quan va fer el miracle.

Sota l’altar, la suposada roca on Jesús va obrar el miracle

(Sota l’altar, la suposada roca on Jesús va obrar el miracle. Foto de Daniel Miragall.)

A banda d’un monestir benedictí, al prop d’aquesta església n’hi ha una altra —tocant ja a la platja— que sovint passa desapercebuda: la de la Primacia de Sant Pere a Tabgha, regentada per l’orde dels Franciscans. Aquesta és també una reconstrucció de l’original (igualment del s. IV) i que rivalitza amb l’anterior a l’hora de reclamar ser el lloc on es va produir el miracle i, a més a més, on Jesús va tenir la conversa de Joan 21:15-19 amb Pere (d’aquí li ve el nom). La realitat és que els turistes i visitants es decanten abrusadorament per l’església benedictina i molt pocs visiten la “franciscana”.

Ara sortirem d’aquí i anirem a un lloc també molt, molt especial… Trigarem ben poc: quatre minuts.

Església i Mont de les Benaurances

Aquesta església està situada on es creu que Jesús va pronunciar el seu gran sermó: el de les Benaurances (Mateu 5-7) (Lluc 6).

El lloc és un turó molt a prop de Tabgha i del llac i queda registrat també al relat dels viatges de la pelegrina Egèria al s. IV. El fet del Sermó apareix a dos evangelis però amb una diferència: Mateu diu que va ser a la muntanya, però Lluc ho situa a un lloc pla. Quina explicació hi podem donar? Sincerament, no la trobem. Podríem dir que a la zona hi ha turons i zones planes barrejades; que “l’indret pla” que esmenta Lluc podia estar a mig baixar de la muntanya; que són dos fets consecutius però diferents…

Què hi trobem quan arribem a dalt? Doncs, com dèiem, una església construïda al costat de les restes de la que els bizantins (sí, un altre cop els bizantins) van aixecar el s. IV. Curiosament, l’església original no era al cim, sinó una mica més avall… L’edifici que veurem és de l’any 1939, té vuit costats (representant les vuit benaurances) i va ser edificat per les catòliques germanes Franciscanes amb el suport econòmic de… Benito Mussolini, el governant italià del moment. L’arquitecte? Un vell conegut a les construccions d’esglésies a Terra Santa: Antonio Barluzzi.

Des de dalt, les vistes del llac són precioses. Paga la pena pujar-hi i contemplar la zona on Jesús va passar tant de temps i on van tenir lloc tants fets.

Ara tornem a agafar el cotxe i baixarem del turó. Ens espera la “cirereta” d’aquest dia per la vora del llac de Galilea…

Cafarnaüm (Kfar Nahum= el poble de Nahum)

Dir Cafarnaüm és parlar de la “base d’operacions” de l’activitat de Jesús i els deixebles. És imaginar-los compartint casa, vivències, moments bons i dolents…

Aquest poblet, força més petit que Magdala, era simplement una vila de pescadors.

Aquí Jesús va viure tres anys; aquí va començar el seu ministeri (a Marc 1:21, a la sinagoga del poble); aquí va triar els primers deixebles (Marc 1:16-10); aquí va començar a estendre’s “la seva anomenada” a partir del miracle de Marc 1:21-28…

El 1838 el geògraf bíblic Edward Robinson va descobrir les seves ruïnes… en aquell moment era un lloc desolat i trist, segons deien els primers exploradors. El que hi trobarem si hi anem són fonamentalment dos edificis en ruïnes enmig d’un petit poble totalment desfet: una església bizantina de forma octogonal i una sinagoga.

Quina importància tenen?

L’església bizantina està construïda sobre les restes d’una senzilla i típica casa del s. I dC. El que fa especial aquesta casa és que, a mitjans d’aquell segle es confirma un canvi sobtat del seu ús als anys immediatament posteriors a la mort i resurrecció de Jesús… Els descobriments arqueològics no deixen cap dubte: d’habitatge familiar es va convertir en un lloc de reunió, de trobades. La ceràmica trobada, la renovació de l’enguixat, de la decoració de les parets; el reforçament del sostre, de les parets… El caràcter cristià de la casa queda palès per més de 100 grafiti trobats escrits en grec, siríac o hebreu i referents a Jesús (“Senyor Jesús ajuda el teu servent”, “Crist tingues misericòrdia”…). Tot això acompanyat de petites creus i, fins i tot, del dibuix d’una barca. Els excavadors sostenen que el nom de Sant Pere hi apareix a alguns d’ells, però altres investigadors ho posen en dubte.

Durant 300 anys, la petita “església” es va mantenir així, fins que al s. V els bizantins van construir-hi al damunt una ferma església de forma octogonal. La seva sala central es va edificar just sobre la cambra que feia de sala central de trobades de la humil casa original. Amb l’arribada dels musulmans, el poblet que l’envoltava va anar perdent importància i, a finals del s. XIII va ser definitivament abandonat.

