Casa de Caifàs (Sant Pere a Gallicantu)

(Mateu 25:57; Marc 14:53; Lluc 22:54; Joan 18:12-14)

Al darrer article érem a Getsemaní. Allà Jesús va ser arrestat, fruit de la traïció de Judes Iscariot, i portat a presència del Gran Sacerdot, que en aquell moment era Caifàs… El recorregut que el van forçar a seguir no figura en cap dels 4 evangelis, per tant, l’única cosa que podem fer és especular...

El recorregut de Jesús

Tenint en compte que l’Hort és a la Vall del torrent Cedró, que el palau d’Annàs i Caifàs el situem actualment entre la piscina de Siloé i el mont Sió, i segurament per tal d’evitar ser vistos per massa gent (de moment), la cohort que duia Jesús molt probablement va seguir el següent recorregut: de Getsemaní, baixant seguint el Torrent fins a creuar la muralla i entrar a la ciutat per la Porta de l’Aigua (aquesta porta ja no existeix, però sembla que se n’han trobat restes arqueològiques. Precisament aquí va ser on Esdres, havent tornat de l’exili de Babilònia (mitjans del s. V aC) va llegir el llibre de la Llei de Moisès “davant del poble reunit”, tal com es relata a Nehemies 8:1-18.

Des d’allà devien pujar pel carrer amb escales que sembla que anava des de l’estany de Siloé cap a la ciutat alta (al mont Sió). En aquell camí es trobaria el Palau de Caifàs. La distància recorreguda seria d’uns 2 km, que representen 35 minuts aproximadament.

Avui en dia, cada dijous de Setmana Santa, s’organitza una “processó”, on cristians segueixen els camins actuals des de Getsemaní fins a l’església volent “acompanyar” Jesús i, fins i tot, passar la nit a la cel·la on es creu que va ser empresonat.

 

Malgrat tot, si ens trobem a la Ciutat Vella de Jerusalem, el camí més habitual i curt per a nosaltres és sortir per la Porta de Sió (prop del llindar entre el Barri Armeni i el Jueu), deixant a la dreta la zona on hi ha, entre altres llocs singulars, el “Cenacle” (lloc del Sant Sopar) i la “tomba” del rei David. Fa baixada i en pocs minuts ja haurem arribat. El recorregut ens fa adonar de la realitat del Jerusalem actual: sortir de la muralla per una porta emblemàtica, llocs amb noms que impressionen, carrers empedrats, un pàrquing de cotxes, travessar una carretera… El cervell ha de fer un esforç per a comprendre que aquesta ciutat és viva, real, i no un decorat de cartó pedra pels turistes. Això li dona força i t’enganxa a poc a poc.

L’església i Pere

Ja hem arribat a l’església...

La tradició que situa aquí la residència del Gran Sacerdot (un palau, segons Mateu 26:3) es remunta al s. IV, tot just als inicis del domini bizantí sobre Jerusalem. El que trobem actualment és una església catòlica que porta el nom de l’apòstol Pere i la paraula llatina "Gallicantu", que significa cant del gall, i que és propietat de l’orde francesa dels Assumpcionistes. El nom de l’església fa referència al triple rebuig de Pere a Jesús "... abans del segon cant del gall, m’hauràs negat tres vegades" (Marc 14:30). Actualment, un gall d'or sobresurt prominentment de la teulada del santuari en honor a la seva connexió bíblica. 

De vegades ens és massa fàcil jutjar Pere. Com és possible, havent estat un seguidor compromès amb Jesús des del principi de la seva “revolució”, on proposava un canvi a la societat de l’època; un líder que estava compromès socialment, generant esperança als menys afavorits i que feia actes sobrenaturals…?.

Com és possible que Pere que, feia no res, el mateix vespre, havia estat disposat a lluitar, agafant l’espasa… unes hores més tard, quan la rauxa ja no hi era, la por l’envaís i perdés el compromís?

No som justos amb Pere. De fet, Pere s’implica molt. No es va amagar, sinó que va anar on tenien empresonat Jesús, corrent un risc. Però al darrer moment, la por va prendre el control.

Ens hi podríem identificar. Quan tenim el focus damunt, quan tenim por… Perdem el compromís.

