(Dis)capacitats amb Déu (1a part)

Us heu parat mai a pensar què implica una paraula com “discapacitat”? No deixa de ser un convencionalisme, una línia que ens marca una frontera entre allò que considerem “normal” (sí, entre cometes) i allò que no. Una línia marcada per l’ésser humà, és clar, però no per Déu.

Un d’aquells professors savis que tot ho embelleixen, Jesús Garanto (tot un expert en autisme), sempre deia que “la normalitat absoluta és la més absoluta de les anormalitats”. 

Posem fronteres estadístiques i normatives que, a priori, ens han de servir per identificar aquelles persones que requereixen una mica més d’ajuda o suport que les altres, però el problema és que també ho fem servir per etiquetar de forma negativa, per estigmatitzar, per assenyalar i, sí, per discriminar.

Així, com ens veu Déu? Doncs resulta que ens veu a tots igual de perfectes o d’imperfectes. El que no podem fer és carregar en aquells que considerem més incomplets el pes del patiment, mentre els i les demés ens limitem a ser compassius o paternalistes amb ells. No. Per Déu tots som incomplets, i Déu no fa servir aquestes etiquetes. 

Presonera i alliberada

Permeteu-me que us parli de la Joni Eareckson, una dona que es va arribar a definir fa uns anys com a “presonera i alliberada”. Sí, tot alhora.

Fins a un dia de juliol de 1967 era la Joni, una dona estatunidenca, una dona amant dels esports. A partir de l'endemà, després d'un greu accident a la platja, va començar a carregar amb l’etiqueta de ser una dona amb una tetraplegia, una dona amb discapacitat, una dona amb etiquetes que l'havien d'acompanyar i assenyalar la resta de la vida, encara que ella va lluitar, i segueix lluitant, perquè no fos així.

Un convencionalisme com la paraula “normalitat” ens sol servir per ubicar unes fronteres de comoditat, per diferenciar-nos d'aquelles persones amb discapacitat intel·lectual, física o sensorial o en situació de malaltia mental o de TEA (trastorn de l’espectre autista), condicions que també acaben comportant una discapacitat social.

Necessitem aquestes etiquetes quan Déu ni tan sols les té en compte. Ell ens convida a mirar, cara a cara i com en un mirall, la glòria. Ell va ser el primer a dirigir-se a persones que fa 20 segles patien per ser considerats diferents. Potser ens sona a comportament arcaic. Segur? Jesús, de manera explícita, va convidar a omplir casa seva amb aquestes persones.

El llast d’una etiqueta

Es calcula que al món entre un 10% i un 15% de la població té algun tipus de discapacitat. A Catalunya, per exemple, hi ha actualment més de 600.000 persones reconegudes legalment amb una discapacitat, però la xifra real és més elevada.

Parlem de persones que, en molts casos, continuen arrossegant el llast de l'etiqueta. No són el José, la Carla o el Moha. Continuen sent aquell noi cec, aquella noia amb autisme o aquell senyor en cadira de rodes.

No entendríem que parlessin de nosaltres en tot moment com el noi calb, la senyora d'ulls negres o el senyor que li agrada jugar al parxís. Ens sonaria com una simplificació de la nostra personalitat, com un menyspreu envers qui som realment.

D'acord, cal incidir en aspectes educatius o socials a l'hora de treballar cadascuna de les discapacitats, però cal adaptar el nostre entorn, la nostra mentalitat i les nostres vides de la mateixa manera que ho podem fer cap a un nen de dos anys, cap a un avi de 90 o cap a un estranger nouvingut que no entén el nostre idioma.

Tornem, però, a la vida de la Joni Eareckson. La seva forma de prendre consciència sobre el tema va ser radical, sí, però es va llançar a la lluita de promoure ministeris a les esglésies per treballar amb persones amb discapacitat.

Un ja llunyà 1994, una participació seva en un congrés a Budapest va servir per aixecar la visió i plantar la llavor d'un primer ministeri adreçat a oferir un espai de lleure i de respir a persones amb discapacitat intel·lectual a tot Espanya, Mefi-Boset (actualment Grup Mefi) que, 28 anys després, continua treballant i fent pedagogia. Aquesta història, però, me la reservo per explicar-la en un pròxim article.

“Estimats, ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que, quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”.

1 Joan 3:2