Més enllà de les pantalles

Hi ha un gest que s’ha tornat gairebé automàtic: desbloquejar el mòbil “només un moment”. Potser és mentre esperes el tren, entre dues feines, o abans de dormir. I sense adonar-te’n, ja estàs fent scroll. Un vídeo, una notícia, un missatge, una notificació. El dit baixa i baixa, com si busqués alguna cosa… però sovint no sap ben bé què.

El més fort és que avui podem estar “informats” a totes hores —què passa al món, què diu la gent, què està de moda, què ha passat fa cinc minuts— i, tot i així, acabar el dia amb una sensació estranya: el cap ple, però el cor buit. I això no passa perquè la tecnologia sigui dolenta en si mateixa. Passa perquè, moltes vegades, ens dona estímul però no ens dona repòs; ens dona contingut però no ens dona sentit.

I aquí arriba el contrapunt: mai havíem estat tan connectats… i mai no havia estat tan fàcil sentir un cansament interior tan profund. No només cansament físic, sinó aquell cansament que costa d’explicar: com si l’ànima estigués sobrecarregada. Ens costa estar en silenci. Ens costa parar. Ens costa mirar algú als ulls sense la necessitat de revisar una pantalla. I quan per fi tanquem el mòbil, a vegades el que queda no és pau, sinó un buit que fa una mica de soroll.

Per això val la pena fer-nos una pregunta honesta (sense culpa, però amb veritat): què estem buscant en aquest “scroll” infinit? I encara més: què és allò que cap pantalla ni cap algoritme no pot arribar a omplir?

Quan la pantalla omple el temps, però no el cor

La tecnologia ens promet presència. Ens diu: “No estaràs sol.” I, en certa manera, és veritat: podem parlar amb algú a qualsevol hora, veure què fan els amics, seguir persones que ens inspiren, aprendre coses en minuts. Però hi ha una diferència important entre estar connectats i estar acompanyats. Perquè moltes vegades la tecnologia ens dona estímul, però no ens dona consol. Ens manté ocupats, però no ens cuida per dins.

Quan estem cansats o tristos, és molt fàcil buscar refugi en la pantalla: un vídeo més, una sèrie, una conversa superficial, una mica de soroll per no sentir el silenci. I funciona… però només mentre dura. Després, el buit torna. Perquè el problema no és que ens faltin coses per mirar; el problema és que ens falta algú que ens miri de debò. Ens falta una presència que no depengui del nostre rendiment, de la nostra imatge, ni del nostre estat d’ànim.

I aquí entra una altra realitat: molts dels espais digitals on passem hores no estan dissenyats per donar-nos sentit, sinó per capturar-nos l’atenció. Els algoritmes no pregunten: “Què et farà bé?” sinó: “Què farà que et quedis?” Optimitzen el temps de pantalla, no la salut del cor. Alimenten el que enganxa: la comparació, la polèmica, la por, la curiositat sense direcció. I sense adonar-nos-en, podem acabar vivint en una mena de dieta constant de fragments: fragments d’opinions, fragments de notícies, fragments de vides alienes.

Això crea un efecte estrany: tenim informació, però ens falta saviesa. Sabem què passa, però no sabem què fer-ne. Podem consumir contingut sobre tot, però ens costa discernir què és veritat, què val la pena, què ens està transformant. Ens arriba el món sencer a la mà… i, al mateix temps, ens costa sostenir una conversa profunda, una pregària sincera, un pensament llarg, una decisió madura.

I també tenim connexió, però ens falta comunió. Perquè la comunió no és només interacció; és pertinença. No és només “parlar”; és ser coneguts. És poder dir: “Avui no estic bé” i no haver de posar un filtre. La cultura sense Déu pot oferir-nos mil canals, però sovint no ens dona un lloc segur per descansar. Ens promet llibertat, però ens deixa amb una necessitat constant de demostrar, respondre, produir, publicar.

Per això el buit no s’omple amb més pantalles, sinó amb una vida arrelada en quelcom més profund. I aquí és on Jesús comença a sonar diferent: no perquè sigui una alternativa “espiritual” a la tecnologia, sinó perquè Ell ofereix el que la tecnologia no pot fabricar —una presència real, una mirada que restaura i una pau que no depèn del soroll.

Jesús com la diferència

Hi ha una cosa que Jesús fa sempre i que contrasta amb el món de les pantalles: no tracta les persones com a audiència, sinó com a ànimes. Jesús no venia a “entretenir” ningú, ni a omplir el temps, ni a retenir l’atenció. Ell feia una altra cosa: mirava, escoltava, anomenava, restaurava. I quan una persona es trobava amb ell, no sortia només amb idees noves, sinó amb una pau que tocava el centre.

