Una abraçada quan més la necessites

Aquest estiu ha estat, a nivell personal, un d’aquells estius que no s’obliden. No per la calor ni la sequera. Ni tan sols perquè com mai havia desitjat anar de vacances. Sinó per la vivència de dues pèrdues personals i un gran aprenentatge etern.

Les pèrdues i l'aprenentatge

La primera pèrdua va ser la d’un avi. Un avi avançat en anys i que ens vàrem acomiadar de mutu acord.

Ell ens va dir adéu, convençut i tranquil que ja era el seu moment. I nosaltres vam poder, també, dir-li adéu.

La segona pèrdua, al cap de 15 dies, va ser la d’un pare. 

Un pare que encara no havia pogut gaudir ni del primer any de jubilació. Un pare que just uns mesos enrere li van diagnosticar una malaltia i que un ictus, d’imprevist, com la gran majoria, el va fulminar. Ni adéu, ni comiat. Va marxar.

Descobrint la comunitat de fe

Aquestes han estat les dues vivències que, de per si, ja no s’obliden. Però en totes dues van passar altres coses que, a nivell personal, em van portar a viure i experimentar de forma real què és la comunitat de fe.

Els que em coneixeu de fa anys, ara segurament estareu dient: però què diu ara aquest? Fins ara no ho havia entès? Més de 20 anys li ha costat a aquest noi entendre-ho?

Una teoria molt clara

La teoria la tenia molt clara. Tan clara que fins i tot la podria explicar a qualsevol altra persona. Fins i tot l’havia posat en pràctica amb total convicció i, en moltes ocasions, amb molta gestió emocional.

Però no ha estat fins aquest moment en què he pogut viure en primera persona què és tenir el suport i acompanyament de tota una comunitat de persones.

En la primera pèrdua, molts van ser els missatges de suport rebuts. I ho agraeixes de tot cor. Però la teva ment racional se’n va a la teoria i pensa: és el que toca en aquests moments.

En la segona pèrdua la cosa va anar més enllà. Hi havia més dolor. I enmig d’aquell moment, en un lloc tan impersonal com un tanatori, de cop i volta comences a veure cares familiars, persones que no són ni família genètica ni coneguts ni res de tot això. Eren persones que ni tan sols esperes trobar i que en veure-les i rebre una abraçada, sents que els teus estan a prop. Que en un moment dur hi són. Aquelles abraçades van ser com si fos Jesús mateix abraçant-me i dient-me: no et preocupis, estic amb tu.

La família de la fe

Ara, aquella teoria que tenia tan clara, l’he viscut a nivell físic i emocional i he entès plenament que aquestes persones són la meva família eterna. Són persones que, com jo, han entès què és rebre l’amor de Déu i l’han posat en pràctica amb els altres. I és curiós, perquè és ara que m’he adonat que no només hi han estat en aquest moment difícil, sinó que també han estat presents i acompanyant en altres moments importants i de gran alegria al llarg de tots aquests anys.

Però sí, ara, després de 20 anys, un servidor ha necessitat aquest cop per adonar-se d’aquest regal, per adonar-se que sempre han estat presents en la meva vida. I sí, sé que més d’un que llegeixi aquestes paraules em dirà, tot posant cara de ‘si és que…’: ja et val!

Això és la comunitat de fe, això és la família de la fe. I sí, com en tota família cada persona té el seu paper, així com cada persona aporta allò que ha d’aportar. Uns no sabran ni com estàs, però estarà bé, perquè no cal ni que ho sàpiguen o no vols que es preocupin. Altres compartiran amb tu paraules de consol. Altres a més t’abraçaran i t’acompanyaran. I altres aniran més enllà perquè no t’hagis de preocupar més enllà del que ja tens ara.

Jo ara ja puc dir, i no només de forma teòrica, que soc part d’una gran família en la qual qualsevol persona hi és molt benvinguda. T’hi apuntes?