Molts creuen que aquesta era la casa de l’apòstol Pere i la seva família. La casa on probablement Jesús va passar temporades. La casa on van tenir lloc els miracles de Mateu 8:14-17… La primera església cristiana de la història!!!

l’església octogonal bizantina

(Vista de l’església octogonal bizantina abans que els franciscans construïssin la seva al damunt. Imatge de www.biblicalarchaeology.org.)

L’orde catòlic dels Franciscans ha construït al damunt una estructura (també octogonal) que, suportada per pilars, permet veure les restes arqueològiques des de dalt i els costats i, alhora, fer-hi celebracions religioses.

Quant a la sinagoga… Prepareu-vos!

La “Sinagoga Blanca de Cafarnaüm” —tal com se l’anomena per la pedra calcària utilitzada portada de ben lluny— és la més gran de les de l’època antiga que s’ha trobat fins ara a Israel.

A Cafarnaüm hi havia una sinagoga, tal com se’ns diu als Evangelis; Jesús va ensenyar-hi, com també apareix a Marc 1:21, Lluc 4:31-37, Joan 6:59… D’això no hi ha dubtes. Ara bé, és aquesta la que busquem? Vegem-ho.

El que veiem ara són les restes d’un edifici construït al segle V dC… és a dir, 500 anys després de la vida terrenal de Jesús. Però a sota hi ha els fonaments d’un altre fet de pedres locals de basalt que, sens dubte, és del s. I dC. Es tracta, amb tota seguretat, d’una sinagoga del s. I dC. Per tant, es pot afirmar que és allà on Jesús va ensenyar i la que surt als Evangelis. Segur!

la “Sinagoga Blanca”

(Vista de la “Sinagoga Blanca” i el contrast amb la pedra negra de la resta d’edificacions. Foto de Noemí Mas.)

El que resulta estrany és que els bizantins —o abans fins i tot— no haguessin aixecat allà una església! De fet, hi ha detalls que fan dubtar de si l’edifici del s. V era realment una sinagoga… o ho era, però de forma “dissimulada” (en aquella època als jueus no els estava permès construir-ne). Sobre això hi ha diverses teories que ens ocuparien massa espai. Qui sap si, en poc temps, els arqueòlegs descobriran alguna cosa que ens solucionarà l’enigma. Com sempre diem, l’arqueologia vol temps, treball i paciència.

En qualsevol cas, ser a Cafarnaüm i passejar pels seus “carrers”, apropar-nos a la vora del llac, tocar les seves càlides aigües… Un cop més, caminar per les “passes de Jesús” ens ajuda a reflexionar, a entendre, a conèixer-lo… a estimar-lo.

En aquestes contrades, Jesús, el Mestre, ensenyava a cada indret on anava. No era ben rebut a tot arreu, però n’hi havia molts que sí que eren tocats pel seu ensenyament.

Alguns el seguien de poble en poble, altres anaven a escoltar-lo (com en el turó on va explicar les benaurances), o a veure com usava el seu poder per curar i canviar la vida de persones que patien.

Després, tornaven a casa i continuaven amb la seva vida quotidiana, aplicant els valors trencadors que havien sentit d’aquell nou Mestre, canviant la societat en el seu dia a dia, fent-la millor, sent sensibles a les necessitats del veí, ajudant-se i compartint, donant valor a allò que realment ho tenia, trobant el seu propi valor en Déu i com ens estima, sense importar quina vida haguessin tingut abans o quin estament de la societat ocupessin; si eren d’una tendència política o una altra; amb diferents formes de viure la fe.

Així va començar “l’Església”: seguidors d’un rabí que ensenyava a viure la fe d’una manera positiva, que beneficiava a tots, en comptes de viure-la a través d’estrictes regles religioses, que s’havien anat complicant amb el temps i acabaven esclavitzant a les persones, en comptes d’ajudar a viure estretament en relació amb Déu i gaudir d’Ell.

Jesús va alimentar i va fer miracles quan la gent ho necessitava, posant per davant les persones a l’observació del Sabath (dia de descans estricte).

També a Galilea, Ell vivia la fe com a bon jueu, anava a la sinagoga i allà llegia la Torà i ensenyava, ja que era un rabí. També els piadosos jueus l’escoltaven i, com tots els altres, uns van ser tocats pel que Jesús ensenyava i altres van ser escandalitzats, rebutjant-ho de ple. En una d’aquestes ocasions, Jesús va llegir a la Torà al profeta Isaïes, on profetitzava sobre el Messies, Ell mateix.

En aquesta societat, tan complexa i variada com la nostra, però ambdues amb necessitats espirituals i íntimes, Jesús —Déu— es va apropar a les persones per omplir aquesta necessitat i ensenyar com fer i viure en un món millor.

Aquesta “secta jueva” que va començar a Galilea s’ha estès i perdurat fins avui dia, perquè Jesús transforma vides.

Fins al proper article!

REFERÈNCIES: