Qui soc quan tot canvia?

Canviar de pensament ja no sorprèn. Canviar de valors, tampoc. Canviar d’identitat, encara menys. Vivim en un temps on gairebé tot és provisional: les idees, les relacions, les conviccions, fins i tot la manera com ens definim a nosaltres mateixos. Avui soc això. Demà, potser una altra cosa.

Ho veiem a les xarxes, a l’escola, a la feina, a les converses del dia a dia. Constantment “redefinint-nos”, “reinventant-nos”, “trobant-nos”. I, malgrat tot aquest moviment, una pregunta continua ressonant amb força dins de moltes persones: qui soc, de veritat?

Perquè es pot canviar molt… i, alhora, sentir-se perdut. Es poden tenir moltes opcions… i no saber cap on anar. Enmig de tanta llibertat aparent, la confusió d’identitat i de valors s’ha convertit en una experiència cada vegada més habitual.

El buit — Identitat líquida i valors fràgils

Quan tot pot canviar tan ràpid, també ho fa la manera com ens percebem a nosaltres mateixos. La identitat es torna fràgil, flexible, gairebé líquida. Ja no es construeix sobre arrels profundes, sinó sobre impressions, modes, opinions que avui són vàlides i demà ja no. I això, encara que sovint es presenti com a llibertat, sovint genera més inseguretat que pau.

La pressió per encaixar és constant. Cal pensar d’una determinada manera, tenir una imatge concreta, opinar amb rapidesa sobre tot, posicionar-se sempre. Qui no segueix el ritme corre el risc de quedar fora, de ser invisible, qüestionat o exclòs. I així, sense adonar-nos-en, molts acabem adaptant-nos més al que s’espera de nosaltres que al que realment som.

En aquest context, els valors també es relativitzen. Allò que abans era ferm ara es negocia. El bé i el mal es difuminen. Tot depèn del moment, del context, de qui parla més fort. I quan no hi ha referents sòlids, construir una vida amb coherència es fa molt difícil. Es viu amb la sensació d’anar improvisant, provant camins que sovint deixen més buit que plenitud.

Potser per això, tot i tenir més eines que mai per “definir-nos”, també creixen la confusió, l’ansietat i el cansament interior. Perquè quan intentem construir-nos sense arrels profundes, tot trontolla al primer cop de vent.

Jesús com a resposta — Arrels i direcció

Davant d’aquesta confusió constant, Jesús no arriba amb una simple etiqueta per posar-nos, sinó amb una veritat que transforma des de dins. Ell no només diu qui som, sinó també cap on anem. En un món que ens obliga a redefinir-nos contínuament, Jesús ens convida a arrelar-nos. A deixar de construir la identitat sobre el que passa, el que sentim o el que els altres opinen.

En Jesús, la identitat no es guanya, es rep. No depèn del rendiment, de l’èxit, del reconeixement ni de la imatge que projectem. Som fills i filles estimats abans de demostrar res. Cridats pel nostre nom, no pel nostre currículum. Acceptats abans de ser perfectes. I això ho canvia tot.

La fe cristiana no ofereix una identitat rígida, tancada o imposada, sinó una identitat arrelada en l’amor de Déu. Una identitat que dona llibertat en lloc de pressió. Que dona direcció en lloc de confusió. Que dona pau en lloc d’angoixa. En Crist no som una moda passatgera, ni una opinió provisional. Som una nova creació, amb una vida nova que comença de dins cap enfora.

Quan Jesús esdevé el centre, ja no vivim pendents d’encaixar a tot arreu, perquè sabem on pertanyem. Ja no ens definim només pel que fem, ni pel que tenim, ni pel que els altres esperen. Ens definim per Qui ens ha cridat, estimat i enviat a viure amb sentit.

Conclusió

I tu, des d’on construeixes la teva identitat? Des del que els altres esperen de tu? Des del que aconsegueixes? Des del que mostres? O des d’allò que Déu diu de tu? Potser avui és un bon moment per aturar-te un instant i fer-te aquesta pregunta sense presses, sense filtres, amb honestedat.

Aturar-se, enmig del soroll, també és un acte de fe. Aturar-se per escoltar què diu Déu, no només què diu el món. Aturar-se per recordar que la teva vida no és un assaig constant, sinó un camí amb sentit, amb arrels, amb direcció.

Potser la teva pregària avui pot ser tan senzilla com aquesta:

“Jesús, vull arrelar la meva vida en tu. Ensenya’m qui soc als teus ulls i cap on vols que camini. Allibera’m de viure pendent de l’opinió dels altres i dona’m una identitat ferma en el teu amor.”

I no ho hagis de fer sol. La fe no és un camí individualista. Caminar amb altres, compartir dubtes, lluites, alegries i esperances, també forma part del procés de descobrir qui som en Crist. L’església, malgrat les seves imperfeccions, continua sent un espai on podem créixer, sanar i arrelar junts.

Perquè en un món confús, Jesús no només ens dona una resposta. Ens dona una llar.
 

T’atreveixes a deixar de caminar sol per descobrir qui ets en Jesús acompanyat d’altres?