Una escena que ho mostra molt bé és la de Marta i Maria (Lluc 10:38–42). Jesús entra a casa seva i Marta fa el que tocaria fer: s’activa. Serveix, prepara, organitza. No és “dolenta” ni menys espiritual: és responsable, eficient, atenta. Però arriba un punt en què el servei la desborda i esclata per dins: “Senyor, no et fa res que la meva germana em deixi sola amb la feina?” És una frase molt humana. És la veu de qui porta massa coses a sobre.

Maria, en canvi, seu als peus de Jesús. No perquè sigui mandrosa, sinó perquè intueix una veritat profunda: hi ha moments en què el que necessitem no és fer més, sinó estar. I Jesús respon amb unes paraules que són com un mirall: “Marta, Marta, vas neguitosa i intranquil·la per moltes coses, però només una és necessària.”

Això connecta directament amb la nostra vida digital. Vivim en un món que ens entrena per ser “Marta” tot el dia: respondre, reaccionar, produir, estar al cas, consumir informació, saltar d’una cosa a l’altra. Ens sembla que si parem, perdem alguna cosa. Però el problema és que aquesta activitat constant no sempre és vida. Pot ser només soroll, dispersió, ansietat ben vestida de productivitat.

Els algoritmes optimitzen el que ens manté enganxats: el neguit, la curiositat infinita, el FOMO, la necessitat de no perdre’ns res. Jesús, en canvi, no competeix per la teva atenció: t’ofereix presència. I la seva presència no et fragmenta; t’unifica. No et deixa més accelerat; et torna al lloc interior on respira l’ànima.

I aquí hi ha una idea senzilla que ho ordena tot: l’ànima no està feta per consumir, sinó per estimar i ser estimada. El consum —de contingut, de notícies, de comparacions, de distraccions— pot omplir minuts, però no pot omplir el cor. El que omple el cor és una relació real, una mirada que no depèn de com et presentes, una veu que no et demana rendiment per poder-te estimar. I això és el que Jesús dona.

Per això, enmig d’un món que et diu “fes més, mira més, respon més”, Jesús diu una cosa diferent: “Vine. Seu. Escolta. Respira.” No com una fugida, sinó com el principi d’una vida amb sentit. Quan la presència de Déu torna a ser el centre, la tecnologia recupera el seu lloc: eina útil, però no altar. Mitjà, però no salvació.

Conclusió

Potser avui no necessites una gran decisió. Potser només necessites un pas petit, però real, per a tornar a respirar. Perquè el problema no és que tinguis un mòbil; és que, sense adonar-te’n, el mòbil pot acabar tenint una part del teu cor. I Jesús no et crida a viure desconnectat del món, sinó arrelat en Ell.

Per això et proposo una pràctica concreta i realista: un sàbat digital. No cal que sigui heroic. Tria una franja curta aquesta setmana —per exemple, 30 minuts al dia o un vespre— i decideix que aquell temps serà per recuperar presència. Mòbil en silenci, fora de la vista (si pot ser, en una altra habitació). No per demostrar res, sinó per deixar espai perquè la teva ànima torni a parlar. Pots fer una passejada, seure amb calma, llegir un salm, escriure com estàs, o simplement estar en silenci.

I en aquest espai, fes una pregària breu, senzilla, sense filtres. Per exemple:

Jesús, estic cansat.
M’he omplert de soroll i encara em sento buit.
Ensenya’m a seure als teus peus.
Dona’m la teva pau i torna a ser el centre.
Amén.

I finalment, no ho facis sol. Perquè una de les trampes del nostre temps és pensar que “ja m’ho faré jo amb el meu món interior”. Però la fe cristiana sempre ha estat vida compartida. Aquesta setmana, fes un pas concret cap a comunitat: escriu a algú i digues-li com estàs de veritat. Parla amb un germà o una germana de l’església. Torna, encara que sigui amb poca força. I si estàs en un moment de foscor o d’ansietat que t’està superant, demanar ajuda no és una derrota: és un acte de valentia.

Perquè al final, el que busquem quan fem scroll sense parar no és només contingut. És descans. És sentit. És amor. I això no t’ho donarà cap algoritme. Però Jesús sí: no com una pantalla més, sinó com una presència que sosté, que estima i que cura.