Quan els números no quadren

Hi ha moments  a la vida en què el futur es fa tan pesat que costa fins i tot pensar-hi. No és perquè hagi passat res extraordinari, sinó perquè el dia a dia s’ha anat omplint de petites alertes: una factura de gas o llum que puja, una despesa inesperada, una feina que no és tan estable com semblava, un sou que ja no arriba.

No és una percepció subjectiva: les dades ho confirmen. A Espanya, gairebé 1 de cada 4 persones viu actualment en risc de pobresa o exclusió social. Moltes famílies no tenen marge per a imprevistos: al voltant del 9 % diu que li costa molt arribar a final de mes, i un altre 36 % no podria fer front a despeses inesperades. I a Catalunya, la inflació recent — del 2,6 % interanual — no facilita pas les coses: fa que allò que abans semblava assequible ara costi més, i que la sensació d’inseguretat econòmica s’estengui.

Per a molts, aquesta situació s’ha convertit en companya habitual. No és drama, és realitat: projectes ajornats, decisions que s’endarrereixen, il·lusions que es refreden. I darrere de cada renúncia hi ha una pregunta que ningú diu en veu alta: «Arribaré? I si no?»

L’economia pot semblar una qüestió externa, un conjunt de gràfics i titulars. Però quan ens toca de prop —quan afecta la manera com vivim, planifiquem o somiem— es converteix en un tema profundament personal. La por al futur sovint comença a la cartera, però acaba al cor, i és aleshores quan el dia a dia adquireix un pes que no sabem ben bé com gestionar.

Quan la seguretat es converteix en el nostre déu

En una societat que ha substituït Déu per la idea de seguretat absoluta, tot es converteix en una operació de risc. Busquem garanties per a cada aspecte de la vida: estabilitat laboral, ingressos previsibles, un futur calculable. És com si necessitéssim un contracte que ens prometi que res no fallarà.

Però aquesta manera de viure té un preu: acabem mesurant el nostre valor amb els mateixos indicadors amb què mesurem l’economia. Si els ingressos baixen, sembla que baixem nosaltres. Si l’estabilitat s’afebleix, ens sembla que nosaltres també ho fem.

Quan Déu no forma part de l’equació, tot recau en nosaltres. I la lògica és implacable: si tot depèn de mi, qualsevol error pot ser un col·lapse. El futur es torna una mena d’incògnita amenaçadora que cal controlar, calculant-ho tot per evitar sorpreses.

Això no sempre genera ansietat visible, però sí una manera de viure en tensió: acumulant garanties, buscant avals, intentant construir una vida impermeable a la incertesa. És una lluita discreta, constant, que ens deixa sense espai per respirar.

El resultat no és un cor més segur, sinó una existència fràgil. Perquè qualsevol sistema que se sosté només en les nostres forces necessita manteniment constant… i no descansa mai.

Jesús i la manera cristiana de mirar el futur

La Bíblia no romantitza la inseguretat. Coneix bé el pes d’un rebost mig buit, d’una feina incerta o d’un futur que no es pot planificar. Un dels relats més sorprenents és el d’Elies amb la viuda de Sarepta (1 Reis 17). Aquella dona vivia en plena escassetat: tenia prou farina i oli per a un últim àpat, i res més. El futur, per a ella, era literalment un mur.

Quan Elies li demana que comparteixi el poc que té, la petició sembla absurda. Però el relat no va sobre exigències, sinó sobre confiança: en aquell gest, aparentment insignificant, Déu obre un camí inesperat. “El pot de farina no va buidar-se ni l’oli de la gerra s’acabà”, diu el text. No va ser abundància sobtada; va ser provisió sostinguda, dia rere dia, enmig d’un temps difícil.

Aquesta història no ens promet un miracle automàtic ni una vida sense dificultats. Ens mostra una altra cosa: quan el nostre futur sembla tancat, Déu pot obrir espais que nosaltres no veiem. I és aquesta possibilitat —la presència d’un Déu que coneix les nostres necessitats— el que transforma la manera de mirar el que vindrà.

Jesús ho reafirma quan parla del demà (Mateu 6:25–34). No diu que els problemes desapareixeran, sinó que no hem de portar-los sols. “El vostre Pare celestial ja sap.” Aquest “sap” no és una informació; és una promesa. És la declaració que el Déu que actua en temps de crisi és el mateix que sosté la nostra vida avui.

Confiar en Déu no és ignorar les dificultats. És deixar que Ell sigui el nostre punt d’estabilitat quan res més ho és.
Quan tot trontolla, la fe ens recorda que el nostre futur no es construeix només amb la nostra força, sinó amb la fidelitat del Déu que no abandona.

Conclusió

Quan la vida econòmica es complica, és molt fàcil que el futur es converteixi en una ombra. Però la fe ens convida a fer el moviment contrari: a portar aquesta ombra cap a la llum de Déu. No perquè Ell resolgui automàticament tots els problemes, sinó perquè és l’únic que pot donar-nos una estabilitat que no depèn de les circumstàncies.

Un primer pas pot ser senzill, però profund: una pregària breu, feta amb sinceritat.

“Senyor, aquí tens el meu futur i les meves pors. Mostra’m per on caminar.”

Aquesta pregària no canvia els números de la nostra vida, però canvia la manera com els mirem.

També és un bon moment per a revisar en què reposem realment la nostra seguretat. En el sou? En la nostra capacitat d’organitzar-ho tot? En el control? La fe cristiana no condemna la planificació ni la prudència; al contrari, les integra. Però ens recorda que cap d’aquestes coses pot ocupar el lloc que només li correspon a Déu.

I no estem fets per viure aquestes preocupacions sols. Compartir el pes amb algú de la comunitat —una conversa honesta, una pregària conjunta, un consell sensat— pot ser un alleujament real. La fe creix quan és compartida.

Després hi ha els passos pràctics: fer un pla senzill, demanar ajuda quan cal, practicar la generositat fins i tot en petites coses, permetre’ns descansar. No són actes heroics; són maneres concretes de dir-li a Déu: “Confio en tu més que en la meva por.”

Déu no promet un futur sense incerteses, però sí una presència que no falla. I, sovint, és en aquest punt —quan deixem d’intentar sostenir-ho tot sols— quan descobrim que Ell ja ens està sostenint.
 

Quina part de la teva vida econòmica vols posar a les mans de Déu aquesta setmana?