Tenim principis i valors clars, però en funció de les circumstàncies els deixem de banda, de vegades per por. En el cas de Pere per por a perdre la vida, probablement.

Per Déu no és una raó per deixar-nos d’estimar, deixar-nos de banda. I Pere n’és una prova, ja que va ser instrument per grans coses a les seves mans. Va ser un líder, amb les seves febleses, errors i equivocacions. Amb les seves inconsistències i en procés de madurar.

Ens podem identificar amb Pere no sent conseqüent. Però ens dona esperança veure com Déu va fer grans coses a través d’ell i com el seu compromís, des de llavors, va ser incondicional. Un altre cop veiem un Déu d’oportunitats i que respecta la nostra llibertat. 

L’any 457 es va erigir en aquest lloc un santuari bizantí que va ser destruït pels perses el 614. Reconstruïda a mitjans del s. VII, va caure un altre cop per l’acció del califa fatimita al-Hakim el 1009. La capella va ser tornada a aixecar pels croats el 1102 i va ser llavors quan va rebre el seu nom actual. Després que Jerusalem tornés a caure en mans dels musulmans, l'església va ser esfondrada novament al s. XIII i no va ser reconstruïda fins a l’any 1931.
Els nivells més baixos de l'església de Sant Pere a Gallicantu contenen el que es creu que va ser, fa 2.000 anys, la sala de guàrdia i una cel·la de presoners, tots dos excavats a la roca.

La sala de guàrdia

La sala de guàrdia

A la sala de guàrdia s’hi poden veure uns forats als pilars de pedra que, molt probablement, s’utilitzaven per a fixar-hi les mans i els peus dels presoners quan havien de ser flagel·lats. Es creu que els plats que es veuen tallats a terra contenien sal i vinagre, bé fos per agreujar el dolor o per a desinfectar les ferides. Alguns suggereixen que en algun moment aquest lloc va ser un estable pels cavalls. 

Jesús no devia ser fuetejat pels jueus, sinó, hores després, pels romans. Es creu que, després de la Resurrecció, els apòstols van ser tancats aquí per ordre de Caifàs i d’altres saduceus partidaris d’ell, pel fet d’ensenyar al Temple en nom de Jesús (Fets 5:18). Posteriorment, el Sanedrí els va fer assotar, segurament també aquí, abans d’alliberar-los (Fets 5:40).

La cel·la de presoners

La cel·la de presoners és una fossa on Jesús hauria passat la nit abans de ser crucificat.

La cel·la, foto de Noemí Mas

L’escala que avui en dia ens permet entrar-hi és de construcció moderna. Sembla que Crist hauria estat baixat i elevat a través d’un forat que hi ha al “sostre”, per mitjà d'un arnès de corda. A l’exterior de la paret sud de l’església hi ha un mosaic que ho representa. Quan arribem a baix, trobem una mena de “púlpit” o faristol i un llibre amb versets de la Bíblia en diferents llengües, que fan referència al que Jesús va viure, molt probablement, en aquest lloc.

Si tenim la sort d’estar sols, podem llegir-los en veu alta, pregar al Senyor amb agraïment, reflexionar, estar una estona en silenci… Si hi ha més gent, podem fer-ho igualment però limitant-ho en el temps. Escoltar les oracions dels altres i en les seves llengües, lluny de ser molest, té el valor de sentir-nos poble de Déu, siguem on siguem. En qualsevol cas, el cor s’encongeix i la tristor ho omple tot quan imaginem Jesús aquí… i amb tot el que li quedava per patir.

Es creu que la fossa va ser utilitzada com a mikve, ja que s’hi va construir una doble entrada amb graons per a baixar a l’aigua. Per un costat passarien els qui eren impurs abans d’entrar al bany i per l’altre els ja purificats, evitant així el contacte entre ells. No n’hi ha constància, però la lògica ens diu que la fossa va ser aprofundida i utilitzada com a cel·la posteriorment al seu ús com a bany ritual.

L’exterior de l’església

A l’exterior de l’església s’han anat descobrint restes del que podia haver estat la totalitat del palau de Caifàs. La seva antiguitat va des dels segles del “primer temple” fins a l’època bizantina.

