Quan la ment es trenca

En els últims anys, les dades sobre salut mental han anat en una mateixa direcció: cap amunt. Professionals, mestres, metges de família i fins i tot entitats socials coincideixen en una cosa: cada vegada més persones se senten sobrepassades, cansades i sense força per continuar. No cal haver viscut una situació concreta per adonar-se’n; només cal escoltar amb una mica d’atenció el que passa al nostre voltant.

Molts ho expressen amb frases curtes: “Estic esgotat.” “No em reconec.” “Em costa veure el futur.” Altres ho amaguen darrere de silencis llargs o d’una rutina que sembla automàtica.
Aquest tipus de patiment no sempre fa soroll, però és profund. I és més habitual del que imaginem.

La desesperança, quan arriba, no ho fa de cop; de vegades és com una boira lenta que va ocupant espais de dins sense demanar permís. I davant d’això, és important recordar que cuidar la salut mental és tan necessari com cuidar la salut física. I que buscar ajuda professional quan cal és un acte de valentia, no de fracàs.

El buit que deixa la cultura sense Déu

Vivim en una cultura que repeteix constantment un mateix missatge: “tu pots amb tot.” És un lema que sona motivador, però que sovint es converteix en una càrrega. Ens empeny a rendir sempre, a mostrar força encara que per dins ens estiguem trencant, a somriure encara que el cor estigui cansat.

Aquesta pressió —del rendiment, de l’èxit, de la imatge, de la comparació constant— no ens fa més lliures. Sovint ens deixa més sols. Quan sembla que tothom avança i tu no pots més, és fàcil sentir que alguna cosa falla en tu. Però no falla res: som humans, i no estem fets per sostenir-nos sols.

Sense un fonament profund, la vida es converteix en una cursa sense pausa. I quan el ritme és massa alt, la desesperança creix: apareix el buit, la sensació de no arribar, la por de decebre, el silenci que ningú veu. És en aquest punt on molts descobreixen que l’autoexigència infinita no salva; només desgasta.

Assenyalar aquest buit no és jutjar ningú— no t’estic jutjant. És reconèixer que el cor humà necessita arrels més profundes que els missatges de força autosuficient. Necessitem alguna cosa —o més ben dit, Algú— que ens sostingui quan nosaltres ja no podem.

Jesús com a diferència

Quan la desesperança es fa pesada, la fe no ens evita el dolor, però ens recorda una veritat essencial: Déu és present, fins i tot quan tot sembla fosc. La Bíblia no amaga el patiment; al contrari, hi dóna paraules quan nosaltres no en tenim.

Els salms n’és un exemple. El Salm 34 diu: “El Senyor és a prop dels cors contristats, i salva els afligits d’esperit.” Aquest vers no promet una sortida immediata, però sí una presència real. Un Déu que no s’espanta del nostre cansament, ni del nostre plor, ni de la nostra confusió.

Fins i tot Jesús va conèixer la càrrega emocional del patiment. Al Getsemaní, abans de la creu, va confessar als seus amics: “La meva ànima és plena de tristesa, tant com per morir-ne.” No és una frase simbòlica; és una declaració de vulnerabilitat profunda. Jesús sap què significa estar al límit, sentir que la vida pesa massa. I precisament per això pot acompanyar-nos amb compassió i veritat.

En la fe cristiana, l’esperança no neix d’una promesa irreal que “tot anirà bé” de forma automàtica. Neix del fet que no estem sols. Que hi ha un Déu que camina amb nosaltres, que escolta, que sosté, que plora amb nosaltres si cal, i que dona força quan les nostres pròpies forces s’esgoten.

Aquesta presència —no un resultat immediat, sinó una companyia constant— és el que fa la diferència. Enmig del dolor, hi ha algú que no marxa. Algú que ens recorda que la foscor no és l’última paraula.

Conclusión

Si estàs passant per un moment de foscor o de cansament emocional, vull dir-te una cosa amb tota la senzillesa: no ho has d’afrontar sol. La fe no és força fingida, ni un somriure obligatori; és un espai on pots ser honest amb Déu tal com estàs, sense filtres ni disfresses.

Un primer pas pot ser tan simple com una pregària curta:

“Senyor, tu que em coneixes, ajuda’m a sostenir el que avui em pesa. Mostra’m el camí i posa al meu costat persones que m’acompanyin.”

També és important buscar suport en la comunitat. Parlar amb algú de confiança, compartir el pes amb un germà o una germana en la fe, pot ser un alleujament real. A l’església no hi venim per demostrar fortalesa, sinó per trobar esperança junts.

I si el patiment és profund, persistent o paralitzant, demanar ajuda professional és un acte valent i ple de saviesa. Déu pot utilitzar psicòlegs, metges i terapeutes com a instruments de restauració. La fe i la teràpia no són enemigues; es complementen. No hi ha res de dolent a cercar suport. És una manera concreta de cuidar la vida que Déu t’ha donat.

L’esperança cristiana no amaga el dolor, però afirma una veritat poderosa: Déu és amb tu, fins i tot aquí, fins i tot ara. I en aquesta presència hi ha llum per continuar caminant, pas a pas.
 

On necessites que Déu et sostingui en aquest moment concret de la teva vida?