L’exterior de l’església

A la banda nord de l'església hi ha una antiga escala del s. I (alguns la daten a l’època dels macabeus, al s. II aC) que baixa cap a l’estany de Siloé i la vall del Cedró i que, durant el període del segon temple, molt probablement era un pas de la ciutat alta (Sió) a la ciutat baixa. Es creu que Jesús va seguir aquest camí cap a Getsemaní després del “darrer sopar” amb els apòstols, i de tornada a la ciutat un cop va ser arrestat.

Una altra referència que reforça l’autenticitat del lloc és que, segons va escriure l’anomenat Pelegrí de Bordeus en el seu “Itinerari Burdigalense”, (principis del s. IV) “... pujant des de l’estany de Siloé fins al Sió, ens trobarem amb la Casa del Sacerdot Caifàs". 

A més, que s’escoltés cantar un gall durant el “judici” a Jesús dona a entendre que la casa, com l’església actual, era fora de la ciutat, donat que estava prohibit tenir aus a dins.

En l’època de Jesús era molt comú que fills i gendres construïssin les seves cases tocant a la dels pares o sogres, amb la qual cosa probablement Annàs i Caifàs compartien pati. Això explicaria la confusió que hi ha als evangelis a l’hora de situar les 3 negacions de Pere.

Convé afegir que darrerament s’han fet excavacions a un indret a dins de les muralles actuals de la Ciutat Vella on s’han trobat restes d’un edifici que alguns afirmen que seria realment el palau de Caifàs. Allà s’han descobert estris que podrien haver estat utilitzats per sacerdots, banys rituals, etc. Malgrat tot, encara és aviat per a poder treure’n més conclusions.

Dos descobriments arqueològics

És interessant destacar que als últims anys s’han fet dos importants descobriments arqueològics relatius a Caifàs:

El primer és el que podrien ser les seves restes òssies, trobades l’any 1990 a una cova situada a l’actual “Bosc de la Pau” (tocant a Jerusalem i a uns 2,5 km al sud de Sant Pere a Gallicantu) a dins d’un ossari on hi havia també les d’altres 5 persones. Les proves no són definitives, però sí molt potents: la datació de l’urna la situa al s. I dC; una de les persones “enterrades” tenia al voltant de 60 anys; la “capsa” és l’única de les que es van trobar a la mateixa cova que està ricament decorada per un dels costats, i a un lateral hi figura la inscripció en llengua aramea “Josep fill de Caifàs”.

Respecte a la confusió quant al nom, l’historiador judeo-romà Flavi Josep ens ho aclareix relatant, referint-se a ell, que “Josep va ser també anomenat Caifàs”. També diu que va ser designat gran sacerdot pel procurador romà Valerius Gratus (l’any 18 dC) i cessat pel procurador Vitellius (36 dC). Es creu que devia morir assassinat durant la Gran Revolta Jueva contra els romans, que va provocar la destrucció del Segon Temple (o Tercer, segons algunes opinions) i la ciutat de Jerusalem l’any 70 dC.

“L’ossari de Caifàs”. Imatge de www.dannythedigger.com

 

 “Josep, fill de Caifàs”. Imatge de www.alchetron.com

 

En segon lloc, l’any 2008 va sortir a la llum un altre ossari trobat a una cova funerària de la Vall d’Elah (a la shephelah, la plana al sud-oest de Jerusalem). L’urna també està decorada i té una inscripció en arameu que diu: “Miriam, filla de Jesús fill de Caifàs, sacerdot (de) Maaziahu de la Casa d’Imri”. Serien, doncs, les restes d’una neta de Caifàs.

A banda d’això, destaca la sorprenent constatació que aquest gran sacerdot pertanyia a la dinastia de Maaziahu (1a Cròniques 24:18), el darrer en sortir escollit a la distribució sacerdotal que va fer el rei David amb l’ajuda de Sadoc, i descendent d’Eleazar, fill d’Aaron. Per tant, Caifàs seria també descendent del germà de Moisès.

Respecte a la darrera part de la inscripció (“... de la casa d’Imri”) es creu que es tractava del lloc d’origen de la seva família, una localitat que avui en dia se’n desconeix la ubicació.

L’ossari de Maria -o Míriam-, neta de Caifàs.

 

Inscripció a l’ossari de Maria. Imatge de www.crossroadsbible.net